El feminisme no és un relat únic, no és un subjecte polític identitari de caràcter universal. La construcció d’un subjecte unitari va ser necessària per aconseguir l’equiparació legal i l’accés de les dones a l’esfera pública, però les altres dones – negres, transsexuals, treballadores, pobres, migrades – han reclamat i han aconseguit posar al centre del debat la rebel·lió de les diferències, han aconseguit deixar enrere el nucli de feminisme hegemònic que no recollia les reivindicacions de les dones perifèriques.
El feminisme negre va obrir el camí a la dificultat de separar les opressions; les dones negres no se sentien d’una banda dones i de l’altra, minoria racial, perquè que amb els seus cossos i les seves vides s’enfrontaven a categories inseparables, entrecreuades; antiracistes i antisexistes, els seus cossos i les seves vides eren l’expressió política de les seves experiències personals. Seguint Chimamanda, la història única de la realitat ens dóna només una part segmentada, el perill dels tòpics i el perill de la història única: el feminisme com a relat unitari. Quan Angela Davis va escriure Dones i racisme (1981), va afirmar “I’m not a feminist. You know, I’m a black revolutionary” (“No sóc feminista. Saps, sóc una negra revolucionària”) fins que es va adonar que estava parlant d’un cert tipus de feminisme, blanc, burgès, il·lustrat, acomodat: “Qualsevol tipus de feminisme que privilegi a les que ja tenen privilegis és irrellevant per les dones pobres, les dones treballadores, les dones de color, les dones trans o les indígenes. L’esperança es troba precisament en les dones que se senten abandonades per la història i que s’estan posant dempeus perquè les seves exigències siguin escoltades”.
Les Kellys també formen part del moviment feminista, la seva agenda va més enllà de les reivindicacions laborals, lluiten per millorar les seves condicions de treball però també per donar dignitat a les tasques de neteja i de cura i per mostrar la precarització del treball domèstic.
La feminització de les tasques domèstiques i reproductives no té un origen natural, són feines que van anar sortint de l’àmbit privat en la mesura que les dones de classe mitjana es van incorporar al món laboral
La feminització de les tasques domèstiques i reproductives no té un origen natural, són feines que van anar sortint de l’àmbit privat en la mesura que les dones de classe mitjana es van incorporar al món laboral, tasques fetes majoritàriament per dones, un treball gairebé sense drets i invisible per les estructures sindicals, amb pensions inferiors a la resta i sense reconeixement de les malalties provocades per les seves condicions laborals. Les Kellys són el proletariat feminista.
El treball domèstic aprofundeix en les contradiccions de les dones burgeses feministes. Els diaris de Nelly Boxal, criada i cuinera de Virginia Wolf, portats a la literatura per Alícia Giménez Barlett en Una habitación ajena (1997) en són un bon exemple. Entre la imaginació i la reconstrucció biogràfica, entre la realitat i la ficció, Giménez posa de manifest l’extrema dificultat de conciliar les diferències de condició social, el treball assalariat i la dignitat de les dones.
Quan l’autora anglesa va escriure el cèlebre assaig Una habitació pròpia (1929), un dels textos més citats pel moviment feminista, va afirmar que l’imprescindible per la independència d’una dona, per crear la seva obra, era tenir rendes i una habitació pròpia. Temps i diners. Al final del text, Virginia afirma: “Així quan els demano que guanyin diners i tinguin una habitació pròpia, els estic demanant que visquin en presència de la realitat”. Sí, però de quina realitat?
Un dels fragments que ens arriben dels diaris de Nelly, dona rebel, que no es va casar mai per no perdre la seva llibertat, explica que un dia que es va discutir amb la mestressa se’n va anar a la seva habitació, i Wolf la va seguir per demanar-li explicacions:
“Estic nerviosa i no vull parlar més, per això m’he retirat a la meva habitació”, hauria dit Nelly.
“No hi ha cap habitació que sigui teva aquí, Nelly. Això és casa meva.”
“Treballo aquí i part del meu sou és aquesta habitació, senyora i ho seguirà sent mentre treballi aquí. Vol fer-me el favor de sortir ara?”
Al final Nelly va ser acomiadada.
La revolució feminista no allibera per se a les dones si no hi ha socialització del treball domèstic. Parafrasejant Kate Millet, “el que és personal és polític”.
La revolució feminista no allibera per se a les dones si no hi ha socialització del treball domèstic
Actualment, parlem de feminismes en plural i no de feminismes en singular, precisament per evitar efectes excloents i que algunes veus designin què significa ser feminista i qui ho és i qui no ho és. Cap dona està autoritzada a dir-li a una altra, amb qui i amb què s’ha d’identificar. Qui està autoritzada per dir què?
Hi ha esperança per una lluita de classe i patriarcal, tant a casa com al carrer: el feminisme interseccional, com a instrument necessari per al reconeixement de la interrelació de les nostres identitats i de les lluites per la justícia social.
Aquest article forma part de la col·laboració mensual de Dones Juristes
