El verb poderós d’Émile Zola introdueix, a l’obra de teatre comunitari Akaná (“ara”, en llengua romaní), les denúncies de racisme i negació cultural dels joves gitanos del barri de la Mina (Sant Adrià de Besòs). La proposta empra l’expressió de la dansa, la música, el cant i els recursos audiovisuals per construir un discurs de denúncia, orgull i resistència: “Akaná. Jo acuso aquells que consideren que som un col·lectiu marginal que només pot rebre atenció dels serveis socials. Akaná. Jo acuso aquells que dissenyen els espais públics sense tenir en compte la nostra vida comunitària”.
La proposta teatral es concep com un projecte d’intervenció socioeducativa en què, a través de les arts escèniques, es narra la història del poble gitano. O, el que és el mateix, la història de la persecució del poble gitano. Joves d’entre 19 i 25 anys es traslladen a una Índia remota, a l’Espanya d’Isabel de Castella i a l’Alemanya nazi, per recuperar l’origen del periple del poble gitano, el text de les lleis espanyoles que van institucionalitzar-ne la seva marginació -fins i tot, aniquilació- i l’extermini d’un 50% de la població gitana europea als camps d’Auschwitz, Chelmno, Belzec, Sobibor i Treblinka.
Al segle XVI, es va arribar a legislar sobre la negació de la seva existència: “Si no els aconseguim eliminar físicament, els aniquilarem simbòlicament; no més parlar de gitanos, no més nombrar-los. Negant-ne el nom, en neguem la seva existència”. Akaná arriba fins al 2014 i explota contra l’actuació de l’administració pública per endegar un gran projecte econòmic i urbanístic entorn del Fòrum de les Cultures. Com denuncien els joves d’Akaná, la Mina hi va ser representada, només, en funció dels interessos del mercat inversor.
“Els gitanos no volem almoina”, remarca la responsable de la coordinació del projecte i de l’associació Veus Gitanes, Paqui Perona, “sinó una reparació històrica, que atorgui reconeixement a la història i identitat del poble gitano, dins de la història oficial d’Espanya i Catalunya”. El motor del projecte, assenyala, ha estat aconseguir que siguin els gitanos els qui investiguin, aprenguin i s’expressin sobre quina ha estat la seva història. “Estem cansats que sempre siguin els altres els qui parlin de nosaltres”, etziba.
A l’obra, la lliçó històrica es combina amb una denúncia de les expressions de racisme, els prejudicis i el rebuig que experimenten els joves gitanos catalans en la seva vida quotidiana
A l’obra, la lliçó històrica es combina amb una denúncia de les expressions de racisme, els prejudicis i el rebuig que experimenten els joves gitanos catalans en la seva vida quotidiana. Així, els joves d’Akaná presenten una desena d’exemples en què se senten discriminats: a les botigues, els vigilants de seguretat els observen; a l’escola, si passa res, primer es pensa en l’alumne gitano. De tot plegat, creix una ràbia que, al Grec, ha trobat el seu poder de diàleg dins un espai d’expressió artística pública.
Last, but not least: el muntatge el signa l’avantguardista, cent voltes rebel, Marta Galán (Barcelona, 1973). Tot i l’èxit aconseguit al Temporada Alta, amb Clara Segura i Marc Martínez, l’autora de Conillet no renuncia a seguir visitant els marges de la producció artística. “Des del 2008”, explica la creadora, “em va interessar superar la divisió tradicional entre la cultura elitista i la popular. Em crida l’atenció fusionar les dues experiències i transferir recursos per treballar en una pràctica cultural educativa”.
Els darrers anys, Galán ha treballat en propostes diverses vinculades al teixit comunitari, com la iniciativa ‘Morir d’amor’, preparada i produïda el 2011 amb joves de Terrassa dedicats a la música rap
Els darrers anys, Galán ha treballat en propostes diverses vinculades al teixit comunitari, com la iniciativa Morir d’amor, preparada i produïda el 2011 amb joves de Terrassa dedicats a la música rap. “De totes les experiències de treball amb entitats i dinàmiques de barri, n’he extret que cal comprendre les condicions de producció on s’originen i es treballen els projectes, per aconseguir allò que jo anomeno pràctiques escèniques contextuals, i que tenen per objectiu difuminar la frontera entre l’art i la vida”, afirma.
Akaná aspira a la democratització cultural; és a dir, a donar les mateixes oportunitats d’accés a tothom als mitjans de producció artístics, a més de demostrar que és possible concebir propostes d’expressió cultural comunitària amb una factura professional. Del passat (demúlt) al present (akaná), la proposta teatral dóna eines per a treballar en un futur per la igualtat de drets, la diversitat cultural i, sobretot, el respecte i la comunicació.
El projecte, fet i produït amb la col·laboració de diverses administracions públiques, es tanca el pròxim diumenge, a les 21.30 h, en una funció única que s’ofereix dins la programació del Festival Grec de Barcelona. “L’objectiu”, conclou Paqui Perona, satisfeta, “era col·locar les sensacions i els sentiments de joves del barri de la Mina al bell mig del debat artístic i cultural de la ciutat, i ho hem aconseguit”.
