Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Descolonitzar els feminismes, despatriarcalitzar la solidaritat internacionalista

Molta gent del meu voltant ja comença a parlar i concretar els plans per als dies d’aturada d’estiu. On anar de vacances, on viatjar per desconnectar, què fer per “aprofitar” els dies… I els sempre recorreguts viatges polítics. Cuba, Veneçuela, Kurdistan. Hui vull animar-vos a viatjar a (i a militar per) Palestina. Però no de qualsevol manera sinó des de la solidaritat internacionalista i els feminismes.

Fins fa un parell d’anys, havia anat a Palestina en diverses ocasions, en format brigada internacionalista. Fa tres anys, vam tindre una idea boja i vam muntar una Brigada Feminista a Palestina. La vam compondre dones d’arreu dels Països Catalans, i amb una clara presència de dones del sud. Vam decidir que la brigada seria feminista, pel valor que li donaríem a com intentaríem organitzar-nos abans del viatge, els continguts d’aquest, les relacions, processos i el treball de tornada a casa nostra. Moltes de les components formàvem part del moviment feminista i d’altres moviments socials com la sobirania alimentaria, el BDS o col·lectius de barri. Aquest viatge em va girar el cap per complet. Pense que mai havia tingut incorporada la mirada feminista a la solidaritat internacionalista, i que tampoc era tan fàcil en allò concret. Que requeria aprenentatges, molta escolta, i desconstrucció pròpia. I que encara ara, en aquestes estem.

Quin repte entendre i posar en pràctica la solidaritat internacionalista com a tret diferencial a incorporar en les nostres militàncies i a l’hora de viatjar. Posicionar-nos clarament d’igual a igual, sense cap assistencialisme ni paternalisme, ni construcció de dependències

Quin repte entendre i posar en pràctica la solidaritat internacionalista com a tret diferencial a incorporar en les nostres militàncies i a l’hora de viatjar. Posicionar-nos clarament d’igual a igual, sense cap assistencialisme ni paternalisme, ni construcció de dependències. Fer una crítica frontal a l’onegeisme i a la cooperació internacional, que parlen de “conflicte”, de “processos de pau”, amb discursos equidistants que debiliten les lluites i contribuïxen a la despolitització de la població. Cal prendre consciència dels privilegis que tenim i de l’impacte que provoquem en altres parts del món, més enllà de les bones intencions que hi portem. Cal desfer-nos dels marcs d’anàlisi des del binarisme blanc i no blanc. Des de l’orient i occident i des de la jerarquització de països i lluites. Hem de reflexionar sobre molts aspectes, també quan ens referim a altres llocs del món, com al “món àrab” per referir-nos als “països de parla àrab”, quan realment no en totes aquestes zones es parla àrab (per exemple, també trobaríem uns altres idiomes com el kurd o el berber) ni tenen les mateixes cultures. Però l’homogeneïtzació que practiquem des del “món occidental” també és colonialisme. En la nostra Brigada Feminista a Palestina vam conéixer dones molt diverses, amb militàncies també molt diferents. Des de les dones que s’organitzen als camps de refugiats per fer tallers de cuina, com a Betlhem, dones lesbianes o dones que com la Soraida Hussein han sigut militants de moviments polítics com l’OAP. Vam escoltar mares, dones que mai han eixit de Palestina, polítiques professionals, amb vel, sense vel, musulmanes, cristianes, dones d’àmbits rurals i de ciutats, joves i velles.

Incorporar els feminismes descolonials també requereix esforços: descolonitzar-nos, o com deconstruir les dinàmiques colonitzadores, també dins dels feminismes. Ens hem desenvolupat socialment amb la cultura occidental patriarcal com a mesura de totes les coses. I ho portem ben dins. Quan viatjàrem amb la Brigada Feminista a Nablus, coneguérem les companyes de Beit Alkarama, un grup de dones que treballen la sobirania alimentària com a forma de resistència contra l’Estat d’Israel, i una d’elles envers els eterns debats dels feminismes occidentals, sobre el “fet del vel”, la islamofòbia de gènere i el sexisme, ens va dir: “ens cobrim el pèl, però no ens tapem les idees. El vel no ens lleva la llibertat”. Dins de l’imaginari col·lectiu occidental feminista, sempre hem tingut una visió i unes anàlisis paternalistes del que suposa la lluita de les dones en els “països àrabs”. Sempre les hem mirades des de la nostra perspectiva de dones blanques com aquelles a les quals hem “d’alliberar” perquè no són capaces de construir estratègies pròpies per fer-ho. Què necessiten o deixen de necessitar per ser lliures, o quines activitats cal prioritzar respecte a altres, quines coses són necessàries o no. Un exemple molt recurrent seria donar per fet que totes les dones a Palestina porten vel o que en general no estudien a la Universitat, quan a Palestina existeix l’índex més alt de dones universitàries de tot el món. Amb el procés d’aquest viatge, entenem que tindre una mirada colonial cap a la vida de les dones palestines (dependències, infantilització), i cap als palestins en general, és una mirada racista cap a Palestina. És el resultat del que genera la islamofòbia. I nosaltres entenem que cap racisme té cabuda en els feminismes.

