Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

De la contrainformació al periodisme cooperatiu

Des de 1999, planava la idea d'unir esforços per construir un mitjà potent, un setmanari dels moviments socials, però no va ser fins al 19 d'abril del 2006 que va sortir el primer número setmanal de la 'Directa'. Ningú no ens donava més de dos mesos de vida, però, en equip, amb una xarxa àmplia d'aliances i amb periodisme d'investigació, compromès amb drets i llibertats, ja en celebrem catorze. Relatem per què i com es va coure el projecte i algunes de les fites rellevants fins a convertir-nos en cooperativa el 2016

L'acte pels 10 anys de la Directa a l'Ateneu de 9 Barris / Victor Serri

Per cercar els orígens de la Directa ens hem de remuntar a les acaballes del mil·lenni passat, quan l’okupació era la punta de llança dels moviments socials transformadors a Barcelona i arreu. L’any 1996, el Cinema Princesa va okupar les portades de tots els diaris, i es va convertir així en l’espurna que va encendre la metxa. Ben aviat hi va haver un centre social okupat a cada barri i a cada poble, i ben aviat van néixer butlletins de contrainformació a la majoria d’aquests centres socials okupats: la Burxa a Sants, el Borinot a Gràcia, el Masala a Ciutat Vella, el Xibarri a Sant Andreu, el Barrio a Trinitat Vella, l’Infoblokes a Bellvitge, la Destraleta a Cornellà, l’Ordint la trama a Sabadell, l’Anta a Terrassa, etc. Tots aquests butlletins eren mensuals i locals. A part, hi havia el Contra-infos i l’Info-usurpa, que tenien format mural, periodicitat setmanal i abastaven tota l’àrea metropolitana.

La necessitat de tenir un mitjà propi es va evidenciar el 12 d’octubre de 1999. A la manifestació d’aquell any hi va haver disturbis, però això no era nou. La novetat van ser les portades dels diaris, que titllaven el moviment okupa de banda armada. L’alarma social creada per aquells titulars va portar a l’empresonament de catorze joves antifeixistes. Calia una eina comuna per fer front al poder mediàtic dels grans mitjans. Immediatament, els butlletins dels centres socials okupats van convocar unes jornades de contrainformació per als dies 10, 11 i 12 de desembre a l’antic Espai Obert, al Paral·lel. En un dels debats es va plantejar la idea d’unir esforços per construir un mitjà més potent, un setmanari dels moviments socials. Aleshores es va crear un petit grup que es va continuar reunint després de les jornades per donar forma a aquella idea. La necessitat hi era i les ganes també, però era un projecte molt ambiciós i no vam passar de la tercera assemblea. Tot i això, la idea ja havia quedat tossudament encastada en alguns caps.

Els butlletins dels centres socials okupats van convocar unes jornades de contrainformació el desembre de 1999. En un dels debats es va plantejar la idea d’unir esforços per construir un mitjà més potent, un setmanari dels moviments socials

El juny de 2001 va tenir lloc a Barcelona la cimera del Banc Mundial. Els moviments socials van organitzar una contracimera per rebutjar les polítiques neoliberals que imposava la globalització capitalista. El grupet que havia sortit de les jornades de l’Espai Obert es va encarregar d’editar la publicació de la contracimera, l’Està tot fatal. Van ser quatre números, un per cada setmana, ja en format tabloide i amb una tirada molt gran. Per aquell projecte vam contactar amb alguns periodistes crítics d’El Triangle i vam intentar donar-li un to més seriós, amb la idea de superar el pamfletarisme propi de la contrainformació. L’èxit de la publicació ens va portar a un nou intent de construir el setmanari dels moviments socials, intent que va tornar a fracassar.

El març de 2002 es va repetir l’experiència amb motiu de la cimera de la Unió Europea a Barcelona. Aquest cop la publicació es va dir Altaveu i van sortir cinc números, un per cada setmana de contracimera, i un especial per la vaga general del 20 de juny. Les cinc portades van ser fakes de les capçaleres dels grans mitjans de masses clàssics (La Vanguardia, El País i El Periódico) i les dels nous diaris gratuïts (Metro i 20 minutos). Un cop més vam reprendre el projecte de setmanari –al qual ja havíem posat el nom d’Altaveu– i un cop més vam fracassar.

Document amb pluja d’idees per trobar un nom per al nou mitjà de comunicació |Arxiu

 

Durant la primavera de 2004, quan les activistes barcelonines tenien els ulls posats al nyap del Fòrum de les Cultures, vam reprendre el projecte per quarta vegada, i aquest cop, per fi, ho vam aconseguir. Així van començar les primeres assemblees de la Directa, que encara es deia Altaveu.

