Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Deu anys de pressupostos insuficients i vulnerabilitat

Un informe de la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública estima que el sistema sanitari ha perdut, des de 2009, entre 15.000 i 21.000 milions d’euros d’inversió pública

Concentració a les portes del Parlament de Catalunya durant la vaga de novembre de 2018 / Carla Benito

El 2016 es publicaven unes converses entre el ministre Jorge Fernández Díaz (PP) i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso. El ministre popular afirmava que havien “destrossat la sanitat catalana”. Es feia fàcil relacionar-ho directament amb les polítiques de retallades sanitàries aplicades l’any 2010 per Artur Mas, que van rebre el suport parlamentari d’Alicia Sánchez-Camacho. I parlava de Catalunya però podria ser la del País Valencià o la de les Illes.

La situació actual de la sanitat pública ve de lluny. Josep Maria Puig, president del sindicat Metges de Catalunya, apunta que és “tota una manera de fer” la que ha provocat “uns resultats que eren els esperables”. Es refereix a la privatització de tota una sèrie de serveis en l’àmbit social que “hauria de donar l’administració publica però que ha externalitzat, ha subrogat i, a partir d’aquí, ha fet malbé”. Podríem posar com a exemple les residències de gent gran, una realitat que, per Puig, “és coneguda i ha estat consentida i encoratjada des dels poders públics des que va començar la crisi, que podem situar més o menys el 2010”. I així, com recorden Ainhoa Hernández i Irati Bernaola, infermeres i militants del sindicat COS i d’Endavant, “les retallades a la sanitat arreu dels Països Catalans es van iniciar el 2007 i no s’han aturat”.

A Catalunya, l’any 2010 es va abaixar un 5% el sou al personal sanitari, i amb Convergència i Unió al govern es va retallar en més de 1.500 milions d’euros el pressupost del Departament de Salut. Al País Valencià, l’any 2012 el PP també va rebaixar el sou al personal del sector públic amb l’aprovació del decret de les retallades salarials i socials, una tisorada de 1.300 milions d’euros. A les Illes, entre el 2010 i el 2012 els concerts amb la sanitat privada es van incrementar en més d’un 36%. Així, juntament amb uns pressupostos cada cop més baixos, concerts i externalitzacions són una part destacable de la despesa. Com ens indiquen Hernández i Bernaola, l’any 2017 el pressupost en concerts representava l’11% i els medicaments un 25%.

Les conseqüències de les retallades que encara s’arrosseguen són menys personal i menys recursos

A més, les retallades de l’època es van veure agreujades per les reduccions en el pressupost en sanitat per part dels diversos governs de l’Estat espanyol. Va ser també durant l’any 2012 que es va implantar el copagament i la inversió va disminuir un 6%. Durant els següents cicles anuals, la dinàmica a la baixa no es va revertir. De fet, un informe realitzat l’any 2018 per la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública estimava que el sistema sanitari va reduir des de 2009 entre 15.000 i 21.000 milions d’euros el pressupost.

Les conseqüències immediates que encara s’arrosseguen es van materialitzar en menys personal i menys recursos. Es calcula que a Catalunya, des d’aleshores, s’han perdut uns 1.020 llits d’aguts i 780 de sociosanitaris. A més, hi ha sectors més castigats que altres, com l’atenció primària: es parla de fins a 1.000 metges menys.

COVID-19 i drets malmesos

Des de l’inici de la crisi sanitària provocada pel virus SARS-CoV-2, tot l’àmbit professional de la salut ha mostrat la seva preocupació per si els contagis a treballadores impossibilitaven la cura de la població o feien que el sistema no donés l’abast. Assenyalar com a heroïnes les treballadores sanitàries i el seguit d’aplaudiments, per moltes d’elles “buits de reivindicacions”, han posat de nou sobre la taula el debat sobre la sanitat pública i els drets laborals del personal.

Irati Bernaola, infermera d’atenció primària, apunta que és important remarcar que la feina que s’està fent ja es feia abans de la pandèmia: “S’ha de desdibuixar aquesta heroïcitat i dir que som classe treballadora com qualsevol altra persona. No cal romantitzar ser sanitari”.

Les imatges de sanitaris amb bosses d’escombraries com a bates han ocupat les xarxes socials durant aquests mesos de confinament. Andrea Brotant, estudiant d’últim any d’infermeria, ens explica que tot i conèixer que “la sanitat pública té molts forats i punts febles”, una de les coses que més va sobtar-li durant les seves pràctiques a la comarca de l’Alacantí, al País Valencià, va ser l’intercanvi continu de material entre centres enfront d’unes “mancances permanents”. Defensa, a més, que aquesta mancança de recursos va relacionada amb l’estació de l’any i del turisme que l’acompanya. “A l’estiu tenim un desabastiment brutal. Es destinen molt pocs recursos per la quantitat de gent que demana assistència sanitària, que, segons en quina comarca, duplica o triplica el nombre d’habitants”.

Part de la plantilla considera que el sector sanitari costa de mobilitzar, des de dins i des de fora

Per Brotant, les retallades que s’arrosseguen des de fa deu anys “han precaritzat encara més la situació” i fan que les treballadores de la sanitat siguin “una espècie d’inventores” per arribar soles a tot arreu. Aquesta sensació d’estar soles davant d’una gran responsabilitat és compartida per altres sectors. L’Esther, membre del personal de neteja de l’Hospital Clínic de Barcelona, diu que no se sent gens protegida pel seu centre. “A part de la tensió extra que estem vivint, de normal no valoren la feina que fem, ens llancen a les trinxeres”, explica.

Personal sanitari es prepara per atendre malalts de COVID- 19 |Arxiu

Ainhoa Hernández, infermera d’anestèsia a la Vall d’Hebron, a Barcelona, ha estat treballant a la UCI quirúrgica durant la pandèmia. Analitza que les retallades, encara no revertides, “no només acaben amb les vides de les persones, sinó que enterren drets adquirits com a treballadores i usuàries alhora que empitjoren encara més la situació de la sanitat pública”. Justifica aquesta visió fent esment als pressupostos de les comunitats, uns pressupostos que s’alimenten amb les condicions laborals de les treballadores: “Es fan pitjors i menys contractacions i augmenta la nostra càrrega de treball”.

Un clima desmobilitzador

Brotant apunta que es treballa sempre en condicions mínimes i això condueix a no poder exercir el dret a vaga com es voldria. “La responsabilitat de la salut de les usuàries recau en les treballadores i no en les condicions en què treballen”, considera.

En general, el sanitari és un sector que costa mobilitzar tant des de dins com des de fora. Per Hernández, l’ètica professional és un dels motius: “Al cap i a la fi estàs treballant amb la salut de les persones”. A més, Bernaola ho argumenta per la sectorialització del col·lectiu: “Dins el sistema sanitari hi ha diferents nivells de precarietat, amb unes reivindicacions llunyanes les unes de les altres”. Afegeix que a causa de les reivindicacions individuals i els interessos sectorials “no es veu la sanitat pública com una lluita global, amb uns objectius comuns i de transformació de model”.

Ara, com deia Carme Borrell, gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, caldrà veure “com ha afectat la COVID-19 a la població de classes socials més desafavorides, que ja tenia unes condicions de vida i treball més precàries”. I són moltes les veus que caminen cap a un canvi de sistema i demanen una societat primarista que tingui en compte els determinants socials de la salut.