Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La nova dreta independentista o el perill de normalitzar la intolerància

Estaven destinats a constituir el relleu del catalanisme conservador, però la divisió del món convergent i la seva ambició personal els ha projectat com a grup amb aspiracions pròpies. Abanderada per noms com Jordi Graupera, Enric Vila o Bernat Dedéu, la nova dreta independentista ha irromput amb força en la política, els mitjans de comunicació i el món cultural. L'autor en repassa les característiques i els perquès de la seva influència

L’ambigüitat entre esquerra i dreta que ha mostrat Jordi Graupera arran de la seva candidatura a l’Ajuntament de Barcelona s’ha traduït en un llenguatge més aviat eteri, però de clares ressonàncies liberals / Arxiu

El tsunami que ha remogut la política catalana els darrers anys ha provocat tant l’enterrament de velles sigles com l’aparició de nous col·lectius i organitzacions que tracten de fer-se un espai. Entre aquests últims, un actor especialment actiu ha estat el grup que s’ha anat configurant al voltant de Jordi Graupera, Enric Vila i Bernat Dedéu. Si bé amb accents diferents en cada cas, aquesta nova dreta independentista ha destacat l’adscripció neoliberal, un nacionalisme on no és difícil detectar tics xenòfobs i etnicistes i certes actituds masclistes i grolleres. Aprofitant el paraigua de fenòmens transversals com l’independentisme i la seva capacitat de penetració en el món cultural, i beneficiant-se de l’altaveu dels mitjans de comunicació, el discurs sovint intolerant del grup ha aconseguit transcendir més enllà dels seus cercles. Però d’on surten? I, més important encara, com han arribat fins on són ara?


Orígens i padrinatge

Paradoxalment, la nova dreta independentista comparteix amb el món activista transformador una similar passió per les xarxes socials. Però ens enganyaríem del tot si ens penséssim que n’és un producte, com sí que ho van ser tantes de les veus anònimes del 15-M que, de la nit al dia, es van convertir en perfils amb milers de seguidores. Graupera, Dedéu i Vila van entrar als mitjans de comunicació molt abans de l’era de Twitter, i ho van fer gràcies a certs padrinatges. La trajectòria de Graupera és paradigmàtica: primer columnista a El Mundo, després a l’Avui (avalat per l’actual director de Televisió de Catalunya, Vicent Sanchis) i tertulià a Catalunya Ràdio. Tot plegat, quan encara era un estudiant.

La trajectòria de Graupera pel que a la facilitat per obtenir tribunes mediàtiques és paradigmàtica: primer columnista a El Mundo, després a l’Avui (avalat per l’actual director de Televisió de Catalunya, Vicent Sanchis) i tertulià a Catalunya Ràdio. Tot plegat, quan encara era un estudiant

Aquesta facilitat per obtenir tribuna pròpia, molt similar en el cas de Dedéu, no s’entén sense tenir en compte l’empara del món convergent, que els va projectar com a futura elit del catalanisme de dretes a través, entre altres entitats, de la Fundació Catalunya Oberta (un lobby d’influència del pensament liberal impulsat per Lluís Prenafeta, exsecretari de la Presidència de Pujol avui condemnat pel cas Pretòria) o el Cercle d’Estudis Jordi Pujol. Institucionalment, el mandat de Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona (2011-2015) és indicatiu d’aquest lligam. Graupera figura com a autor de la introducció d’un llibre de fotografies sobre la ciutat publicat el 2013 pel consistori, Barcelona, la ciutat del present. Així mateix, Vila firma un dels textos que encapçalen la reedició feta el 2015 per l’Ajuntament del llibre de fotografies Catalans. Retrats, d’Antoni Bernad. I els dos llibres que va publicar el mateix Vila en aquells anys –Breu història de la Rambla (2012) i Londres-París-Barcelona (2014)– van rebre el suport institucional del consistori (el segon va també precedit d’un pròleg firmat pel mateix Trias).


Una ‘alt-right’ independentista?

