Em costa molt pensar en un demà que no sigui gris i difícil. El futur que veig a venir s’assembla massa als mons distòpics que surten a pel·lícules, sèries i llibres: uns futurs foscos que es basen en elements del present i que –precisament per això– semblen del tot versemblants. Tan versemblants que ja costa no pensar-los com a reals.
I no sé si en certa manera el fet que les distopies beguin d’allò que ja va passant ens fa també repensar l’avui. És a dir, que assumim una idea de futur distòpic a partir del present, i alhora construïm el present a partir d’aquesta idea de futur. El cert és que avui és difícil pensar futurs bonics quan sembla que només sabem caminar cap a la distopia. L’exemple paradigmàtic és segurament l’emergència climàtica: malgrat que fa dècades que hi ha avisos, estudis i avals científics (i d’efectes que ja notem ara), anem fent les nostres vides sense canviar gairebé res. I tampoc no hi ha governs que posin límits per salvaguardar la vida: de fet sovint van en direcció contrària. I quan alguna cosa sembla útil per reduir emissions –com les renovables– acaba essent en benefici de grans empreses, fent créixer la desigualtat: una altra cara dels futurs distòpics.
Amb la pandèmia han aparegut centenars de projectes per facilitar la venda a través d’internet. Un element clau durant el confinament i una vàlua d’oxigen per sectors com l’agroalimentari –que ja venia tocat. Però la venda en línia és també un aval a una manera de veure el món i de relacionar-nos que encarna el consumisme més descarnat i cert aïllament social. Ens permet comprar sense socialitzar, i ens permet comprar barat i ràpid: perquè el comerç electrònic –el majoritari– va estretament lligat a la precarietat laboral i a l’emergència climàtica: volem comprar barat i ràpid, i per vendre barat i ràpid cal retallar costos per alguna banda.
A vegades crec que pot ser més revolucionari obrir una botiga de barri –per les relacions socials que crea– que no pas anar fent cooperatives ètiques que et portin coses a casa amb un clic
“El comerç electrònic ha vingut per quedar-se”, diuen, i a mi em ronden pel cap les paraules d’Audre Lorde: “Les eines de l’amo no serveixen per desmuntar la casa de l’amo”, i penso si, al petit comerç o als petits productors, aquesta febre per vendre a través d’internet no ens portarà a la gola del llop. Que voler-nos adaptar al model emblema del consumisme per fer-lo millor o per fer-lo nostre (allò de crear l’Amazon català o l’Amazon del comerç just) quan alhora diem estar als marges del capitalisme (on sigui que siguin) potser és una contradicció massa grossa. A vegades crec que pot ser més revolucionari obrir una botiga de barri –per les relacions socials que crea– que no pas anar fent cooperatives ètiques que et portin coses a casa amb un clic.
I malgrat la temptació luddita, aquí la meva contradicció (una de tantes), conscient que la venda per internet ha salvat molts projectes i és una via eficaç per mantenir-se econòmicament en la jungla del capital. I que les xarxes també són eines imprescindibles per canalitzar la solidaritat i per organitzar-nos. La qüestió potser és com les utilitzem, quant d’espai ocupen a les nostres vides i sobretot quin paper juguen a l’hora de pensar-nos en l’avui i en el demà.
Perquè –almenys a mi– em costa molt pensar en un demà que no sigui fosc. I és trist perquè també podríem tenir utopies basades en el nostre present, però no sembla que puguem pensar-les: la utopia, seguint la seva etimologia ambigua ha passat de ser εὐτοπία (εὐ-τόπος, “bon lloc”) a ser οὐτοπία (οὐ-τόπος, “no-lloc”).
Tinc la vaga sensació que la revolució –aquesta revolució subtil– per pensar i per construir avui un demà que valgui la pena ha de començar per baixar al carrer i dir “bon dia”
Les llavors de futurs distòpics com els de la ficció (a partir de la tecnologia i de com ens hi relacionem) són ben visibles avui. Les veiem en nosaltres: nosaltres davant del mòbil en la solitud de milers d’altres persones, en nosaltres comprant coses que no necessitem massa, regalant les nostres dades i els nostres hàbits a no sabem qui, o assumint que comprar a milers de quilòmetres ens sembli més còmode i més barat que baixar al carrer. En nosaltres quan fem tuits enfadats, però ens oblidem del tema unes hores més tard. En els likes i els favs, i els algoritmes tancant-nos la mirada només a allò que ens és afí. En la vida precaritzant-se i la repressió i l’estat de xoc. En la desmobilització i en la desorganització de les mobilitzacions espontànies.
Però aquí i ara la utopia també té les seves llavors en nosaltres. Som nosaltres baixant al carrer i fent-lo nostre. Som nosaltres en la conversa banal, i en saber-nos cuidar en la quotidianitat. Som nosaltres quan comprem al comerç local, quan sabem d’on ve el que mengem o quan sortim a prendre la fresca. La utopia som nosaltres quan militem i quan sabem organitzar-nos. La utopia és conèixer a les veïnes, i dir “Hola”, “Gràcies” i “Si us plau”. La utopia és en les coses petites i a les xarxes invisibles que teixim i és tant a tot arreu que ni la veiem.
Jo no sé com se surt del camí de la distopia quan ja hem assumit que és l’únic demà possible, però tinc la vaga sensació que la revolució –aquesta revolució subtil– per pensar i per construir avui un demà que valgui la pena ha de començar per baixar al carrer i dir “Bon dia”.
