Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Confinats a Perpinyà

Un quart de nou del matí. El despertador natural sona. La fam de la gran de la casa i el bolquer desbordat de la petita no fallen. No ens podem queixar, no són tan matineres com altres. A partir del moment que se posen en acció comença l’organització del dia. Nosaltres, que en general ens agrada deixar fluir les coses, hem fet un horari que ens permet recordar a tothom quin moment del dia sem i quin dia de la setmana. Dilluns, comprar pa i anar a la carnisseria del barri i comentar-hi la jugada. Dimecres, concert infantil en directe al YouTube i verdures de la cooperativa de consum. Dissabte, acampada familiar al menjador amb pizza i sessió de cinema inclosa.

Les nou. Estem acabant d’esmorzar. La petita, que no té dos anys, ja ha tastat tots els cereals de xocolata possibles que sempre havíem prohibit a la gran. Primera culpabilitat del dia, superada. Tothom s’arregla i fem el primer taller del dia. La mestra, que deu sentir una mica de compassió per nosaltres, ens ha enviat unes quantes fitxes i activitats per fer que ens ajuden a ocupar unes quantes hores de la setmana. Mentre un està amb les nines, l’altre connecta l’ordinador. Toca trobada virtual amb alguns dels companys de L’Alternativa, la candidatura de l’esquerra alternativa a les recents eleccions municipals. Tothom està prou perplex sobre com aniran les coses a partir d’ara, tant a escala municipal com global. Les eleccions que es van fer el passat 15 de març s’han quedat a mitges. Escenari inaudit. Més de 30.000 municipis de l’Estat francès han elegit consell municipal a la primera volta, però els 5.000 restants, no. Per tant, elegits d’aquest 2020 i els de fa sis anys conviuran a les institucions que coordinen les àrees metropolitanes. Entre aquestes 5.000 que no tenen nou batlle hi ha Perpinyà. Segons sembla, s’hauran de repetir des de zero les eleccions, inclosa la primera volta, que s’ha demostrat que va ser un moment àlgid d’infeccions. Tindrem una segona oportunitat. O serà una oportunitat d’or per l’extrema dreta, que va sumar 36% dels vots el 15 de març? L’abstenció, que va arribar al 60%, es pot atribuir principalment a l’epidèmia?

Dos quarts d’onze. Sortim al balcó. Cada dia, religiosament, mitja hora amunt, mitja hora… no, mitja hora abans, mai. Sortim al balcó i tenim la nostra primera trobada del dia amb el Fonso, el veí del tercer pis del bloc del costat. Més de noranta anys i el cap ben clar. Ens saludem, comentem el temps que fa. Observem el carrer i veiem la quantitat de gent que passa, en un lloc on els camins cap als comerços es troben. A Sant Jaume diuen que tothom s’ha tancat; la comunitat gitana ja ha patit massa. A Sant Martí no sé si ho tenim gaire més clar. I tothom cap a dins altra vegada.

Quarts de dotze. Mentre les nines juguen al que els dona la gana, que també està bé, ens posem a fer el dinar i encenc la ràdio. Al cap de poc, l’hem d’apagar. Han dit tantes vegades la paraula morts associada a un número que la gran de la casa ens ha vingut a demanar si aquest és el nombre de persones mortes d’aquest virus que no ens deixa sortir de casa. Evidentment, li diem que no. Enèsima manipulació del dia. La pluja de xifres me fa pensar en els temps llunyans que estudiava demografia i me demano què en diran els demògrafs, un cop passat tot això, del nombre total de morts. Realment, les piràmides de població se veuran afectades? O s’hauran anticipat una sèrie de morts que havien d’arribar a curt o mitjà termini? Més enllà de la realitat humana que ens fa ser responsables i quedar-nos confinats, no ens manipulen, amb les dades?

Quarts de dues. Tothom dinat. Horari infantil i europeu respectat al peu de la lletra. Migdiada per a uns i, si ho necessitem (enèsima contradicció del dia), dibuixos animats a la televisió per als altres. El teletreball continua i l’escola s’ha amagat darrere una trista pantalla d’ordinador. Trucar a les famílies d’alumnes, demanar com estan, donar deures. Deures? Són necessaris? Donar deures. Cases sense ordinador, sense internet, sense jardí, sense balcó. Pares que treballen, pares que no, mares soles i aïllades, nens cuidant els germans. Deures? Importen? És imprescindible fer creuetes en una llista de competències adquirides o l’única cosa important és assegurar-se que els nostres alumnes, els nostres joves, estan bé?

