La cultura, diu la filòsofa Marina Garcés, és un fenomen clau de l’antropogènesi, és a dir, tot allò que fa que uns animalons, nosaltres, ens puguem anomenar humans. De cultura se’n parla molt des de molts àmbits. Representants polítiques, gestores, artistes, periodistes i investigadores expliquen, pontifiquen o intenten desgranar des d’una pretesa intel·lectualitat o no què és la cultura. El seu objectiu és elaborar polítiques culturals, amb més encert o menys, depenent del moment històric o del color de qui va guanyar les darreres eleccions.
A l’altra banda, allunyades de les veus que repensen o inverteixen en aquest àmbit, hi ha un grup de persones que diuen: “Jo de cultura no en sé”, “A mi la cultura m’avorreix”. Però si la cultura és el que ens fa humans i com a humans som éssers culturals, resulta difícil de creure que algú no en sàpiga res. I la gent a qui la cultura l’avorreix, què l’avorreix exactament? Llegir? Però llegir què? Anar al teatre? Al teatre a veure què? La música? Quina música?
La cultura, des del segle XIX, s’ha convertit en un recull de manifestacions burgeses només aptes per a algunes classes socials adinerades. Expressions com “té cultura” o “és molt culte” indiquen l’emmagatzematge de coneixements teòrics i no de pràctiques discursives arrelades a les comunitats: el capital cultural. La cultura, des dels mitjans, argumenta amb molt encert el periodista Nando Cruz, s’explica com un mercat de productes on les persones no són éssers culturals sinó potencials consumidores o clientes.
Així, la cultura és per al capitalisme una llista de productes comprables i vendibles que configuren una definició de cultura-producte. Una definició finalista que no té en compte el procés creatiu ni tot allò que, com diu Garcés, “ens fa humans”. I és a partir d’inventariar i vendre cultura que aquesta ha entrat de ple en les lògiques neoliberals de producció, on prima el resultat i la distribució.
D’altra banda, mentre la cultura es converteix en un espai de consum de masses, al mateix temps s’elititza fent que algunes manifestacions siguin inassumibles per a la població. La cultura es divideix en alta cultura o baixa cultura. Una amb un valor social i econòmic superior a l’altra. Els de dalt mirant amb condescendència els de baix. L’òpera i el reggaeton.
Ara bé, el que als anys quaranta anomenaven baixa cultura enfront de manifestacions culturals burgeses ha anat mutant de significació. La baixa cultura, la de masses, la mainstream, la del “pobre”, que deia Armand Mattelart, ha anat configurant un relat nou que s’hibrida amb la cultura popular, la lluita de classes i les veus disruptives. Una nova narrativa que, lluny del jardí noucentista, ordenat, bonic i classificat, es converteix, relata Jordi Oliveres de Nativa, en un “espai en tensió”. La cultura en tensió desborda les lògiques institucionals, surt del marc, s’escampa empoderant allò que hi ha als marges i col·locant la vida, que també és cultura, finalment, al centre.
Trencar el marc
La ciutat de Barcelona, així com altres capitals i indrets de l’Estat espanyol, ha estat marcada, sobretot durant el període de Transició, per noves realitats culturals que tenien més en compte el desarrollismo empresarial que no pas la cultura popular. La cultura es barreja, aquests primers anys de democràcia, amb l’urbanisme, i perfila nous espais físics però també mentals com a pols d’atracció cultural-monetària. La cultura vista encara com a lloc de pelegrinatge per fer check i una publicació a Instagram.
En el cas de Barcelona, la ciutat es transforma en marca i aparador. Són els anys dels grans equipaments com el MACBA, que respondran a un procés d’embelliment i “higienització” –terme emprat per Pasqual Maragall– al barri del Raval. Les olimpíades Barcelona ’92 posen la ciutat comtal al mapa i la converteix en un flux de turistes, però també d’inversors, que, amb el pretext de la riquesa cultural –aquella inventariable–, transformaran la ciutat en “la millor botiga del món”.
