Fa uns dies que em ronda pel cap aquella cançó de La Gossa Sorda que comença dient “s’han acabat tardors i primaveres i els tarongers floreixen en febrer. I puja la mar, que trenca les barreres, i el temps que ens queda s’acaba, s’acaba, s’acaba”. Em sona quan a prop del migdia, el sol crema la pell; em ressona quan mirem les previsions del temps i a l’horitzó només hi ha dies de sol, un darrere l’altre, sense cap final a la vista; i em torna quan poso el cap dins d’un cep i sento la flaire del raïm que ha florit més aviat que mai.
La cançó és del 2008 i de l’àlbum Saó, i mirant-ho des d’aquest mes de maig del vint-i-tres hi trobo connexions que fa uns mesos no haurien aparegut. A les hemeroteques d’aquell any hi busco la sequera dramàtica, les pluges salvadores d’últim moment i les declaracions dels experts d’aquell temps que depèn de com sonaven al suat “tot-anirà-bé” de la pandèmia. Lo nom del disc és avui gairebé una invocació de l’aigua, una paraula sagrada i màgica que dona vida, l’esperança escrita en tres lletres.
Fan por tantes coses! Los boscos esmirriats, els cicles curts de les plantes, la terra eixuta, el misteri dels aqüífers que no sabem quan deixaran de rajar
La situació fa por. Fan por tantes coses! Los boscos esmirriats, els cicles curts de les plantes, la terra eixuta, el misteri dels aqüífers que no sabem quan deixaran de rajar, les pedregades seques, les flors que no duren i els insectes que no hi troben casa, les tempestes que no arriben, els arbres que van consumint-se, els termòmetres desbocats, les collites que no seran. I això només fent un cop d’ull al voltant des del bancal estant.
La música segueix sonant: “El sistema, la butxaca, matar de calor i morir-se de set. I ara diuen que tots som culpables mentre ells fan negoci de l’escalfament. […] I ara venen els sabuts que faltaven que de les desgràcies faran capital i triaràs en democràcia canvi climàtic o final nuclear.”
La llista de les basardes és més llarga i la por es converteix en ràbia: els transvasaments d’aigua cap a les ciutats i els espolis de rius, l’ofegament i posterior sepultura de la pagesia
La llista de les basardes és més llarga i la por es converteix en ràbia: els transvasaments d’aigua cap a les ciutats i els espolis de rius a perpetuïtat, l’ofegament i posterior sepultura de la pagesia a base de burocràcia, els incendis que no es podran controlar, la veneració del turisme per damunt de tot, que hi hagi més avions que trens i més gent sobrevolant els nostres pobles que no pas vivint-hi, pensar més amb el reg que amb la pluja, la intocabilitat dels camps de golf, la pobresa que va de bracet amb el luxe, i etcètera.
A cavall de les dos emocions van passant els dies i va creixent el dubte de si davant de les incerteses climàtiques i científiques i les incapacitats polítiques cal deixar pas a la fe de tota la vida, aquella que diu que un dia o altre sempre ha tornat a ploure, o si hem de saltar a la fe extrema, a la de les rogatives i les pujades a les ermites per clamar al cel.
La cançó encara continua. “I quina calitja i quin soliman, em passaria mil hores mirant-te mentre pugen els oceans”. I amb tot plegat que viure i sobreviure sigui senzill. Que hi hagi amor fins i tot en temps de canvi climàtic, que malgrat de la basca i la xafogor, això no ens ho prenguin ni ho perdem. I si pot ser acompanyar-ho d’altres coses senzilles que hem fet durant segles i que el progrés ha anat aixafant.
A cada poble, a cada barri, les condicions climàtiques i les realitats socials són diferents i seria bo saber en cada cas si les piscines són necessitat o entreteniment
Un dels debats mentals interns abans que arribi l’estiu és si s’han d’obrir les piscines, les municipals (sobre la proliferació de les privades em sembla que no cal gaire debat). La contradicció primera és clara: com a servei públic a la ciutadania que pot servir de refugi climàtic, per què se n’ha de privar la gent? A l’altre cantó l’argument primer és de pes i clar: la falta, l’ús i l’abús de l’aigua.
A cada poble, a cada barri, les condicions climàtiques i les realitats socials són diferents i seria bo saber en cada cas si les piscines són necessitat o entreteniment. Ara bé, el que em sembla inútil de les piscines és anar-hi per defugir la calor, però estar-hi durant les hores de més sol i temperatures elevades, sovint sense una bona xarxa d’ombreig que acabin de fer completa l’experiència del refrescament.
Ens haurem de posar al cap que l’aigua és un bé escàs, que som una terra de clima mediterrani i en gran part de secà, i que no fa tant que l’aigua corrent arriba a totes les cases
Amb la cultura de la piscina tinc la sensació que hem oblidat, no sé si una mica o gairebé del tot, la cultura de l’ombra. La de les entrades fresques, la de buscar les ombres dels arbres i un bon banc per seure-hi al davall, la de trobar carrers i places per on passi l’aire, la de jugar a les cases amb els corrents d’aire quan són frescos i la d’abaixar les persianes i tancar finestres quan ja no, o la de moure’s a les primeres hores del matí per fer migdiada quan el sol pica i aprofitar vespres i nits quan el terra ja no és foc.
És per estirar-se els cabells pensar que n’hi haurà que sempre viuran en l’opulència i que el seu benestar i riquesa passarà per davant del bé col·lectiu i de la salut del planeta, però suposo que el decreixement també és això, que ens toca una mica a tots i que implica repensar com vivim i decidir de què podem prescindir, de trobar altres maneres de fer comunitat i vida social, de fer salut, esport o lleure.
Hi haurà un dia que ens haurem de posar al cap que l’aigua és un bé escàs, que som una terra de clima mediterrani i en gran part de secà, i que no fa tant que l’aigua corrent arriba a totes les cases del país. Mentrestant, l’última campanya del govern que deia “la pluja no la controles, l’aixeta sí” queda curta i ens tracta d’idiotes. Que plogui ja, per favor.