Resulta sorprenent, doncs, la contundència amb què el grup de Graupera, Vila i Dedéu arremet avui contra l’espai polític que els va apadrinar. En aquest terreny, la crítica que han anat forjant contra l’“autonomisme” pot ser qualificada de simplista i fal·laç: critiquen el Govern de la Generalitat per no haver fet realment efectiva la declaració d’independència de l’octubre del 2017, però no ofereixen cap recepta alternativa que no sigui la de llançar més gent a la pira de la repressió. Però, sobretot, constitueix un discurs socialment perniciós, per la divisió que abona entre bones i males catalanes. La categorització de l’actual govern català com a “règim de Vichy” –etiqueta propagada especialment per Vila des del podcast que ha impulsat amb Abel Cutillas— suposa una tergiversació no únicament qüestionable en termes històrics, sinó també, i més important, una perillosa banalització del feixisme.

La categorització de l’actual govern català com a “règim de Vichy” –etiqueta propagada especialment per Enric Vila— suposa una tergiversació no únicament qüestionable en termes històrics, sinó també, i més important, una perillosa banalització del feixisme |Josep Renalias

 

De manera semblant, Dedéu i, un cop més, sobretot, Vila, s’han destapat amb manifestacions de to etnicista. En trobem mostres pertot: per exemple, quan Dedéu deia, poc abans de les eleccions municipals que van donar l’alcaldia a Ada Colau, que “Barcelona no pot tenir una alcaldessa espanyola”, o quan Vila estigmatitzava les persones migrades i criticava la noció de ciutadania que ha estat la base del consens catalanista (amb el famós principi, propagat pel mateix Pujol, d’“és català tothom qui viu i treballa a Catalunya”). La diferència entre aquests tics xenòfobs i l’extrema dreta queda encara més desdibuixada quan s’hi sumen referents teòrics com Charles Maurras o Léon Daudet, autors reaccionaris als quals Vila ha dedicat elogis.

De tics etnicistes en trobem mostres pertot: per exemple, quan Dedéu deia sobre Ada Colau que “Barcelona no pot tenir una alcaldessa espanyola”, o quan Vila estigmatitzava les persones migrades i criticava la noció de ciutadania que ha estat la base del consens catalanista

Si, en termes nacionals, el discurs de Graupera amb prou feines es pot diferenciar del de Vila o Dedéu, en l’eix esquerra-dreta s’ha intentat mostrar, almenys darrerament, més ambigu. Un gir darrere el qual no és difícil endevinar cert tacticisme electoral per afavorir l’assalt a l’alcaldia de Barcelona, ciutat amb una forta tradició d’esquerres. Sigui com sigui, segurament resulta difícil enquadrar el grup dins dels paràmetres de l’alt-right, si bé és indubtable que hi té concomitàncies (el debat sobre la qüestió té, doncs, un innegable interès). Amb tot, l’aparent centralitat que ha volgut aparentar Graupera difícilment pot amagar quins són els seus principis ideològics. Més enllà de la relació amb fundacions de l’àmbit convergent, a l’hora de buscar un referent econòmic com a interlocutor, el trobem acudint a un dels economistes neoliberals catalans més mediàtics, a qui va dedicar el llibre-entrevista, Converses amb Xavier Sala i Martín (2007). Les idees que hi trobem, tant sobre economia com sobre aspectes com la pena de mort o la tinença d’armes, disten de ser les d’un moderat.

 

Projecte de ciutat o projecció personal?

Però què diu el mateix Graupera? L’ambigüitat entre esquerra i dreta que ha mostrat arran de la seva candidatura a l’Ajuntament de Barcelona s’ha traduït en un llenguatge més aviat eteri —sovint objecte de mofa a les xarxes socials—, però de clares ressonàncies liberals. Per exemple, quan defensava, en la xerrada de presentació de la proposta de primàries —després resumida i convertida en llibre—, que Barcelona ha d’anar “a l’avantguarda de l’urbanisme […], de la protecció de l’autonomia personal i la capacitat de tenir iniciativa, de les solucions imaginatives i de l’economia més robusta”. En les comptades ocasions en què ha passat de la retòrica a les propostes, ens trobem, gairebé com a úniques iniciatives concretes, la pretensió d’urbanitzar Collserola i el Besòs i la idea pretesament innovadora de fer anar un equip de rondallaires per les llars d’infants. Probablement, Graupera hauria pogut firmar l’afirmació de Santiago Abascal segons la qual “la política no és únicament el pla d’urbanisme, ni l’horari escolar, ni l’enllumenat dels carrers […]. Són debats en els quals gairebé m’és igual una cosa com la contrària”.

