Carmen Agulló és professora titular a la facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat de València i també al campus d’Ontinyent. Especialitzada en l’educació a les dones durant els anys de la Segona República i el franquisme, va participar en el documental Las maestras de la República dirigit per Pilar Pérez Solano i guanyador del premi Goya l’any 2014. La seua aportació i reflexió sobre el projecte educatiu republicà i el canvi radical dels anys posteriors ha estat referent tant en l’àmbit educatiu com en l’històric. Així, la coeducació, la situació de l’escola pública i la necessitat de projectes educatius on es prioritzen la cooperació i la solidaritat són alguns dels temes que Agulló ha explicat al llarg d’aquesta entrevista.
Com va ser l’educació que vas rebre?
Vaig anar a una acadèmia privada perquè mon pare i ma mare consideraven que l’escola pública, sobretot per a les xiquetes, durant el franquisme era molt dolenta. Hi havia gent que era llicenciada, un ambient prou millor, encara que estàvem segregats, els xics per una banda i les xiques per l’altra. Vaig tindre el privilegi d’una educació molt bona en primària. Després en secundària, el Batxiller Superior que es deia en aquell moment, el vaig fer en las Hermanas Carmelitas de Ourense, interna. I pel COU me’n vaig anar a un institut públic també femení. L’experiència és bona. Era bona estudiant i no vaig tindre problemes. Vaig aprendre prou, algunes coses ara em criden l’atenció: per exemple, de literatura, no vaig llegir ni un llibre. La literatura era ensenyar-te de memòria les biografies dels autors i les característiques. Després la Formación del Espiritu Nacional, que era la política, consistia a aprendre el mateix cada any. Ningú t’explicava res perquè, jo crec, que les monitores de la Sección Femenina tampoc ho sabien. Aprenies quatre frases que tal qual s’han quedat allí, però no les has entès. L’adoctrinament polític va ser molt fluix i el religiós sí que va ser molt, molt fort.
Per què decideixes especialitzar-te en l’educació que van rebre les dones durant la Segona República i el franquisme?
“L’educació en el franquisme és la meua obligació i l’educació en la República és per deure polític, social i de reconeixement a unes persones que ho van deixar tot per una educació millor”
Primer vaig fer el franquisme, la meua tesi doctoral és l’Educació de les dones en el franquisme en València als anys cinquanta i seixanta. Precisament perquè volia reflexionar sobre com havia sigut la meua educació i la de totes les dones que havien estat educades en els seixanta fins a arribar a l’EGB. Crec que la vaig fer una mica com una obligació, per a intentar reflexionar com ens havien adoctrinat, sobretot en el tema catòlic, i de quina manera; els llibres de text que s’utilitzaven, etc. Però clar, després políticament era d’esquerres i per ací vaig començar a interessar-me per la República en general, i després ja més en particular, per les mestres republicanes. Diríem que l’educació en el franquisme és la meua obligació i l’educació en la República és per deure polític, social i de reconeixement a unes persones que ho van deixar tot per una educació millor.
Quins antecedents van tenir les mestres de la Segona República?
Durant la Segona República, no canvia tot d’un dia per l’altre. Des del punt de vista pedagògic, tenim la Institución Libre de Enseñanza que havia nascut a finals del segle XIX i era tota un corrent renovador dins el que seria l’educació. Era una educació activa, arrelada al medi. Després hi hauria l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que comença a principis del segle XX. Arriben també tots els corrents que es diuen de l’Escola Nova: Montessori, Decroly, Freinet… I això arriba molt ací a l’Estat espanyol. És a dir, que fins i tot a València hi havia una Liga de la Escuela Nueva. Eren mestres que en els anys vint ja es reunien perquè estaven d’acord en l’Escola Nova. A principis de segle, Montessori ja estava en una escola de València. Ja hi havia una tradició d’una pedagogia renovadora. Per tant, quan arriba la República, el gran canvi és que això està protegit o afavorit per l’Estat.
Quins valors o metodologies educatives van definir l’escola republicana?