En la història de la cultura oficial de l’Estat espanyol destaquen grans esdeveniments i fites identificades amb determinades icones o equipaments culturals: el Cobi, el Xacobeo, el Curro, l’Expo, el Fòrum 2004 i Carlinhos Brown. Ara bé, paral·lelament i des de fa si més no un segle, perviuen un conjunt de relats i petites històries vinculats a grups, entitats, persones i iniciatives, que han teixit altres maneres de ser ciutats i pobles i han deixat altres empremtes culturals lluny de l’oficialisme. Un fil vermell que va des dels ateneus llibertaris fins a les escoles cooperatives del segle XIX i la República, la contracultura dels setanta, les okupacions dels noranta i inicis del segle XXI i el 15-M. Històries on perviuen discursos no hegemònics i pràctiques culturals alternatives més a prop de la cultura popular, aquella que prima el procés per sobre del resultat-producte. Una cultura que s’acosta a les comunitats no per democratitzar-la sinó per posar en joc la democràcia cultural. Des de l’horitzontalitat, l’autogestió i la corresponsabilitat. Lluny del marc, mirant més enllà.
Una de les primeres accions de cultura comunitària nascuda d’una okupació és l’Ateneu Popular 9 Barris. L’any 1977, un grup de veïnes i veïns del districte barceloní de Nou Barris van okupar la planta asfàltica. “El fum de la fàbrica era insuportable i des del veïnat exigíem el seu tancament en assemblees i trobades, fins que un diumenge, de manera espontània, vam okupar-la”, explica Aurora Alvárez, més coneguda com a Yoyi, activista veïnal i representant del Bidó, entitat que gestiona l’ateneu. “La planta es va convertir en un centre sociocultural. Volíem que fos un ateneu i un espai per a la cultura popular, que arribés a la comunitat”, destaca.
De finals dels setanta i enfront de les dinàmiques desarrollistes del tardofranquisme, va emergir a Barcelona, però també a altres llocs, un moviment contracultural que reivindicava una cultura contestatària, una cultura en tensió. D’aquesta època són publicacions com Ajoblanco, artistes com Ocaña o bandes punk referents com La Banda Trapera del Río.
El terreny estava adobat per a nous processos que s’han anat donant al llarg dels darrers trenta anys i que han fet, en alguns casos, de palanca perquè els relats no hegemònics entressin a la institució. Un dels moments àlgids va ser a principis dels 2000 amb l’okupació de La Makabra, Miles de Viviendas i Can Masdeu. “Les tres okupes representaven una nova manera d’entendre la cultura. La Makabra amb el circ, Miles des del coneixement amb la universitat i Can Masdeu des del rural urbà”, relata Jorge Albuerne, artista de circ i membre de la desapareguda La Makabra. “La Makabra era un espai de trobada d’artistes, on entrenàvem però també fèiem cabarets i festes. Era una manera diferent d’entendre la cultura que, a més a més, per una qüestió urbanística, estava col·locada al bell mig d’un procés de gentrificació, el districte 22@”, detalla. La Makabra va ser un espai de resistència que, per Albuerne, s’ha obviat del relat oficial: “Jo estic convençut que sense l’okupació ara no hi hauria la Central del Circ”.
Miles de Viviendas va ser, com diu Albuerne, part d’un triangle contracultural, però, a diferència de La Makabra, es va consolidar en el temps i en diferents espais i va aconseguir arrelar més sinergies amb el veïnat. “Hi havia molta activitat i hi passaven molts artistes: des de la Marina d’Ojos de Brujo fins a gent del barri. Era molt transversal”, relata Marc Sempere, okupa a Miles i impulsor de Compartir Dóna Gustet, un procés col·lectiu que treballa, des de diferents disciplines i arts, en la recerca, difusió i intervenció per la cultura popular, lliure i de transmissió directa.
“Des de Miles vam fer un espai alliberat per la cultura i vam okupar altres edificis com l’Arnau, al paral·lel, i el Molino. Reivindicàvem una cultura popular, transversal, accessible. També vam okupar la Sala Bahía a Sants [ara seu de la Lleialtat Santsenca]. Cada una de les okupes que hi havia en aquell moment tenia un color. Totes feien de tot, però eren diferents”, recorda.
