Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Feixismes amb pell d’ovella

El segle XXI és testimoni d’un procés de metamorfosi de les arcaiques formacions d’ideologia neonazi que ara s’integren en plataformes electorals populistes que volen arribar al poder a Alemanya, Itàlia o els estats espanyol i francès

Fotocomposició amb els Fasci di Combattimento, del Partit Nacional Feixista Italià, Militants del partit d'extrema dreta Democracia Nacional i Santiago Abascal en un acte de VOX / Arxiu

Joan Tarragó, veí del Vilosell, va continuar combatent el feixisme amb les tropes franceses després de lluitar a la Guerra Civil espanyola. Capturat pel bàndol nazi el 1941, va ser deportat al camp de concentració i extermini de Mauthausen. Va sobreviure. Tarragó va ser membre d’un comitè de resistència de presos republicans espanyols al camp i es va dedicar d’amagat a agafar i recollir els llibres requisats pels guàrdies nazis per muntar una petita biblioteca clandestina oculta al barracó 13 del camp, on, per resistir col·lectivament, va arribar a reunir més de 200 llibres.

Llibert Tarragó, fill de Joan Tarragó, afirmava recentment que l’ús del terme nazi com a sinònim d’enemic o adversari és “una derrota de l’ensenyament de la història”. Segurament passa el mateix amb l’ús del terme fatxa i si és intercanviable amb el terme feixista, aprofitant la connotació pejorativa que el terme feixisme evoca en violència política, en intolerància o en dictadura.

La dreta espanyolista més crispada, eternament titlla i considera nazis a qui lidera l’esquerra i l’independentisme. Com sosté l’humorista gràfic Aleix Saló al llibre Tots són nazis (Editorial Reservoir), l’abús que una nova esquerra, dogmàtica i sectària, ha fet de l’epítet fatxa, qualificant de fatxa tot el que es troba a la seva dreta, sigui centrista, moderat o conservador, ha desvirtuat el concepte. És així com l’ús inflacionari i frívol del terme amb l’objectiu de desacreditar i desqualificar enemics o adversaris ha portat l’extrema dreta a resignificar la paraula fatxa. Ja no és un insult ni un llast.


Equiparar ‘fatxa’ i ‘progre’

La periodista Alba Sidera sostenia en una entrevista recent que “amb l’entrada de Vox” ha notat que “s’està pretenent blanquejar la paraula fatxa, més suau que feixista, contraposant-la a progre. I certs sectors de l’extrema dreta espanyola comencen a reivindicar-la sense complexos”. Per la seva part, el periodista Miquel Ramos afirmava en un tuit de 2019 que ell emprava fatxa per referir-se “a la caspa, al cunyat racista, masclista, homòfob”, i afegia que “sobre l’ús de la paraula feixista hi ha controvèrsia, si ens posem rigorosos”. “Per a mi s’usa massa a la lleugera. Però popularment fatxa feixista sovint s’usen de la mateixa manera”, acabava.

El que és un fet és que tampoc hi ha un consens en el món acadèmic sobre el feixisme actual. L’únic consens existent és que es tracta d’un fenomen polièdric que ha anat transformant-se i evolucionant.

Temps ençà, els feixistes no ocultaven que ho eren. Va ser l’època del feixisme clàssic. Va néixer oficialment la nit del 23 de març de 1919, quan Benito Mussolini va fundar a Milà els Fasci Italiani di Combattimento. Al cap d’uns anys, per mitjà de l’ús de la violència i el suport del rei Víctor Manuel III, de grans empresaris i del Vaticà, Mussolini va aconseguir prendre el poder a Itàlia.

A Barcelona, l’any 1919 va néixer el primer col·lectiu feixista de l’Estat: la Liga Patriótica Española

A la Barcelona de 1919 va néixer, com explica l’historiador Enric Ucelay-Da Cal, el primer col·lectiu feixista i espanyolista de l’Estat espanyol: la Liga Patriótica Española (LPE), amb l’urgellenc Ramon Sales i Amenós –fundador i dirigent, també, del Sindicat Lliure– com a home fort. Enfrontada al catalanisme i a l’anarquisme, i amb la complicitat del poder polític, l’LPE estava formada per oficials militars, quadres de la policia, carlistes obrers dissidents, aficionats del Real Club Deportivo Español i alguns lerrouxistes atrets per un anticatalanisme d’acció esquadrista. La vaga de la Canadenca i el protagonisme del governador militar de Barcelona Severiano Martínez Anido els van tallar les possibilitats de creixement i consolidació, i tota aquesta amalgama ultraespanyolista i feixista va quedar diluïda posteriorment a Falange Española de las JONS.

