Fa disset anys, Analía Kalinec (Córdoba, 1979) va conèixer les atrocitats comeses pel seu pare durant l’última dictadura militar argentina (1976-1983). Segons va dictaminar la justícia, Eduardo Kalinec, antic comissari de la Policia Federal, havia actuat en els centres de repressió clandestins del circuit Atlético-Banco-Olimpo. Indagar el passat de Doctor K –com se l’anomenava en cercles militars– va capgirar la vida d’aquesta professora de primària. Es va enfrontar amb sa mare i les seves tres germanes i, després d’un llarg procés de cures, formació i empoderament, va escriure Llevaré su nombre: la hija desobediente de un genocida (Marea Editorial, 2021), on narra el seu cas i es dirigeix al seu pare per dir-li: “Portaré el teu nom a coll i el faré bandera de desobediència”. En l’actualitat, acompanya persones que han passat un tràngol similar per mitjà del col·lectiu Historias desobedientes.
El 2005, quan tenies 25 anys, van detenir el teu pare, acusat de participar en els crims de la dictadura. Com vas reaccionar?
D’entrada, em va desconcertar, perquè no creia que estigués involucrat en aquell règim tan malvat. Potser per això vaig utilitzar la negació com a mecanisme de defensa. A més, quan el visitava a la presó, em deia que tot era mentida, cosa que no li qüestionava pas. Era el típic patriarca que exercia de referent moral de la família.
Tanmateix, el 2008, el cas s’eleva a judici oral. Llavors descobreixes les barbaritats que havia comès?
Llegeixo l’atestat judicial on confessa els seus vincles amb la dictadura, moment en què també m’estava documentant sobre la repressió i en què, a la facultat de Psicologia, estudiava matèries amb les quals interpretava l’hermetisme i els valors conservadors amb què s’havia construït la meva família. Així i tot, vaig anar a la presó perquè m’expliqués què hi havia de cert. Al davant em vaig trobar un home que justificava la seva participació en els crims. Des d’aleshores, no l’he tornat a veure.
No n’has sabut res més?
Em va trucar suplicant que no el deixés d’estimar. La mare també va utilitzar el xantatge emocional per exigir-me que li fes costat. Però mirat amb perspectiva, aquella situació va ser alliberadora, perquè em va portar a escriure Carta abierta a un represor, alhora que va obrir les discussions polítiques a casa.
Això et va canviar la vida?
“Exigim que es derogui l’article del codi penal que prohibeix als fills de criminals testificar contra els pares”
La mare i les germanes em van expulsar de la família i jo m’hi vaig apartar, amb el dolor que suposa, perquè es barregen els sentiments de tendresa i afecte amb els de ràbia truculència. De fet, és quan entren en col·lisió els dos mandats més importants que distingeixen la societat argentina: d’una banda, el deure a la lleialtat familiar i, de l’altra, la convicció que cal defensar els drets humans i denunciar quan aquests es vulneren. Jo ho vaig viure en carn pròpia.
Vas necessitar ajuda per mitigar el trasbals?
Llavors vaig iniciar un període de letargia per cuidar els meus fills i estudiar Psicologia, fins que el 2009 vaig publicar el meu primer relat en el llibre Hijos de los 70 (Sudamericana, 2016), un any abans que el meu pare fos condemnat i que ma mare contragués una malaltia de la qual va morir el 2016. Sobretot va ser gràcies al meu company, els grups d’amics i el procés terapèutic que vaig seguir al centre d’atenció pel dret a la identitat de les Abuelas de Plaza de Mayo, que em va permetre gestionar-ho tot plegat.
Després, el 2017, vas impulsar amb altres persones el col·lectiu Historias desobedientes. Quin balanç en fas?
Estem creixent tant en nombre de persones com en nuclis. Se n’han creat a Xile, l’Uruguai, el Paraguai i, fa poc, a l’Estat espanyol. Treballem perquè es conegui la veritat i, amb vista a una bona reparació, donar veu a tothom qui ha passat per una situació semblant, pel qual exigim que es derogui l’article del Codi Penal argentí que prohibeix als fills o filles de criminals testificar contra els seus pares basant-se en el principi d’una suposada cohesió familiar. És una anomalia que, per nosaltres, contradiu el compromís de l’Argentina de depurar els crims de lesa humanitat, com va ser els perpetrats per la dictadura. Esperem que aviat s’anul·li aquest article, perquè si no circulen les paraules, el dany es prolonga en les famílies i s’escampa per tota la societat.