Ens vam reunir amb l”Avanç’, de València, amb ‘Illacrua’, amb Arç Cooperativa i amb Coop57. Totes ens van donar ànims però ens van dir que fer un setmanari era una bogeria

El primer que vam fer va ser definir el projecte, buscar suports i començar a fer caixa. Ens vam reunir amb l’Avanç, de València, amb Illacrua, amb Arç Cooperativa i amb Coop57. Totes ens van donar ànims però ens van dir que fer un setmanari era una bogeria i que no passaríem dels primers mesos. La primera pela ens la va prestar Can Masdeu. Amb aquests diners vam organitzar dos concerts ben punkis al Rock&Trini, vam tornar el préstec i vam començar a ajuntar calés per al projecte. L’acta d’assemblea més antiga que conservem és del 26 de juliol de 2004.

Després vam crear una llista de correus al servidor Moviments.net i vam fixar una data per presentar la proposta als seus protagonistes: els moviments socials. Vam dipositar totes les nostres esperances en aquella data, el 9 d’abril de 2005. Calia que els moviments socials s’impliquessin en el projecte i el sentissin seu. Vam enviar cartes per correu postal a 450 col·lectius de tot Catalunya, però les nostres esperances no es van complir i només van venir 21 persones. Hi havia gent del Diari de la pau, publicació de la campanya contra la guerra de l’Iraq, d’El vocero disidente, de La llamada del cuerno i de l’editorial Virus. La revista Illacrua, amb un projecte pràcticament idèntic, no s’hi va sumar perquè era massa arriscat. Tot i el poc èxit de convocatòria, la proposta va agradar a les assistents i es va plantejar la necessitat que “l’estètica i el llenguatge no fossin cap barrera per a les lectores que no estiguessin implicades en els moviments socials”. Al final, ens vam fer la gran pregunta: érem les que érem, tiràvem endavant o no? La resposta va ser que sí i ja no hi va haver marxa enrere, tot i que ningú no ens donava més de dos mesos de vida.

Proves de logos per a la ‘Directa’ |Arxiu

 

El 14 de maig, reunides a Can Vies, vam formalitzar l’Associació per la Difusió Sense Límits (ADSL) i vam descobrir que el nom Altaveu ja estava registrat. Aleshores vam triar Directa, però tampoc es podia registrar perquè hi havia infinitat de publicacions amb aquesta paraula a la seva capçalera. Així que el nom oficial va acabar sent “Setmanari de Comunicació Directa”.

Calia que els moviments socials s’impliquessin en el projecte i el sentissin seu. Vam enviar cartes a 450 col·lectius de tot Catalunya, però les nostres esperances no es van complir i només van venir 21 persones

El següent pas va ser preparar la campanya de presentació. Vam decidir que faríem un número 0 a l’octubre i un altre al gener i que començaríem la publicació setmanal a l’abril. Vam establir un mínim de 1.500 subscripcions perquè el projecte fos viable i vam decidir que si no les aconseguíem durant la campanya, no començaríem la publicació setmanal. El tema principal del número 0 va ser un repàs de la història recent dels moviments socials, els temes d’actualitat eren les ordenances del civisme i el desplegament dels Mossos a Barcelona, i per a la secció d’opinió comptàvem amb Gabriela Serra, Miren Etxezarreta, Francesc Arnau, Arcadi Oliveres i Oleguer Presas.

El 18 d’octubre, vam organitzar un debat al CCCB amb Vicenç Partal, membres de l’Assemblea per la Comunicació Social, el DiagonalIllacrua i l’Avanç. El 22 d’octubre vam fer l’acte de presentació pública a Cotxeres de Sants, amb el mític cartell del Muhammad Ali. Hi va haver una trobada de distribuïdores i mitjans alternatius, una assemblea i un dinar popular, les actuacions de Gadjo i Zirkus Frak, una trobada de diables, l’actuació de La Fura dels Baus –que van destrossar un cotxe a la plaça Màlaga– i el concert final amb La Kinky Beat i Dijous Paella. La Directa va agradar molt, però vam perdre prop de 2.500 euros.

Des d’aquell dia ens vam reunir cada dissabte al nou Espai Obert. Vam posar noms alternatius a les seccions: “Impressions” per a opinió, “Què es cou?” per a campanyes, “Així està el pati” per a l’actualitat, “De dalt a baix” per al tema de la setmana, “Roda el món” per a internacional, “Expressions” per a cultura, “La graella” per a l’agenda i “La Indirecta” per a l’entrevista de contraportada. Vam fer el primer esbós de llibre d’estil i vam decidir que “rotundament no volem propaganda electoral”. També vam definir el ritme setmanal: dimarts obertura de número, divendres entrega dels articles, dilluns tancament, dimarts enviament a rotativa i dimecres distribució. Finalment, vam establir un protocol de fotografia, tema polèmic perquè moltes veníem de projectes on es prioritzava el contingut per damunt de la forma i les fotògrafes es van haver d’esforçar perquè ho entenguéssim.

