Fa dos anys, en el context de mobilitzacions a Barcelona, Olga va resultar ferida al cap per un tret, a curta distància, d’un projectil de foam realitzat pels Mossos d’Esquadra. El tret li va causar traumatisme cranioencefàlic i hemorràgia interna, li va generar la pèrdua de l’audició d’una orella, l’obertura del crani i un diagnòstic d’epilèpsia crònic. Tot i això, els responsables d’aquests fets segueixen impunes: quan l’hospital va notificar-ho al jutge, aquest va arxivar la causa; la denúncia administrativa continua endarrerida i malgrat les mostres inicials de “preocupació” d’algunes autoritats catalanes, no s’han fet investigacions policials al voltant dels fets. Aquest cas, com tants altres, ha quedat fora dels registres oficials de la brutalitat policial.
Tot i això, el que va passar aquella nit no es tracta d’un fet aïllat, ni d’un “excés” de les forces policials, com tampoc ho és la impunitat que generalment acompanya aquests casos. Fins i tot el Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat el regne d’Espanya per no investigar les denúncies de tortura i maltractament sota custòdia policial. Igualment, són freqüents les denúncies de violència institucional a comissaries, presons, institucions psiquiàtriques, centres de menors i CIE. I també en els contextos de protestes al carrer, tant de persones ferides per les versions actualitzades de pistoles que l’Estat constantment adquireix o d’aquelles que han tingut la desgràcia de passar pel lloc equivocat i topar-se amb una actuació policial.
No es tracta d’una fallada del sistema, sinó del sistema funcionant correctament per mantenir aquest model civilitzatori que és colonial, capitalista i patriarcal
Tant la violència policial com la impunitat que generalment l’acompanya són part d’una trama que permet al sistema racista, capitalista i patriarcal reproduir-se de manera permanent. En aquest sentit, Sirin Adlbi Sibai explica que la colonialitat es concep com a múltiples aparells de poder variats i variables, que funcionen en múltiples nivells diferents i es troben interconnectats entre si retroalimentant-se mútuament. És a dir, que la violència policial i la impunitat garantida pel poder judicial formen part d’aquests múltiples aparells de poder que es retroalimenten i permeten el funcionament del sistema on vivim. No es tracta d’una fallada del sistema, sinó del sistema funcionant correctament per mantenir aquest model civilitzatori que és colonial, capitalista i patriarcal.
En aquest sentit, la impunitat va lligada a la criminalització i la persecució que enfronten determinades persones i les seves comunitats. El gran percentatge de persones empobrides, migrants i racialitzades que estan tancades a les presons està relacionat amb l’alt percentatge d’impunitat que hi ha per a determinades persones, en general homes blancs burgesos. De la mateixa manera, les megabatudes que recauen sobre un grup molt concret d’homes racialitzats permeten la creació d’un perfil d’home perillós que manté inalterat el patriarcat blanc i justifica la violència envers les seves comunitats.
El gran percentatge de persones empobrides, migrants i racialitzades que estan tancades a les presons està relacionat amb l’alt percentatge d’impunitat que hi ha per a determinades persones, en general homes blancs burgesos
Al cap i a la fi, el que li va passar a Olga evidencia, com tants altres casos que no arriben a ser notícia, que la violència policial i la impunitat són part del funcionament d’aquest sistema i que té un biaix racial: a uns quants els garanteix protecció mentre que a altres els criminalitza i els persegueix. Això es reflecteix no només en l’alt percentatge de persones migrants i racialitzades que reben de manera quotidiana violència per part de les forces de seguretat de l’Estat, sinó també en el desigual funcionament del sistema penal que criminalitza uns i, alhora, garanteix la impunitat a altres.
Però, davant d’aquest engranatge que sembla inatacable, des de baix es teixeixen xarxes d’afecte, rebel·lia i resistència que denuncien aquestes violències i que mantenen viva la memòria davant dels intents de silenciament dels de dalt. A dos anys d’aquell angoixant 18 d’octubre del 2019, un grup de persones es va reunir on van disparar Olga per celebrar la seva vida i marcar aquest lloc com un de tants que hi ha en aquesta ciutat, un lloc ferit per la violència policial, però que també cicatritza amb l’amor col·lectiu i amb el record de les mobilitzacions que van marcar aquelles jornades. Perquè, com deia el comunicat que van llegir, “aquest record, aquesta memòria no ens la trauran ni amb bales de foam”.
