A què deuen fer olor les platges de Líbia? On deu quedar la ciutat de Zuwara? Quantes persones cal carregar al camió perquè sigui rendible? Stéphanie Coste, que va viure durant la infantesa i l’adolescència entre el Senegal i Djibouti, planteja aquestes preguntes a la seva primera novel·la, El passador, ara traduïda al català. L’obra de Coste, avui resident a Lisboa, ha rebut el premi Chambon-sur-Lignon, el Premi Lilas i el Premi literari del Col·legi d’Advocats de Marsella.
La història de Seyoum és una atrevida aposta de ficció realista sobre les costes nord-africanes, 94 pàgines d’una construcció desagradablement versemblant de la cruesa del trajecte migratori i de qui se’n beneficia econòmicament. La cobdícia, l’avarícia, la hipocresia d’Europa i la mateixa misèria de la vida humana omplen línies de diàlegs, monòlegs i descripcions que necessiten un estómac preparat per assumir-ho. La impecable traducció d’Oriol Valls Fornells fila la narració de Coste amb una cura i una riquesa lingüística que encara impacta més sobre la història.
La fugida, la militarització de les llars i les terres i els posteriors campaments de formació en l’exèrcit són l’avantsala de la pèrdua de la moral
Néixer a la ciutat eritrea d’Asmara i acabar fent de passador a les platges líbies de Zuwara. Així dibuixa Coste el fil cronològic de Seyoum, que entrellaça amb l’anhelada i tempestuosa figura de Madiha, que sobreviu a la condemna de la vida. Passadors, alcohol, drogues, guardacostes, bitllets, tràfic i desenes de violències establertes en una descripció de personatges tossudament repulsius. Personatges ficticis i reals alhora, amb els quals pren forma l’externalització de fronteres nord-sud. També la fredor i la frivolitat de les vides que mai no van pujar a la barca per arribar a El Dorado europeu, com Ibrahim.
La història, sense justificacions, comença a l’Eritrea de després del procés d’independència, quan les vides de dos joves es veuen truncades per les relacions i la posterior guerra entre el nou estat i Etiòpia. La fugida, la militarització de les llars i les terres i els posteriors campaments de formació en l’exèrcit són l’avantsala de la pèrdua de la moral. Però Seyoum no té excuses.
No té prou excuses per acabar sent el que l’ha forjat, un voltor d’ànimes humanes. Camions plens de persones, desert, baixes i morts, set, hangars plens de gent amuntegada com mercaderies, a l’espera, ara sí, d’una barca en mal estat que pretén arribar fins a una Europa fortalesa que s’ha assegurat que n’arribi menys de la que pretenia fer-ho. I entre els morts, “l’esperança, la medecina infal·lible contra la renúncia, reanima els cossos”.