Noves veus, noves propostes d’autogestió
El 15-M, ara fa nou anys, continuà l’estela de les okupacions dels 90 i els 2000, però tímidament comença a incorporar noves veus i nous relats que no només s’allunyen de la institució sinó també dels discursos heteronormatius europeus. A més, des de l’administració es comencen a incorporar altres definicions de cultura que, encara que sigui de cara a la galeria, sumen veus dissidents: els processos creatius i les pràctiques culturals populars com el grafit, el rap, el fanzín o el circ. Proliferen espais de concerts arrelats al barri com el Koitton; llibreries com La Canibal, La Raposa o Contrabandos; festivals com el Ladyfest o el Gutter Fest, i col·lectius com Catàrsia o T.I.C.T.A.C, la majoria amb fórmules de governança horitzontal i cooperativa,
i també professionalitzadora.
La pregunta que cal fer-se és si l’entrada dels relats disruptius a la institució els fa córrer el risc de desactivar-se. Pel grup de reggaeton feminista Tremenda Jauría, “quan toques en un CSO toques per a convençudes; tothom està d’acord amb el teu missatge. El repte és que el missatge arribi a altres llocs”. Del mateix parer és el col·lectiu anònim de dones grafiteres The Hate Lovers, que van participar en el festival Kosmopolis del CCCB: “No penso que siguem unes venudes per estar en un festival com aquest ni acceptar pintar murs per encàrrec. Les institucions proven d’apropiar-se els discursos i nosaltres pensem: ens n’aprofitarem i farem incidència política a la nostra manera i des de dins. Si les nenes ens veuen pintar, s’animaran a fer-ho”. Per Yoyi, de l’Ateneu Popular 9 Barris, “autogestionat no vol dir autofinançat, ja que els diners públics que gestionen les administracions han d’estar al servei de la ciutadania. Com a societat civil organitzada comunitàriament, hem de donar espai a totes les veus i formes per tal d’expressar-nos lliurement des del respecte i la col·laboració”.
Per contra, Carles Guillot, provinent de centres socials com l’Hamsa, Can Vies, Can Masdeu o Kan Pasqual, opina que l’entrada a les institucions de veus i/o moviments disruptius potser genera “més visibilitat de les crítiques, dona més immediatesa a la necessitat d’una solució, però, com a part del poder, i per tant del problema, aquesta solució no anirà mai a l’arrel del conflicte. En tot cas hi posarà, amb sort, algun pedaç, però no qüestionarà la base on s’assenta”. D’aquesta manera, per Guillot, “el poder desactiva gran part del contingut de la lluita i, amb la seva immensa capacitat, en distorsiona el motiu real. Hem de promoure i potenciar la contracultura com a part essencial del contrapoder que hem de generar per canviar la societat”.
Sigui com sigui, els relats no hegemònics i rupturistes que han estat històricament silenciats busquen maneres d’emergir, ja sigui des de les okupes com a llocs de contrapoder, des de les cooperatives o des de les esquerdes de les institucions culturals. Per Sempere, “la lluita ha d’estar a tot arreu, des del lloc més autogestionat i perifèric fins al més cèntric. I totes les lluites fan falta a la vegada. La batalla està a primera línia de trinxera, darrere, a les ciutats, a la comunicació, als passadissos i a la diplomàcia”. Una cultura que permeti emergir narratives invisibilitzades com les lluites LGTBI+Q, l’antiracisme, l’ecologisme o els feminismes.
Veus disruptives
TRIBADE
“La cultura és una eina per transformar el món i la nostra persona”
“Rere la Barcelona de moda, olímpica i cool, rere la ciutat de marca, encara existeix la vertadera classe obrera”. Així és com es presenta Tribade, una banda de rap formada per Bittah i Masiva Lulla, acompanyades de PD Big Mark. A través del rap, en combinació amb el flamenc, el soul, l’afrotrap i el reggaeton, amplifiquen realitats silenciades com les lluites locals i de barri, LGTBIQ i l’antifeixisme. Transfeminisme i anticapitalisme són eixos transversals que creuen les seves lletres i músiques. “Ja es pot parlar d’una escena musical feta per dones i per a dones en el sentit més ampli del terme”, explica Bittah. Tribade ha demostrat que “es pot fer de forma professional, amb una estètica i un format audiovisual de la parra i un altre tipus de discurs” que, segons expliquen, “sovint es copa per la música urbana mainstream”.
