El 3 de febrer, Pedro Sánchez va anunciar: “Tornarem les xarxes socials a aquella terra promesa que mai no haurien d’haver abandonat”. Uau! Portarien les mesures al Consell de Ministres de la setmana següent. Vaig esperar tota la setmana, però, arribat el dia, res de res.
Així que la meva anàlisi no es pot basar en una realitat legislativa, només en un discurs, amb una certa barreja d’eslògans macos d’activista digital, tecnosupersticions, idees antropomòrfiques sobre tecnologia, juntament amb –tot s’ha de dir– alguns bons objectius.
Verificar l’edat dels adolescents significa verificar-la per a tothom, per excloure que siguem adolescents i, de passada, vigilar-nos
Per capbussar-me en tot això, em guiaré pel que penso que s’ha de fer contra la invasió tòxica dels masclots de les xarxes socials a les terres lliures d’internet: per no crear cap Ministeri de la Veritat, s’ha de parar d’enfocar l’atenció en els continguts expressats lliurement, per fixar-nos en el negoci. La brega sobre els continguts és majoritàriament ideològica; la del negoci és objectiva, són faves comptades. I és fer cruixir a qui guanya o paga diners per viralitzar informació no verificada o tòxica. Qui paga i cobra ha d’assegurar que el missatge sigui verídic i no cometi cap crim tipificat. (Nota: soc conscient que no tot el que està tipificat hauria d’estar-ho, però aquesta és una altra lluita.)
Anem, doncs, al que va dir Pedro Sánchez: “Espanya prohibirà l’accés a les xarxes socials als menors de 16 anys.” Això va ser el més cridaner. Tot i que agradi a molts electors, és lliberticida, no resol res, segrega els adolescents de la comunicació del seu temps, generant-los un greuge comparatiu. Però sobretot ens priva a tots de llibertats bàsiques: verificar l’edat dels adolescents significa verificar-la per a tothom, per excloure que siguem adolescents i, de passada, vigilar-nos: el somni humit de qualsevol règim. Molt millor seria gastar el mateix entusiasme en proveir dispositius més o menys capats segons les edats. A les biblioteques i a les institucions es fa cada dia, per la qual cosa tot aquest desgavell és innecessari.
“Es tipificarà com a delicte la manipulació dels algorismes i l’amplificació de continguts il·legals”, continuava el president espanyol. Són frases com aquestes les que m’acollonen. Però, qui l’assessora? A veure: l’algorisme és el que manipula; no cal manipular l’algorisme. És a dir: l’algorisme és l’ordre que els senyors propietaris de les big tech donen a les seves màquines perquè prioritzin contingut que els convingui políticament o econòmicament. No es tracta d’imposar que no manipulin l’algorisme, sinó que els seus algorismes no manipulin. S’entén?
Sona una mica millor la part de “no amplificar continguts il·legals”, si no fos que, a continuació, anunciava que “crearem un sistema per rellevar la petjada d’odi i polarització…”. O sigui, que el que es vol perseguir són coses abstractes, com “odi” i “polarització”, subjectes a interpretacions ideològiques i, per això, polaritzants i sense base objectiva. Perseguir els diners d’inversió i cobrament és l’únic camí amb l’objectivitat i transparència suficient perquè aquesta mesura no acabi sent persecució de la dissidència.
“Una legislació perquè els directius de les plataformes siguin legalment responsables”, anunciava finalment Sánchez. Aquí sí, hi estem d’acord. Però per mètodes objectius, no per moralisme. No volem fer màrtirs i avalar paladins de la llibertat d’expressió, perquè el que defensen no ho és, sinó només la llibertat d’expressió de qui té prou diners per fer-se sentir. Si se’ls persegueix per motius morals o ideològics, guanyaran l’opinió pública. Si és pel seu business, es pot erradicar… si no fos que els partits polítics, tots ells, en són els principals clients.
Si tanta mania tenen als tecnoautòcrates, potser podrien començar per no donar-los la licitació pública de tots els serveis digitals (80 % només en educació) i seient preferent als consells assessors.