“Una escola activa és aquella que intenta compaginar treball manual i intel·lectual. Aquesta seria la definició de l’escola republicana”
Hi havia una metodologia activa, qualsevol metodologia que implicara activitat. Quan parlem d’activitat en pedagogia, parlem no sols d’activitat física, sinó també activitat mental. Una escola activa és aquella que intenta compaginar treball manual i intel·lectual. Aquesta seria la definició de l’escola republicana. Aquesta escola activa, cada mestre la podia dur a terme com volguera. Et pot resultar atractiva l’escola activa de Freinet, però a també Montessori o Decroly. És a dir, la idea és, una escola activa en la qual els xiquets i les xiquetes treballen en el cap i treballen amb les mans d’una manera integral. El valor és fonamental. La Constitució de la República, en l’article dedicat a l’educació, diu que l’objectiu de l’educació és la solidaritat. Jo crec que ací ja està tot definit. És a dir, quan tu has d’educar per a la solidaritat vol dir que el valor més important és aquest, la cooperació, la col·laboració, ajudar als altres… Aquesta paraula penso que resumeix el que serien els valors de la República, i remarque, perquè és la Constitució la que ho diu. Avui en dia, el valor més important és la competitivitat. La vida actual és una competició per veure qui deixes darrere. Que et diguen “solidaritat” és absolutament revolucionari.
Es parla molt de l’educació en la Segona República i el franquisme, però i en la Transició? L’educació republicana va ser un referent per crear una escola més democràtica?
Ja en els anys seixanta, comencen a articular-se moviments de renovació pedagògica al llarg de l’Estat. Per exemple, ací, al País Valencià, som pioners. L’any 1968 es va obrir Tramuntana, que és la primera escola en valencià. És absolutament revolucionària. Tramuntana era una cooperativa, els professors eren Enric Alcorisa, Adela Costa i Carme Mira, que era germana de Joan Francesc Mira. Els alumnes eren tots gent d’esquerres, els fills d’Adela Costa i de Blasco, els fills de Guia i Maria Conca, les filles d’Ernest Lluch… És a dir, era gent molt compromesa des del punt de vista polític. Diríem que a partir dels anys seixanta ací ja hi ha un moviment important i a Catalunya, l’escola de mestres Rosa Sensat, que, en gran part, el que volen és formar als mestres en una pedagogia renovadora. Els vincles, en la Rosa Sensat, sí que són més grans amb la República, però ací no. Ací diríem que estaven amb això de tornar a inventar-ho tot. Però els principis eren els mateixos de la república: laïcitat, escoles coeducatives en les quals xiquets i xiquetes estaven junts i on hi havia una educació de caràcter sexual. Eren educacions amb la llengua pròpia i era una participació democràtica en què els pares i mares participaven també en la presa de decisions. I evidentment, la metodologia era activa i tenia altres eixides. Ací el model republicà no es tenia massa en compte. Després, ja durfant la Transició, la part positiva va ser que en moltes escoles, de forma aïllada, va haver-hi experiències molt interessants d’escoles assembleàries. La participació dels pares i mares es va anar perdent a mesura que va anar oficialitzant-se la reforma. Ací un moment molt important és en l’any 1983, quan s’aprova la llei d’ús i d’ensenyament del Valencià i apareixen les deu primeres escoles públiques d’ensenyament en valencià.
Després de l’etapa de la Segona República i la Guerra Civil Espanyola, s’instaurà la dictadura de Francisco Franco. Valors com la catolicitat i la submissió de les dones educaren moltes dones i homes durant quaranta anys. Quin és el llegat que han deixat?
Un llegat molt més important del que pensem. L’escola del franquisme era molt classista. Hi havia molt poca gent que arribava al Batxillerat, perquè estava quasi tot en mans d’ordes religiosos i per tant era molt car. Els instituts eren poquíssims. Ací a València es van crear instituts durant la República i ja fins a l’any 1963. Va haver-hi trenta anys en què no es va crear ni un institut públic. Crec que d’aquest classisme hem heretat l’auge de la concertada. La gent pensa que la concertada és millor que la pública, quan en teoria tot és pública. Crec que ha quedat un residu de classisme prou rellevant. Després, crec que també ha quedat un residu de desconfiança cap a l’escola pública que, per a mi és molt impotent. Durant la Transició, i sobretot en els anys vuitanta, vam dignificar l’escola pública, però després, durant tota l’època del PP van matxucar l’escola pública i va ressorgir eixa desconfiança. I ara, tot això que és privat és com si fora millor, quan hauria de ser al contrari. Crec que l’escola ha de ser pública i ha de ser de qualitat. L’escola concertada hauria de desaparèixer, caldria fer unes polítiques públiques de suport total a la pública i anar retallant a la concertada.
Hi ha hagut una llarga diferenciació en l’educació pel que fa al gènere. Creu que això s’ha mantingut?