Finalment vam llogar diverses sales d’una fàbrica abandonada a l’Hospitalet que havia estat okupada puntualment uns mesos abans per fer-hi un festival queer. Un gèlid 28 de gener hi vam anar a netejar i a muntar la redacció

D’altra banda, un petit grup ens reuníem a part pels temes de gestió. Vam preparar una gira de presentacions per aconseguir subscripcions, anunciants, punts de venda i col·laboradores. Vam tantejar les poques rotatives que hi ha, vam reciclar ordinadors a una ONG, vam comprar un Pentium per a les tasques més exigents i vam mirar locals. Les millors opcions eren l’Infoespai i el mateix Espai Obert, però finalment vam llogar diverses sales d’una fàbrica abandonada a l’Hospitalet que havia estat okupada puntualment uns mesos abans per fer-hi un festival queer. Un gèlid 28 de gener hi vam anar a netejar i a muntar la redacció

El 15 de gener vam fer la primera assemblea general. Amb només 50 subscripcions, vam posar en dubte la viabilitat i vam plantejar el canvi a quinzenal, però vam decidir que “la confiança de la gent es basa en el tret diferencial de la periodicitat”.

La primera trobada de corresponsalies, organitzada pel nucli de Terrassa, es va fer el 18 de desembre de 2005 al CSO Euterpe, a Sabadell. Només Terrassa i Girona es van mostrar disposades a constituir-se en corresponsalia, la resta van optar per “veure com evoluciona el projecte, tot i que van mostrar el seu interès a ser el referent per als moviments socials locals”. Es va fer un mapa dels “àmbits d’acció que cada representació territorial podia assumir”. El 19 de febrer es va fer una segona trobada al Casal Despertaferro, a Reus. Allà ja van començar les inevitables topades entre la redacció i les corresponsalies. Es va acordar que “quan la redacció vol publicar una notícia d’una part del territori on hi ha corresponsalia, cal posar-se en contacte amb aquesta i, si cal realitzar algun canvi, l’haurà de comunicar a la corresponsalia”. A la tercera trobada, el 19 de març, a La Fàbrica, a Celrà, ja hi havia nou corresponsalies: Baix Llobregat, Sabadell, Terrassa, Valls, Reus, Lleida, Girona, Maresme i Menorca.

La redacció de la ‘Directa’ a l’Espai Obert, al barri de Sants |Arxiu

 

El 19 d’abril del 2006 va sortir el primer número setmanal. Només teníem 200 subscripcions, però sentíem que la Directa era molt necessària, ja gairebé imprescindible. Els primers mesos van ser molt intensos, la voràgine del ritme setmanal ens va engolir en un túnel del temps en el qual, de cop, havien passat dos mesos i després dos anys i després dos lustres. L’activitat era frenètica, els primers tancaments s’allargaven més de dos dies, amb les seves nits. Vam tenir problemes de tota mena, ja que estàvem portant a la pràctica allò que fins llavors només havíem imaginat i per tant calia fer molts arranjaments, correccions i millores.

El juny d’aquell any vam participar en el festival De la Chiapas Rebelde a la Barcelona Rebel, al camp de la Muntanyesa, a Nou Barris. A l’agost teníem 350 subscripcions i suplicàvem al “Com s’ha fet”: “Ara ja sabem que som capaços de fer un setmanari. Però volem anar més enllà. Per això et demanem que et subscriguis” i també “ens hem marcat com a objectiu prioritari la millora de la qualitat del setmanari. Per complir aquest objectiu necessitem incorporar més gent al projecte”.

El 20 d’abril de 2007 vam celebrar el primer aniversari a la Sala Bahia, a Sants; teníem prop de 600 subscripcions. Aquell any vam fer un primer taller de redacció periodística, a Can Vies, amb els professors Xavier Giro i Carme Farré.

Martxelo Otamendi, que va assistir al col·loqui en representació de Berria, ens va assegurar que teníem 20.000 subscriptores potencials a Catalunya

L’any 2008 vam encartar els primers suplements, com el del Fòrum Social Català o els de les vagues pels “Dos dies!”. A l’abril vam presentar el llibre La Indirecta, una entrevista a l’esquerra, amb un debat sobre periodisme crític a la UPF Rambles. El Martxelo Otamendi, que va assistir al col·loqui en representació de Berria, ens va assegurar que teníem 20.000 subscriptores potencials a Catalunya. Aquell any també vam fer el primer redisseny del setmanari, que va sortir amb el número 105. La reunió de preparació del número 117 la vam fer a l’edifici històric de la UB, amb motiu de la tancada d’estudiants contra el pla Bolonya.