CSOA L’HORTA
“La cultura és l’expressió i la interacció que creix d’allò comunitari, feminista i anticapitalista”
El CSOA l’Horta, nascut l’any 2012 a Benimaclet (València), es troba amenaçat per projectes urbanístics que, lluny de protegir la idiosincràsia social dels barris, comporten un agreujament dels processos de gentrificació i turistificació i de la insostenibilitat. Una de les formes de resistència és oferir una mirada cultural diversa. En els seus orígens, la paraula cultura prové del terme cultivar, que fa referència a la cura del camp, un dels pilars principals de l’espai que ja s’expressa en el nom: CSOA l’Horta. “Entenem la cultura com l’expressió i la interacció que creix d’allò comunitari, feminista i anticapitalista”. Una vida basada en la solidaritat i l’activisme. La cultura n’és un reflex i és un motor per a la transformació social. A l’espai del projecte, tot gest cultural, des del treball de la terra fins al diàleg entre iguals o qualsevol representació artística, és “la ferramenta, el mitjà i el fi per a aconseguir l’emancipació col·lectiva, i és una arma carregada d’ideologia”.
CAN CAPSES I SES VIES
“Sa cultura és sa millor eina per créixer com a persones i com a societat”
Fa més de quinze anys, David Pujol va formar part de l’okupació de Can Capses i Ses Vies, dos projectes a la ciutat de Palma que van permetre a un col·lectiu molt jove crear comunitat i provar formes de participació política. “Era un casal gestionat per l’independentisme, sobretot SEPC i Maulets. S’hi feien xerrades, molta vida social. Obríem cada dia. Vam aconseguir crear molta comunitat, van sorgir moltes exposicions i es va aconseguir dinamitzar el centre de Palma”. El projecte de Ses Vies, de només nou mesos de vida, va permetre el ressorgiment de l’anarquisme mallorquí amb la suma de persones provinents de l’independentisme: “Érem nítidament anticapitalistes. Fèiem xerrades, projeccions de pel·lícules, jornades, mobilitzacions, cooperatives de consum de productes ecològics. Vam tenir molt bona relació amb el veïnat tot i la poca durada”. Pel que fa a la cultura que van generar aquells espais, Pujol creu que “la cultura que fèiem nosaltres era interessant, no tant per la contraposició institucional. Darder deia: ‘Només la cultura ens donarà la llibertat’. No hi estic 100% d’acord, però sí que pens que la cultura mos apropa bastant a sa llibertat. Quan deim cultura hi afegiria cultura popular, la cultura que fa sa gent”.
LA RAPOSA
“La cultura té relació amb tots aquells sabers i coneixements que tenen les persones que habiten el nostre entorn”
La Raposa, bar i llibreria feminista del Poble-sec (Barcelona), neix amb la voluntat de crear un espai d’activisme cultural de barri on compaginar l’oci i les qüestions polítiques des de dos vessants fonamentals: transfeminisme i antiespecisme. “La nostra idea era visibilitzar, a l’hora de programar activitats, identitats que en altres llocs no tenen espai; en el nostre cas, prioritzant dones, bolleres i identitats dissidents”. A l’hora de pensar en què és cultura, Alba Arellano, de La Raposa, creu que té a veure amb tots aquells sabers i coneixements que tenen les persones que habiten el nostre entorn, ciutats, barris… “Posar-ho al centre de forma col·lectiva perquè totes puguem enriquir-nos. Això jo crec que es reflecteix bé a la nostra llibreria perquè, a banda que la temàtica sí que és concreta –transfeminisme i antiespecisme–, la varietat de títols que hi ha venen des d’editorials més conegudes fins a autoedicions (fanzins), material assequible per a totes les butxaques i capacitats lectores”.
