El dia 30 d’abril de 2004, es van produir uns greus incidents a la presó de Quatre Camins, com a reacció als abusos que els presos denunciaven patir. Una mica més d’una vintena de reclusos van ser brutalment colpejats, alguns molt greument, per funcionaris de presons. Nombrosos presos van ser traslladats a altres presons on novament van ser maltractats durant setmanes. Arran de l’ocorregut, des de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) de la Universitat de Barcelona es va sol·licitar autorització a l’administració penitenciària per a poder entrevistar els presos involucrats, la qual cosa va permetre escoltar les declaracions en primera persona de molts presos maltractats físicament i humiliats repetidament.
La recerca efectuada per l’OSPDH va concloure que nombrosos presos van ser trets a cops de les cel·les i traslladats a altres presons de Catalunya en represàlia per la protesta en la qual havia resultat ferit el subdirector de la presó. Durant els trasllats, els presos també van ser colpejats, fins i tot en la infermeria de la presó per part del llavors subdirector mèdic. A més, els presos que havien denunciat els maltractaments a l’OSPDH continuaven sofrint amenaces diàries, fins i tot a conseqüència de les nostres visites per a dissuadir-los de continuar endavant amb les seves denúncies.
El subdirector mèdic i de cinc funcionaris de la presó de Quatre Camins van ser condemnats per delictes d’atemptat contra la integritat moral i faltes de lesions
Per tot això, i a la vista que no s’adoptaven mesures de protecció per als presos maltractats, l’OSPDH va decidir fer públiques les al·legacions de maltractament sofert pels reclusos, com única mesura de resguard per a ells. Es va publicar la informació en diversos periòdics i es va portar el cas al Col·legi d’Advocats de Barcelona, al Parlament de Catalunya i davant el Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura i de les Penes o Tractes Inhumans o Degradants del Consell d’Europa (CPT). Tot això va motivar l’obertura d’una investigació judicial que, nou anys més tard, va comportar la condemna del subdirector mèdic i de cinc funcionaris de presons per part de l’Audiència de Barcelona, per delictes d’atemptat contra la integritat moral i faltes de lesions (encara que el Ministeri Fiscal i les representacions dels presos acusaven per delictes de tortures). En 2015, aquesta sentència va ser confirmada pel Tribunal Suprem. Era la primera vegada que una cosa així succeïa a Catalunya resultant ser un autèntic leading case en matèria penitenciària.
Alguna cosa havia canviat, però encara ignoràvem les conseqüències més profundes que amb els anys es constatarien. A partir de l’ocorregut després dels fets de 2004 en la presó de Quatre Camins, i durant més d’una dècada, l’Observatori va sofrir una campanya persistent de greus atacs. Això va incloure insults, desqualificacions, amenaces personals en pàgines web, en xarxes socials i altres mitjans de comunicació, així com actes de fustigació i represàlies pel treball de defensa dels drets dels presos agredits. Aquesta campanya va tenir com a protagonistes a algunes organitzacions sindicals com UGT Presons i CCOO Presons.
La campanya d’atacs en contra de l’activitat de l’Observatori es va incrementar el novembre de 2018. En efecte, després de dos anys de treball, el Sistema de Registre i Comunicació de la Violència Institucional (SIRECOVI) va publicar un informe sobre violència institucional a Catalunya, en el qual es comptabilitzaven casos ocorreguts entre desembre de 2016 i setembre de 2018. De tots ells, el 68% s’haurien produït en contra de persones sota custòdia en centres penitenciaris. Jo mateix vaig presentar aquest treball al programa Tot es mou de la televisió pública catalana, on vaig apuntar a l’existència de presumptes casos de violència institucional ocorreguts en el Departament de Règim Tancat (DERT) de les presons catalanes.
Diversos sindicats i associacions de funcionaris em van interposar quatre denúncies penals per injúries i calúmnies, processos que finalment van ser arxivats
Arran d’aquesta intervenció televisiva, diversos sindicats i associacions de funcionaris (CCOO, CSIF, ACAIP i gairebé 200 funcionaris de Marea Blava) van interposar quatre denúncies penals per injúries i calúmnies, processos que van durar tres anys i van tenir nombroses vicissituds processals. Tot això va provocar molts danys personals, econòmics, emocionals i professionals, malgrat que mai va haver-hi acusació per part del Ministeri Fiscal, quedant finalment arxivades totes les diligències que les organitzacions citades sí que van mantenir fins al final. És un cas representatiu d’allò que es denomina ús indegut del dret penal contra declaracions i missatges protegits per la llibertat d’expressió, amb un evident intent inhibitori. És a dir, s’al·ludeix al concepte de SLAPP (sigles en anglès del concepte Strategic lawsuit against public participation), una acció judicial penal la intenció de la qual és la intimidació i el silenciament de veus crítiques.
Des de llavors han crescut els discursos i les pràctiques autoritàries de sectors de funcionaris que han augmentat la seva pressió i mètodes intimidatoris. Això s’ha tornat a posar de manifest amb les protestes funcionarials i accions de bloqueig de serveis penitenciaris (sense prèvies declaracions de vaga), que han causat greus danys a presos i familiars, amb una falta de resposta governamental evident. Han protagonitzat fins i tot actes de boicot en activitats universitàries i jornades culturals. I han aconseguit finalment imposar les seves condicions intervenint -sense legitimitat per a fer-ho- més enllà de l’estrictament laboral, en la política penal i penitenciària. Però avui també existeixen nous actors: les persones privades de llibertat, les organitzacions de familiars i les entitats de drets humans. La dialèctica és clara: discursos i règims autoritaris en contra de drets fonamentals.
No ho oblidem: avui estem en la cruïlla d’un possible retrocés autoritari que pretén tornar a un model penitenciari purament securitari
A vint anys dels fets de Quatre Camins, constatem que -com Foucault va apuntar fa dècades en La veritat i les formes jurídiques– l’hegemonia del discurs institucional sobre que la presó ha fet fallida. Ja no hi ha un únic relat oficial. Això és conseqüència de l’observació independent i del treball amb els afectats. Això va fer aparèixer “alguna cosa que estava amagat”, que diria Walter Benjamin en les seves Tesis sobre la interpretació de la història. És a dir, s’ha visibilitzat i donat veu a nous subjectes, la qual cosa ha provocat l’aparició de nous fets i, en definitiva, d’una nova narració, d’un nou estatut de la veritat més complet.
Michel Foucault i el seu Grup d’Informació sobre les Presons va avançar aquesta equació fa mig segle. El seu treball continua sent font imprescindible per als qui no acceptem els relats dogmàtics, sinó que, malgrat els atacs que avui també ens continuen proferint, busquem en els plecs inacabables de la gramàtica del poder, aquella en la qual conflueixen els diversos actors dels conflictes i de les lluites. No ho oblidem: avui estem en la cruïlla d’un possible retrocés autoritari que pretén tornar a un model purament securitari.