“Els xiquets anaven a escola i aprenien a llegir, a escriure i a comptar. Les xiquetes aprenien a cosir i a resar. És a dir, que tenim espais diferenciats, currículums diferenciats i valors diferenciats”
Durant la República es van arrencar experiències coeducatives, d’escola mixta, diferent de com entenem ara la coeducació. El franquisme ho va prohibir totalment. L’únic lloc en el qual xiquets i xiquetes estaven junts era en els pobles molt menuts on només hi havia una escola. Per tant era una raó d’índole econòmica. Però tota la resta era segregada. Segregada vol dir que les xiquetes tenien tota una sèrie d’assignatures que no tenien els xiquets. Ací al País Valencià sempre s’ha dit “les xiquetes a costura”. El temps que es dedicava a cosir era tan gran i tan específic de les xiquetes que anar a escola era anar a costura. Els xiquets anaven a escola i aprenien a llegir, a escriure i a comptar. Les xiquetes aprenien a cosir i a resar. És a dir, que tenim espais diferenciats, currículums diferenciats i valors diferenciats. Teníem una escola amb dos currículums totalment diferents perquè la funció social que s’esperava per a homes i dones era totalment diferent. Després, l’educació sexual estava totalment fora del currículum. És més, a ningú se li ocorria explicar res de caràcter sexual, la qual cosa després comportava tota una sèrie de problemes a l’hora de les relacions de caràcter personal i afectives. Que és un dels problemes que tenim ara també. Jo done classe a magisteri. A Educació infantil, el 90% dels meus alumnes són xiques, no hi ha pràcticament xics. En una societat en què legalment no hi ha cap prohibició perquè els homes estiguen en la carrera d’Educació infantil, per què no hi ha xics? Doncs perquè continua relacionant-se amb tota una sèrie de característiques pròpies de les dones. Per tant, ací ja vegem que alguna cosa passa. Hi ha una certa coeducació que es trenca quan arribem a formació professional i a la universitat.
Les últimes enquestes sobre joventut i gènere presenten uns resultats molt similars: un augment del nombre d’homes joves que considera que la violència masclista no existeix. Què poden fer els i les mestres del segle XXI per formar en feminisme els seus alumnes?
Hi ha un problema d’educació sexual. L’educació sexual no pot ser, com és moltes vegades, de caràcter fisiològic. Ha de ser una educació de caràcter afectiu. No pots limitar-te a fer una educació sexual en la qual expliques la menstruació, els ovaris, i el penis. S’han d’explicar les relacions, que cadascú ha de dirigir el seu afecte com vulga i de la manera que vulga i després respectar totes les opcions. Ningú et diu què has de fer o no, ja que ho estàs veient en la tele o enlloc… A mi m’ha sorprès i m’ha dolgut molt, i jo crec que és un precedent molt important, el cas de La Manada. No hi ha hagut una sentència exemplar i a partir d’ací han aparegut una sèrie d’imitadors… En la societat, hi ha un ambient que encara no està clar què és la violència de gènere. Ja no hi ha només la dona mestressa de casa, però falten altres referents. També cal tenir en compte les conductes que hi ha a l’aula. Els patis, per exemple, són un altre espai on tots haurien de poder jugar al que vulguen… Pense que és una tasca molt difícil perquè no només s’ha de fer a l’aula sinó que has de treballar el que està relacionat amb la família, els materials educatius, les pel·lícules que veuen…
Creus que hi ha un impediment per part de la institució acadèmica per a trencar algunes de les barreres?
Jo crec que no s’afavoreix tot el que estem comentant. Per exemple, en formació professional, en infermeria, són quasi totes dones, en infantil igual… En les sortides com mecànica, automoció, etc. Les poques xiques que hi ha no tenen tampoc suport ni per part de l’administració ni de la societat. Des de l’administració sí que s’haurien de posar mesures per a ajudar a que es trenquen els estereotips. A banda, hi ha altres problemes com la capacitat d’accedir a càrrecs alts.
Quins valors o metodologies de l’escola republicana s’haurien de recuperar hui dia? Continua sent un model?
Per a mi la solidaritat és el més important. I l’escola laica. L’última llei que es va aprovar no accepta el laïcisme, aprova l’aconfessionalitat, però no és el mateix. Espanya és un Estat aconfessional, això vol dir que no té una única religió, té religions. El laïcisme és que dins de l’escola no hi ha religió, perquè els xiquets i les xiquetes no poden separar-se per creences o no creences. Aleshores, fora de l’escola cadascú pot anar a la mesquita, la sinagoga o la parròquia, però dins de l’escola no ha d’haver-hi una separació. Pel que fa al laïcisme estem encara molt lluny del que van fer a la República. A més, la formació del professorat era molt millor durant la República, més completa que la que tenim avui. La República va fer una reforma global de la formació del professorat.
