Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

De nacionalitat, refugiada

L'autora i col·laboradora de Pikara Magazine repassa a partir de la seva pròpia experiència el mode de vida de les dones als camps de refugiades sahrauís, on el relat feminista de "posar la vida al centre" ha esdevingut una quimera, perquè posar la vida al centre és "temps, reconeixement com a persona, com a ésser viu, és poder ser". I al Sàhara ningú té res d'això. "Al Sàhara no s'és persona, només s'és refugiada". Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Roser Pineda

Encara recordo l’última migdiada que vaig fer sobre aquella goma escuma coberta per una tela color vi negre. Picava a la pell i estava al costat d’una minúscula finestra entapissada amb reixes d’alumini. Vaig haver d’estar immòbil prop d’una hora, i no recordo bé com vaig arribar fins allà. Tenia la roba enganxada al cos, i el cos al llit improvisat. De cada porus em brollaven desenes de gotes de suor. El meu primer sospir en despertar va semblar el de qui acaba de sortir d’una anestèsia. Em pesaven el pit i la gola. Vaig trigar uns minuts a enlairar les parpelles per deixar que hi entrés llum. Quina temperatura hi ha aquí? On sóc? “Un infern per sota de la dignitat”, vaig pensar. Vaig posar un peu a la catifa i em vaig deixar caure a terra fins a posar-me de genolls. Vaig aixecar el cap i vaig veure que uns ulls marrons enormes i un somriure impacient m’esperaven per jugar. Em vaig aixecar donant tombs i vaig anar amb la Metu fins a la cuina. Ja gairebé no notava que feia dies que no em calçava. Vaig obrir la nevera. Només quedaven un parell de dits d’aigua en l’última ampolla de plàstic. Tenia una set insaciable i vaig decidir empassar-me la saliva. Abans d’arribar a la haima, les nenes ja havien escurat el plàstic. L’Aguatu sortia d’entre les teles embolicada en una melfa (vestimenta tradicional de les dones sahrauís) tres vegades més gran que ella, la Metu s’enganxava a la meva esquena, la Fati arrencava a córrer amb la Hamdi, la Dadae preparava te i començava a entrar sorra entre aquelles parets de tova a les quals han d’anomenar casa. Volava sorra per tota la casa, gairebé podíem sentir-la als pulmons. És el que té viure al mig del desert, enmig del no-res. Tanquem les finestres en rient-nos-en. Que no s’estengui el pànic, això és habitual. En una estona, aquell vent acabat de sortir del forn va frenar de cop, just quan començava a pondre’s el sol. Recordo notar com es movien els músculs de la meva cara quan vaig estrènyer les dents intentant comprendre la normalitat amb la qual vivien, que a mi m’aclaparava.

Vam jugar fins que va ser massa tard per estar fora. El sopar estava a punt: cuscús i uns ous fregits. La conversa de torn tenia lloc en segon pla al meu voltant, mentre jo m’entretenia mirant la Fati menjant. Somreia, untava pa, mastegava amb pressa i desinfla la seva mirada tot alhora. Amb un tros de pa va agafar un parell de trossos d’un ou i va posar el plat davant de la seva germana petita perquè mengés la resta. Em vaig empassar saliva de nou. Vaig tornar a sentir la suor de la migdiada i vaig imaginar com cada gota de les meves parpelles es congelava i m’esgarrapava les pupil·les. Vaig recordar el vent de l’infern, i l’aigua esgotada, i la terra seca a la meva gola. I vaig tractar d’imaginar el primer de tots els tes. Ja fa 43 anys. En aquell moment estava mastegant sorra. La Fati era llavors una nena intel·ligent i bonica de dotze anys. Encara que la seva edat s’adaptava a les necessitats de la casa i de la dahira (petit nucli de població que forma, amb d’altres, cada wilaya o campament). En algun moment vaig arribar a deixar de veure-la com una nena. Ella era qui ajudava a la seva mare a la cuina a casa quan no era a la madrassa (l’escola), i també mostrava un assumit paper de protecció amb les seves germanes més petites. Després de passar una estona llegint, de principi a fi, el seu llibre de text de la madrassa; explicant, amb un castellà envejable per a la seva família, el que hi posava; cantant cançons; rient-se dels dibuixos que acompanyaven els textos, vaig tornar a adonar-me que només tenia dotze anys, que només era una nena. Una nena travessada per un conflicte polític que la lligava de peus i mans. Volia, i suposo que segueix volent, ser pilot d’avió per portar tota la seva família de tornada al Sàhara Occidental. Almenys als territoris alliberats. Ara té quinze anys i vesteix melfa pròpia. La possibilitat d’estudiar aviat s’esgota per a ella, i no té cap bitllet d’anada més que a l’altra punta de la dahira. I sempre amb volta programada.