El feixisme italià té trets en comú amb les seves derivades nacionals d’entreguerres: l’espanyola amb Franco, l’alemanya amb Hitler, la portuguesa amb Salazar i Caetano, l’austríaca amb Dollfuss i Schuschnigg, la iugoslava amb Stojadinovi i la grega amb Metaxàs, que es construeixen, amb components tradicionals, contra el marxisme, contra la lluita de classes, contra l’internacionalisme i contra el liberalisme.

Després de la Segona Guerra Mundial hi va haver moviments neofeixistes que, malgrat el nom, no eren innovadors, sinó “una continuïtat del feixisme històric”, admet l’historiador Xavier Casals. Posteriorment, a partir del Maig del 68, molts feixistes es van reformular en termes democràtics, donant lloc al naixement de la dreta radical amb una extraordinària habilitat, com el vell feixisme, per adaptar-se i per assumir totes les contradiccions.


Normalització als parlaments

El nombre de partits d’extrema dreta amb una presència destacada als parlaments estatals de països de la Unió Europea (UE) no ha deixat d’augmentar els darrers anys, ni tampoc els episodis perpetrats per grupuscles de caps rapats, que mai han deixat d’utilitzar la violència explícita com a eina d’amenaça, o fins i tot els atemptats: des de les massacres de Bolonya (Itàlia) o d’Oklahoma City (Estats Units) fins a Hanau (Alemanya), passant per Christchurch (Nova Zelanda) o Oslo (Noruega).

Pel director de l’Oficina de Drets Civils i Polítics de la Generalitat de Catalunya, Adam Majó, autor del llibre Set de mal (Pagès Editors), avui dia sí que podem parlar de feixisme. A través de discursos, pràctiques i polítiques, el feixisme d’avui legitima la desigualtat, és populista i apologeta de la violència i les eines punitives, i és clarament oposat a la globalització i a la immigració.

L’historiador Enzo Traverso utilitza el concepte de postfeixisme per fer referència a la ultradreta actual, en detriment de termes com dreta populista i nacional populisme, amb analogies amb els moviments dels anys trenta del segle XX però també marcades diferències. Una d’aquestes diferències és, per exemple, la subcultura digital entrecreuada, transgressora i irreverent, que la periodista Angela Nagle observa a internet, des dels fòrums a l’estil 8chan fins a la cultura dels mems passant per la manosphere –la comunitat informal de bloguers i tuitaires de la masculinitat i l’antifeminisme. És el nucli constitutiu de l’anomenada alt-right (dreta alternativa), en la qual Steve Bannon va veure un important potencial electoral que va saber canalitzar per donar la victòria a Donald Trump l’any 2016.

L’historiador Roger Griffin situa l’origen dels feixismes i els seus derivats en el mite palingenètic sobre la nació destruïda pels enemics interns i externs, que posa èmfasi en la idea del feixisme com a ideologia del renaixement d’un estat o imperi a imatge del que havien estat abans les seves repercussions polítiques ancestrals.

El Vox d’avui ha bastit un perfil propi que l’allunya del franquisme i el falangisme

Per això no és casual que Vox associï el partit a l’Espanya imperial, als terços de Flandes o a la reconquesta. El Vox de quan es va fundar l’any 2014 no és ni l’LPE ni és aquell partit que pretenia restaurar l’aznarisme al centre de la dreta espanyola. El Vox d’avui ha bastit un discurs i un perfil propi que l’allunyen del franquisme i el falangisme –malgrat certes interferències– i el connecten intel·lectualment i políticament a Renovación Española / Bloque Nacional, el partit dirigit per José Calvo Sotelo que agrupava les famílies antiliberals, monàrquics partidaris de la restauració d’Alfons XIII, mauristes d’acció, hispanistes seguidors de Ramiro de Maeztu i afins a la dictadura de Miguel Primo de Rivera.

Però més enllà de Calvo Sotelo i les seves idees, Vox porta temps treballant el posicionament ideològic del partit i els seus quadres, sense estridències esquadristes i lluny de caps rapats. Una de les pedres angulars del projecte és el pensament del filòsof, en origen marxista, Gustavo Bueno: el ferm rebuig cap al sistema autonòmic i a la Unió Europea com el lloc natural per a la projecció internacional de l’Estat espanyol, preconitzant en el seu lloc una continuïtat amb l’imperi espanyol. L’eurodiputat d’Unides Podem Miguel Urbán, autor del llibre La emergencia de Vox (Sylone Editorial), sosté que Vox, “encara que ens parli d’immigració o del pin medieval, realment és un partit de senyorets, per a senyorets i amb un programa econòmic a favor de les elits”.

De ben segur que Tarragó fill té raó quan denuncia la desvirtualització del mot nazi, però enguany, més enllà de contextos històrics i circumstàncies diferents, és tan nazi un integrant de les Waffen-SS assignat al camp de Mauthausen com un dels assaltants –que duia una esvàstica tatuada al pit–, el juliol de 2018, del Casal Popular Tres Voltes Rebel del districte de Nou Barris de Barcelona.