Quarts de quatre. Espertinem. Si algun dels tallers dels dies anteriors ens ho ha permès, mengem pastís casolà. Entre una mossegada i una altra no me sé estar de la meua addicció al mòbil i a les xarxes socials. La finestra esbiaixada que edulcora la realitat s’ha accentuat aquests dies. Un munt de bromes masclistes que per sort es contraposen a les fotos realistes del Jove Moviment Feminista de Perpinyà. I moltes fotos de passejades “a prop de casa”. Tothom té un jardí o un bosc a la vora de casa, en aquest maleït bocí de país? Que sapigueu que els que vivim a la ciutat, amb balcó si sem privilegiats, us maleirem fins als darrers dels vostres dies. Tanco les xarxes. Boris Johnson m’indigesta l’espertinar, i l’herba dels prats del Rosselló també. Mai m’hauria imaginat que els posaria a la mateixa alçada.

Les set. La tarda s’ha fet llarga i el patinet al balcó estret però llarg ja comença a avorrir a tothom. La veïna de baix, que fa anys, ens ha convidat a prendre alguna cosa. Fa uns dies vam entonar junts “A Sant Marçal” i hem tingut un munt de converses entranyables, però sem disciplinats i ens hem limitat a felicitar-la des del balcó. Hauríem d’haver baixat? Hem fet bé accentuant el confinament més que els nostres veïns? Hem deixat de baixar per por? La culpabilitat ens persegueix… Així que obrim la cerveseta del dia (alcoholisme de baixa intensitat, però alcoholisme en definitiva) i des del balcó saludem la veïna de l’altre balcó, el del pati interior. Comentem la jugada i mengem uns cacauets a distància.

Set i quaranta-cinc minuts. Mentre acabem de sopar, ens aixequem i posem música. Ens saltem la regla que hem fixat de no cantar a taula (potser és una regla estúpida?) i acabem picant amb les mans i picant damunt la taula. Com més soroll, millor.

Set i cinquanta minuts. Exactament. L’alarma sona. Tres vegades seguides. Fins ara, la sentíem cada primer dimecres de mes, a les dotze del migdia: feien proves. Però des que anuncia el toc de queda, sentir-la ens fa tenir calfreds. Fem veure que tot va bé. Que tot és normal. Però res no ho és. Això només passa a algunes ciutats de l’Estat on l’alcalde i la prefectura han decidit instaurar un toc de queda per evitar que la gent circuli. Però la gent circula i la sirena els avisa en quin moment passen a la il·legalitat.

Les vuit. Quan entre nota i nota la gran de la casa ha sentit la sirena, malgrat l’interludi musical provocat, l’hem convençut, com molts altres pares, que ens avisava que l’hora d’aplaudir els metges, infermeres i altres herois del moment ha arribat. La seua angoixa s’ha atenuat. Tothom s’impacienta i acabem sortint abans d’hora al balcó. En Fonso ja hi és. Ens explica que la sirena li porta mals records. De la guerra civil a Barcelona, quan tenia deu anys i feia de missatger del seu germà gran, comissari. I de més tard, quan ja era a l’Estat francès, durant la segona guerra mundial amb l’ocupació nazi. Un calfred ens torna a recórrer l’esquena. No sé si el senyor batlle, que ha decidit posar la sirena en acció i que no viu a Perpinyà, se pot imaginar ni un segon el que ens fa sentir a la gent que hi vivim. De la més petita al més gran. S’acaba la conversa. Els veïns de davant també surten a aplaudir els metges. I els de més enllà també. De lluny, se sent una cassola. Quan acabem, aprofitem per demanar si tothom va bé i si algú necessita quelcom i ens diem bona nit. I tothom cap a dins altra vegada.

Quarts de deu. Avui la gran de casa no se pot adormir. Diu que vol tornar a escola a veure els seus companys. Ens armem de paciència. Però se’ns acaba. Nosaltres també volem tornar-hi. Però no sabem quan ni en quines condicions. Per primera vegada a la vida, no ho controlem tot tant com ens pensàvem. Culpabilitats, angoixes: preocupacions del primer món. Tots estem bé. Bona nit.