La quarta revolució industrial no és com les precedents. No només modifica les coses que fem, ens modifica a nosaltres: a l’horitzó hi ha la fusió entre l’ésser humà i la màquina. Alhora, i ben crucialment, torna a estar liderada pels Estats Units, aquest cop des de les Big Tech: Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft (GAFAM). Ara bé, fins i tot el comitè judicial del Congrés dels Estats Units ha dictaminat que cal contenir el creixement desproporcionat d’aquests gegants digitals. Durant el 2019 van realitzar un estudi, publicat l’octubre de 2020, que analitza la competitivitat en els mercats digitals. L’estudi conclou que les Big Tech tenen massa poder, que cal limitar-lo i que l’economia i la democràcia dels Estats Units està en joc.
Nathaniel Raymond era al capdavant del Harvard Humanitarian Initiative quan va decidir que aturarien la innovació tecnològica durant mig any per dedicar-se a produir un codi deontològic d’utilització de la tecnologia per a fins humanitaris. Segons Raymond, cal invertir el procés de funcionament de la revolució digital. Ara, ens arriben primer les promeses tecnològiques, i després ve la reflexió ètica i l’adaptació a les lleis i als drets humans. Un exemple ben proper d’això seria la introducció de Google en escoles i instituts. Una decisió que converteix els nostres fills en usuaris fidels de Google, ja que s’habituen a tots els serveis que ofereix. No és només això, però. Google for Education produirà clients amb un perfil d’usuari perfectament definit. Tota una vida de cerques, correus, compres i intimitats: un client fet a mida. El senyal d’alerta hauria de ser que s’ha permès aquesta implementació sense que cap comitè assessor fes una valoració exhaustiva i rigorosa sobre què suposa que tot allò que passa als centres educatius estigui mediatitzat per una empresa privada de la potència de Google. El senyal d’alerta és la naturalitat amb què passa tot això. Google Health també és aquí. Durant la pandèmia oferia les seves computadores d’Intel·ligència Artificial (IA) per analitzar-ne les dades. Solucions, respostes i promeses gegantines.
Raymond relaciona el Codi de Nuremberg –el conjunt de principis per regular l’experimentació amb l’ésser humà sorgit del cèlebre judici– amb l’extracció de dades demogràfiques. Al final, el procés d’ingesta massiva de dades de les màquines d’IA i el que en resulta és un experiment, i hauria d’estar regulat com a tal. I no és només un experiment sociològic, és un experiment que pretén desxifrar tot allò que ens fa vulnerables, susceptibles de ser sotmesos a accions de les quals es pugui extreure el màxim rendiment econòmic.
Tenir la capacitat de predir comportaments vol dir tenir la capacitat d’incidir-hi abans que s’esdevinguin, de modificar-los
Hi ha invents, com la clonació o les armes nuclears, que demanen posar-ho tot en pausa. La intel·ligència artificial és un invent que fa funambulisme sobre la línia que separa la promesa d’un futur millor, d’un poder difícilment controlable. Perquè tenir la capacitat de predir comportaments vol dir tenir la capacitat d’incidir-hi abans que s’esdevinguin, de modificar-los. Una vida plena de “per a tu”, de suggeriments. La tecnologia trasllada la presa de decisions, de manera parcial i progressiva, de l’ésser humà a l’algoritme. Als algoritmes que hi ha a l’altra banda del món digital que ens és visible; als algoritmes que, en la gran majoria de casos del nostre dia a dia, són una eina al servei de la rendibilitat i el creixement empresarial. Les dades demogràfiques a gran escala, les màquines d’IA capaces d’analitzar-les i els secrets que revelen són en mans d’unes quantes empreses. Aquest fet no només posa en perill la democràcia, sinó la nostra autonomia, la nostra qualitat de vida, la nostra salut. Una part clau del problema és que si existeixen empreses i tecnologies globals i globalitzadores, també cal un ens global que permeti regular-les. Els problemes globals, com la crisi climàtica o un monopoli com GAFAM, necessiten respostes globals.
La regulació que necessitem ara té a veure amb la matèria intangible de què estem fets. En aquest moment d’impàs en què encara manca tanta regulació, ens cal escepticisme i imaginació. Escepticisme per posar en dubte la nostra autonomia: la idea del que volem/necessitem ha sortit de nosaltres? El que estem fent era el que anàvem a fer, el que volíem fer? I imaginació per defugir inèrcies, per reinventar-nos, per crear alternatives. Imaginació per definir com volem que sigui el nostre futur digital. I, sobretot, com no volem que sigui. Ens cal decidir quin preu estem disposats a pagar per estar (híper) connectats. I quin no.
