Una dona sola, sola sense remei, encara que visqui amb la seva mare i una colònia de gats, encara que la seva tasca quotidiana sembli ser sobreviure en una ciutat amb un cel empastifat de l’estela dels míssils i els carrers plens de soldats, màrtirs i bojos. Una dona sola, per més que més enllà del checkpoint l’esperi un home senzill, potser una mica maldestre, i ella sigui capaç d’entreteixir la militarització del seu entorn amb un possible passatemps sexual. Una dona sola, perquè el cos de la seva germana jeu atrapat sota les ruïnes d’un edifici en un país sense horitzó, on el firmament i la terra fusionen els seus límits fins a ofegar el paisatge real i metafòric.
Però també pot ser un noi espantat, un jove, un home sol, un xicot sense promesa ni futur. Perquè dins dels divuit relats que componen Resum del que va passar, de l’escriptora i periodista siriana Rasha Abbàs (Lakatia, 1984) publicat aquesta tardor per Èter Edicions, hi batega la vida en les seves formes més impredictibles i radicals. Una multiplicitat de veus narradores que defugen la glòria i el quedar bé, que no volen canviar el món —semblen haver entès millor que ningú fins a quin punt és impossible—, però tampoc no volen emetre sentències que ho demostrin. Abbàs compon un recorregut polifònic que ens retrotreu a les paraules de la també periodista i escriptora siriana Samar Yazbek, quan explica la seva percepció d’aquesta realitat no desitjada amb vessants d’irrealitat que assolà la seva terra.
La lectura convoca altres autores i llibres que aproximen els lligams de la memòria i l’emoció, i per inserir la literatura d’Abbàs dins un corpus feminista, alhora tradicional i innovador, radicalment contemporani
Yazbek, perseguida pel mukhabarat (els serveis d’intel·ligència militar sirians) pel fet de participar en protestes i escriure articles sobre les tortures, els assassinats i la repressió del règim de Bashar al-Àssad, ho descriu a les pàgines de The Crossing (Random House, 2015): “Mentre absorbia què passava al meu voltant, vaig deixar de ser jo mateixa. Era un personatge a mesura de les meves opcions, només capaç de continuar tirant. Vaig deixar de costat la dona que soc a la vida real i em vaig convertir en aquesta altra persona imaginària, les reaccions de la qual havien de ser proporcionals a això que fos que estava vivint. Què estava fent ella, aquí? Confrontar l’existència? Identitat? Exili? La bogeria del vessament de sang?”
Però Resum del que va passar, com tot bon llibre, excedeix els seus propis límits geogràfics i circumstancials per establir-se, per mèrit propi –literari en aquest cas– dins el seu àmbit. La seva lectura convoca altres autores i llibres que aproximen els lligams de la memòria i l’emoció, i per inserir la literatura d’Abbàs dins un corpus feminista, alhora tradicional i innovador, radicalment contemporani, on penetra de ple dret amb els salconduits dels seus temes i estil.
Penso, en primer lloc, Doris Lessing i les seves Memorias de una superviviente, descripció d’una ciutat submergida en el caos de postguerra i un estat bèl·lic que sembla deixar de ser excepcional per convertir-se en norma, on una dona es fa càrrec d’una adolescent. La comparació sorgeix d’un deix maternal anàleg que travessa els relats de Rasha Abbàs. Ho és en el sentit d’un compromís amb els altres, i és igual si es tracta d’una testa decapitada o d’un nen que recull, amb la seva indefensió i records, la infantesa de tot un país devastat per la guerra. I ho és entre cometes, perquè aquí no s’hi troba el desig de reproducció, de transcendència, d’establir un lligament genètic amb allò de què es té cura; més aviat el contrari. La protagonista d’un dels relats necessita que el cercle negre de la pantalla del ginecòleg desaparegui en un avortament que no lleva el tarannà maternal del conjunt. El seu és un maternar d’allò que ja existeix, reciclat, una cura d’allò que ningú no vol, d’allò que troba en el mateix nivell de mancances que ella. Una maternitat sense jerarquia ni verticalitat, on la necessitat peremptòria de l’altre i, al mateix temps, l’obligatorietat de complir amb el deure humà de protegir el més feble, l’ubica en un paper d’heroïna domèstica amb pocs precedents.
En tant que periodista, l’autora no vol perdre l’oportunitat que té el llibre d’esdevenir una crònica, tal com avança al títol –un resum del que va passar– on s’aproxima a la poètica de Svetlana Aleksiévitx a ‘La pregària de Txernòbil‘
Un precedent –de forma, crec, inevitable– es troba a les pàgines de Las cosas que perdimos en el fuego, de Mariana Enríquez (Anagrama, 2016), un llibre on també conviuen sexe i terror, ombres i màgia, dins un desig de contar la vida, la irrealitat dins la realitat, que, a vegades, esdevé més eloqüent que la frustrant fidelitat del realisme. Pel que fa a etiquetes, però, Resum del que va passar les sacseja de forma expeditiva. El resultat és realista i oníric alhora, seriós i paròdic, proper i, al mateix temps, laberíntic i virtual com si Borges hagués escrit el guió de Matrix.
En tant que periodista, l’autora no vol perdre l’oportunitat que té el llibre d’esdevenir una crònica, tal com avança al títol –un resum del que va passar– on s’aproxima a la poètica de Svetlana Aleksiévitx a La pregària de Txernòbil (Raig Verd, 2016). Els relats que transcorren fora del territori geogràfic de la guerra, a Alemanya, potser, o a qualsevol país europeu on una senyora propietària d’un pis pugui dir-li a un refugiat: “Em commou la situació del seu país; em sap greu, de veres, però voldria llogar l’habitació a algú no tan jove com vostè, no sé si m’entén”. Ho sento”. Es dibuixa, així, una cartografia de l’exili que denuncia la duresa de les condicions de vida dels milions de refugiats que la repressió ha provocat a Síria des de l’any 2011. D’altra banda, hi ha una mena de microfísica de la por traslladada en un relat en clau, codificat en paraules i frases per eludir la bogeria generalitzada que ens assaltaria si fos escrit d’una altra forma. És en aquest sentit on la traducció de Margarida Castells Criballés llueix una gran capacitat de lirisme i precisió.
No sembla casualitat que el llibre arribi de la mà d’Èter Edicions, una editorial jove especialitzada en la traducció de textos entre l’àrab al català i del català a l’àrab, que compta amb títols com La insubmisa de Gaza, d’Asmaa Alghoul i Sélim Nassib; Orientalisme i orientalisme invers, de Sàdiq Jalal Al-Àzem; Panorama de mort i desolació, de Rasha Omran, entre altres. És una literatura del nostre temps, arrelada a un context ignominiós i terriblement colonial, patriarcal i destructiu. Són llibres que ens conviden a no mirar al passat ni al futur sinó al present, a fer-ho col·lectivament, amb bellesa, dolor i ràbia.