S’estima que gairebé totes les persones que viuen als campaments de Tindouf han nascut allà, com a refugiades. De nacionalitat, refugiades. Fa 43 anys que Espanya, antic país colonitzador, va abandonar a tot el poble

D’acord, és hora de fer un parèntesi. És possible que aquest relat s’assembli molt als discursets que utilitzen les ONG per aconseguir que alleugis el teu sentiment de pena davant de situacions com aquesta, pagant 15 euros/mes com qui contracta l’ADSL. Però que no s’equivoqui ningú. Això no és la rentadora d’Anesvad. La Fati no és una nena inventada i la seva història no està en venda, té cognoms i una família amb un projecte de vida a la seva terra d’origen guardat en un lloc segur sota la catifa, perquè no tenen cap calaix.

Pertanyen a un poble prou nombrós per considerar-lo d’una vegada nació i amb una capacitat de lluita difícilment calculable. Pertanyen a un poble sense terra i a una terra els recursos naturals de la qual els són expropiats sistèmicament des de fa més de tres generacions. S’estima que gairebé totes les persones que viuen als campaments de Tindouf han nascut allà, com a refugiades. De nacionalitat, refugiades. Aquest mes fa 43 anys que Espanya, antic país colonitzador del Sàhara Occidental, va abandonar a tot el poble a canvi d’un acord de pesca i fosfats amb el Marroc, l’actual colonitzador.

A Espanya tot està també per fer. Tot i que, en aquests 43 anys, a més de gaudir del bon pop expropiat a la gallega, hem lluitat als carrers la sortida d’una dictadura, els drets LGTBIQ i tots els plusos que calguin, l’accés de les dones a tots els àmbits, la integració de les persones amb diversitat funcional a la vida social i política, la redistribució de les riqueses, els serveis públics, la importància de posar la vida al centre; estem a un quart d’hora de convertir-nos en Gilead. Però em cau la cara de vergonya cada vegada que em creuo amb algunes mirades d’indiferència cap al col·lectiu sahrauí en les manifestacions feministes. S’assembla molt a com algunes s’atreveixen a mirar les dones i els homes trans, a la nosa que semblen provocar les persones amb diversitat funcional, o l’escassa assistència a les manifestacions quan les violentades són dones magribines, com va passar amb les temporeres de la maduixa de Huelva.

Però em cau la cara de vergonya cada vegada que em creuo amb algunes mirades d’indiferència cap al col·lectiu sahrauí en les manifestacions feministes. S’assembla molt a l’escassa assistència a les manifestacions quan les violentades són dones magribines

Com es pot, l’any 2019, parlar de posar la vida al centre i alhora negar literalment la vida a algú? Com es pot ser feminista i no cridar “no a la guerra”, “no a la colonització”, “no a l’explotació”? Com es pot ser feminista i no defensar amb dents i ungles el dret a l’accés a la terra? Com es pot ser feminista i no apuntar directament amb la katana al capitalisme? Com es pot ser feminista i no defensar el dret d’autodeterminació dels pobles? Com pot algú no sentir el fred de qui té al costat i comprendre que és el mateix vent el que els gela a ambdues la retina? Irantzu Varela diu que “el feminisme no és un club, és una pràctica política”. Una pràctica política que parteix de la idea radical que totes les persones han de poder tenir una vida digna.

Posar la vida al centre no és fer un míting a Matadero (un espai de Madrid) dient que cal feminitzar la política institucional. Cal filar una mica més prim, hòstia. Encara que només sigui una miqueta. Encara que només sigui per no fer el ridícul. Posar la vida al centre és garantir unes condicions d’existència dignes. Entenent per existència digna no una feina de merda, un horari insofrible, una alimentació contaminant i un copet a l’esquena en forma d’últim model d’iPhone. Una existència digna és una casa de la qual no et facin fora, una aixeta per la qual surti aigua, un lloc per escalfar l’hivern, una nevera que tanqui bé i que puguis omplir, una xarxa de persones que facin possible la cura i l’autocura. És anar a dormir sense por i amb una mica de certesa, és espai per al descans, per al sofriment, per l’alegria, per a la contemplació, per compartir, per mirar-se per dins i veure’s bonica. És temps. És reconeixement com a persona, com a ésser viu. És poder ser. Al Sàhara ningú té res d’això. Al Sàhara no s’és persona, només s’és refugiada.

Com es pot ser feminista i no defensar amb dents i ungles el dret a l’accés a la terra? Com es pot ser feminista i no apuntar directament amb la katana al capitalisme? Com es pot ser feminista i no defensar el dret d’autodeterminació dels pobles?

Treballar, gastar la misèria que et donen a canvi i penar sense poder frenar dins el bucle no és vida. Tampoc ho és no tenir aigua corrent ni electricitat, viure a temperatures incompatibles amb la vida humana, que el teu plat de menjar diari depengui d’una ajuda humanitària cada vegada més reduïda, ni despertar cada dia, des de fa més de quatre dècades, a terra al mig del desert. La vida és una altra cosa molt menys útil per a aquest sistema de succió d’ànimes en el qual estem remarcablement submergides.

Posar la vida al centre és treure del centre el capital com a primer pas. I treure del centre el capital també és, i sobretot avui, agitar la bandera sahrauí fins que els responsables polítics del conflicte no suportin mastegar més sorra.