Des de fa uns anys, l’Estat d’apartheid d’Israel està portant a terme l’estratègia dels washings: rentats de cara per mostrar-se al món com un lloc referencial en diferents àmbits

Entenent que la solidaritat internacionalista és aquesta que desenvolupem des de casa nostra, què podem fer des d’ací en solidaritat amb Palestina? Principalment, des d’allà ens demanen tres coses. Una, que anem, escoltem atentament, tornem a casa i expliquem el que hem viscut i vist. La segona seria fer BDS, l’estratègia política de solidaritat internacionalista central, amb més suport: Boicot, Desinversions i Sancions cap a l’Estat d’Israel per evitar la legitimació del seu sistema colonial, fent boicot als productes, i també evitant que els nostres governs col·laboren o legitimen el govern israelià des de tots els punts (col·laboracions entre universitats, transaccions, equips esportius, etc.). Ho podem fer demanant a les institucions que es posicionen políticament al costat del dret internacional i que denuncien l’Estat d’Israel per violació dels drets humans. Tal com es va fer per l’Apartheid de Sud-àfrica. Diguem a l’Estat d’Israel que no són un estat “normal”. Que són un estat d’Apartheid, d’opressió, genocidi, demolicions i ocupació de cases, restricció absoluta de l’aigua, talls de llums, pèrdua de mobilitat (murs, controls, checkpoints), transferència de població, neteja ètnica i substitució de població, colonització (assentaments), violació del sistema dels drets de les persones palestines (drets humans) i no compliment del dret internacional. Des de fa uns anys, l’Estat d’apartheid a Israel està portant a terme l’estratègia dels washings: rentats de cara per mostrar-se al món com un lloc referencial en diferents àmbits. El pinkwashing o la rentada de cara rosa, consisteix a mostrar-se com un paradís per a les persones LGTBQI+ del món on poder gaudir de platges, rutes i bars propis. Des del moviment BDS denunciem aquestes polítiques de recuperació racista de les lluites LGTBQI a través de les quals l’Estat d’Israel justifica la seua colonització sobre la població palestina. De fet, d’ací a uns dies, es portarà a terme una nova edició d’Eurovisió en Tel-Aviv. L’Estat d’Israel va guanyar l’any passat aquest festival amb una cançó i una posada en escena contra el bulling i les violències derivades, quina ironia, no? Ens trobem davant d’un clar exemple d’artwashing. El 18 de maig, apaguem la tele, fem boicot a Eurovisió 2019. Baixem als actes de boicot que moltes assemblees estan preparant per a aquest dia en diversos llocs, i no consumim Apartheid.

Per últim, i com aprenentatge diferencial de la Brigada Feminista, vaig entendre que no es pot deslligar la lluita feminista de la lluita contra l’ocupació i en defensa de la terra. Els feminismes a Palestina es mouen entre reivindicacions feministes i l’autodeterminació d’un poble. Lluiten pels drets com a dones i lluiten pels drets com a palestines. A diferència d’alguns feminismes occidentals, allà el feminisme sense la qüestió nacional no té sentit, com ací podria ser els feminismes que no incorporen les qüestions de classe. A Palestina, la reproducció de la vida cobra una magnitud impressionant: garantir la vida, per garantir la continuïtat de la lluita de les dones. Els cossos d’elles són camps de batalla i acumulació de capital, però també són espais de resistència. Ara mateix són elles qui estan creant xarxes veïnals als barris més castigats. Són elles qui ixen al carrer per a defensar els marits i fills que l’Estat d’Israel segresta habitualment. Són elles a través de gabinets psicològics qui comparteixen l’estrés posttraumàtic que viuen a conseqüència de l’ocupació. Són elles qui es posen davant de la porta de sa casa per a defensar-la d’una demolició.

Al remat, donem gràcies a la pràctica de la solidaritat internacionalista i els feminismes, que ens mantenen en xarxa, assaborint el suport mutu, posant les cures i la vida al centre, arreu del món. Sabem que una de les assignatures pendents de les militàncies d’ací és descolonitzar els nostres feminismes i despatriarcalitzar la solidaritat internacionalista, i ho aconseguirem mitjançant l’autodeterminació i la desobediència. És ben conegut el “pacte masculí” del projecte històric del capital. Així que no ens queda cap alternativa més que acabar amb el sistema capitalista, racista i heteropatriarcal per salvar la vida i ser persones lliures vivint en pobles lliures.