Des d’octubre de l’any passat l’Exercit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) ha publicat una sèrie de comunicats on anunciava que sortirien a recórrer el món i que el continent europeu seria la primera destinació d’aquest “viatge planetari” per la vida. Si bé la data de la visita encara no està confirmada, en els comunicats assenyalaven la seva intenció d’arribar a la capital del Regne el 13 d’agost de 2021. Data en què es compleixen 500 anys de la caiguda de Tenochtitlán en mans dels colonitzadors.
I què té a veure aquest passat amb el nostre present? Amb els problemes que tenim aquí? Per què venen? Què aporta la seva visita a les nostres lluites actuals? Per què diuen que vindran majoritàriament dones? Els interrogants són molts i les respostes d’allò més variades.
Una dada important per a pensar possibles respostes, des de la memòria llarga a la qual apel·len els moviments indígenes a Abya Yala, sorgeix d’una altra notícia que va passar més o menys desapercebuda: la concessió a RENFE d’un contracte de més de 13 milions d’euros per a la construcció del Tren Maia a Mèxic. Es tracta del projecte estrella del president Manuel López Obrador que pretén unir les principals ciutats i zones turístiques de la península de Yucatán. El megaprojecte ha estat denunciat pel zapatisme i els moviments indígenes mexicans com un projecte de mort per a les comunitats locals.
La promesa colonial continua vigent en els nostres dies: el colonitzador proposa, ven i reparteix “desenvolupament” però oculta la violència del seu propi acte colonitzador
Així, la promesa colonial continua vigent en els nostres dies: el colonitzador proposa, ven i reparteix “desenvolupament” però oculta la violència del seu propi acte colonitzador. RENFE, que és propietat estatal i que té negocis a països com l’Aràbia Saudita, serà l'”operador ombra” d’un projecte que promet “benestar i desenvolupament”, però que oculta la mort i el despullament que genera cap a les comunitats indígenes. Continuem immerses en aquesta trama colonial on uns es beneficien i altres, les de sempre, s’empobreixen.
Enfront d’aquest panorama, el zapatisme proposa una cosa que semblaria impensable en aquesta Europa fortalesa: que un centenar d’indígenes, que es van alçar en 1994 contra el sistema capitalista, vinguin a aquestes terres després de 500 anys a explicar-nos sobre la seva autonomia i a conèixer com es viu sota el suposat èxit del model civilitzatori modern. El zapatisme ofereix aquests simbolismes que, per als qui vam créixer veient la seva revolució, semblen entre poètics i esperançadors.
En aquest context de cansament i desesperança, el zapatisme ens crida a tornar a prendre els carrers per a lluitar, perquè diuen que la vida no és un assumpte individual, sinó col·lectiu i mundial
Diuen que sortiran a recórrer el món buscant, no la diferència, ni la superioritat, ni el perdó, ni la llàstima. Si no a trobar el que ens fa iguals. I, què és el que ens fa iguals? Quina connexió tenen els megaprojectes d’allà amb la persecució a les comunitats migrants i racialitzades aquí, amb la política migratòria de mort implementada per la UE i el regne per a la gestió de les “crisis migratòries” que ells mateixos produeixen? Els efectes d’aquest model civilitzatori modern (que és racista, capitalista i heteropatriarcal), no coneixen fronteres ni murs i afecten principalment les comunitats racialitzades i migrants. A aquelles altres que sempre queden enrere com si es tractés d’una estranya fatalitat del destí. Així, es declaren com a “accidents” o “tragèdies” els assassinats a la mar Mediterrània, els incendis de campaments o naus on viuen persones migrants, les seves morts a causa de condicions inhumanes de treball o en custòdia policial. Però sabem que són resultat d’una llarga trama colonial que lluny d’afeblir-se sembla enfortir-se diàriament.
No sabem si les mesures sanitàries i les polítiques migratòries els deixaran arribar, però les seves paraules ens brinden l’oportunitat per a pensar en aquesta aposta per la vida que el zapatisme va fer fa dècades i la seva invitació a sumar-nos-hi. En aquest context de cansament i desesperança, ens criden a tornar a prendre els carrers per lluitar, perquè diuen que la vida no és un assumpte individual, sinó col·lectiu i mundial. I, a més, ens recorden que “si els de dalt trenquen els ponts i tanquen les fronteres, queda navegar rius i mars per a trobar-nos”.