El 2009 vam fer el primer cicle Expressió Directa. Al setembre d’aquell any vam arribar a les mil subscripcions i al novembre vam obrir el compte de Facebook de la Directa.

El gener de 2010 vam iniciar una nova etapa per la fusió amb Illacrua, que finalment va decidir sumar-se a la Directa. Al març ens vam traslladar a un nou local al carrer Radas, al Poble-sec, que compartíem amb la cooperativa Germinal. Pel quart aniversari, que vam celebrar a la Farinera del Clot dins el cicle Expressió Directa, ja teníem 1.200 subscripcions. Al maig d’aquell any vam prendre una mesura pionera en el periodisme a escala mundial: vam adoptar, com a part essencial del llibre d’estil, un llenguatge no androcèntric. Per la vaga general del 29 de setembre vam participar en la construcció de l’Agència 29-S i a l’octubre vam rebre el premi del Memorial per la Pau Vidal i Llecha.

Cartell de la formació amb Xavier Vinader el 2012 |Arxiu

 

El febrer de 2011 vam obrir el compte de Twitter de la Directa –després d’un intens debat i moltes reticències– i el mes d’abril ens vam traslladar al carrer Riego, a Sants, on hem estat molts –i molt bons– anys compartint local amb La Ciutat Invisible. Aquell any, per primer cop, vam celebrar l’aniversari a l’Ateneu Popular 9 Barris. El 15-M vam estar a la plaça Catalunya i el 3 d’octubre vam estrenar una nova pàgina web d’actualització diària, que va assolir un primer pic de 15.000 visites amb motiu de la manifestació global contra la crisi i les retallades del 15 d’octubre. El portal web se seguia dient setmanaridirecta.info, com al principi. A finals d’aquell any, la Guàrdia Civil va obrir una investigació per enaltiment del terrorisme arran d’una carta que vam publicar sobre l’abandonament de les armes per part d’ETA, i van citar a declarar en qualitat de testimoni un membre de la junta de l’associació periodística que ostentava la personalitat jurídica de la Directa.

El 2012 vam tornar a participar en l’Agència 29-S durant les vagues generals del 29 de març i del 14 de novembre, i vam posar llum al cas Ester Quintana i la campanya contra les pilotes de goma

El 2012 vam començar nous tallers de periodisme amb Montse Santolino i Xavier Vinader, vam iniciar un pla de màrqueting per sortir de la precarietat econòmica en què sempre s’havia mogut el projecte i vam començar a imprimir totes les pàgines del setmanari a color –fins llavors només tenien color la portada, la contraportada i les pàgines centrals. Vam tornar a participar en l’Agència 29-S durant les vagues generals del 29 de març i del 14 de novembre, i vam posar llum al cas Ester Quintana i a la campanya contra les pilotes de goma. Al desembre, per fi, vam arribar a les 1.500 subscripcions.

El 2013 vam constituir un grup d’audiovisuals per penjar vídeos periòdicament al web, vam fer un nou redisseny del setmanari, vam continuar amb el pla de màrqueting i vam fer un verkami per crear un nou web encara més potent, ja que el mitjà digital estava prenent cada cop més importància. Es va anomenar Directa.cat. Al mes de maig vam estrenar Ciutat morta, el documental que havíem coproduït sobre el cas del 4-F i que ha sigut, probablement, la nostra victòria periodística més gran. Aquell any també vam començar a treballar per fer el pas a cooperativa.

El maig de 2014 vam viure l’efecte Can Vies des de la primera línia de batalla, sobretot el dia que els Mossos van assaltar la redacció. Aquell any la precarietat econòmica ja es va fer insuportable, mentre que el nou web estava tenint molt èxit, així que vam decidir passar la publicació en paper a una periodicitat quinzenal. Va ser un procés llarg i dur en el qual vam valorar també una periodicitat mensual i fins i tot l’eliminació total de la publicació en paper.

Finalment, l’any 2016, ens vam constituir en cooperativa de consumidores i usuàries i el passat any 2019 ens vam traslladar a La Comunal, el clúster cooperatiu del carrer d’en Blanco, a Sants. Amb aquesta trajectòria i un projecte periodístic consumadíssim, no podem ser més optimistes per al futur i som conscients que, mentre continuem rebent el suport de sòcies i subscriptores que possibilitin la nostra autonomia, tindrem Directa per a molts i molts anys més.