La fallida candidatura de Bernat Dedéu a la presidència de l’Ateneu Barcelonès, el març de 2017, va ser un intent de guanyar protagonisme i incidir en l’agenda cultural des de l’emmirallament amb la tradició |Toniher

 

Una mirada amb cert detall al procés de gestació de la candidatura de Graupera porta a qüestionar-se si respon a un projecte de ciutat o més aviat a la voluntat de projecció personal. Un primer moment destacat en la cursa cap a l’alcaldia el va constituir l’intent d’erigir-se en líder de l’1 d’octubre, dia que va deixar les imatges de Graupera estirant-se repetidament davant dels furgons policials fins a aconseguir la fotografia desitjada. (Ell mateix ha explicat que va estar tot el dia anant d’un col·legi a un altre, prèviament avisat per periodistes que disposaven d’informacions sobre els llocs on s’anaven dirigint les dotacions de la policia espanyola.) Un segon moment d’importància va ser la presentació pública d’una proposta de llista única independentista que no disposava dels suports suficients per tirar endavant i que, per tant, només podia tenir per objectiu servir-li de llançadora mediàtica. A continuació, van venir les primàries. El fet que hi concorregués la plana major del seu equip confiança —suposadament per competir-hi— es presta a pensar que l’única finalitat del procés era poder controlar al màxim la composició final de la candidatura, alhora que aquesta es dotava d’una pàtina de democràcia de base. El desenllaç haurà d’esperar al 26 de maig, però les enquestes auguren que el resultat serà la ignorància per part de l’electoral.

 

Mitjans i cultura

A banda de projectar una aparença d’horitzontalitat, les primàries van obrir la porta a figures com el masclista Salvador Bonada, de Demòcrates (l’única sigla que donava suport al procés). Precisament el masclisme i la grolleria són un altre dels denominadors comuns d’aquesta nova dreta independentista, que, en aquest aspecte, ben poc es diferencia de Salvador Sostres, amic de tots ells, encara que avui reconvertit a l’unionisme més cavernari. Tant Vila com Dedéu han destacat per la preocupació per recuperar la masculinitat de l’home català (en definició de Vila, l’home “de generacions català”). El llistat de tics masclistes grollers seria interminable. Poden servir com a exemple els comentaris de Vila sobre el sex appeal d’Ada Colau, l’obsessió de Dedéu per demanar per Twitter que li facin sexe oral (ja sigui al periodista Cristian Segura o a la jutgessa Carmen Lamela) o la de Graupera amb els genitals. La banalització de la comunicació i la generalització de l’espectacle a la recerca d’audiència han adobat el terreny per a la presència de veus d’aquest tipus en ràdios, televisions i diaris de propietat privada. Més preocupant resulta que també els mitjans públics els hagin servit d’altaveu. D’altra banda, xoca que un grup que es vana de constituir una nova elit intel·lectual empobreixi el debat públic d’aquesta manera.

L’elogi de la figura d’eugeni D’Ors i l’admiració professada per Josep Pla —a qui Vila va dedicar El nostre heroi Josep Pla (2009), publicat per Acontravent, l’editorial de Quim Torra—, resulta especialment contradictòria, doncs es tracta de dos col·laboracionistes amb la causa dels insurrectes de 1936

Tant les formes —altives, grolleres— com el fons —marcat per la pobresa d’arguments— expliquen segurament el poc predicament que aquesta nova dreta ha tingut en el món cultural. La fallida candidatura de Dedéu a la presidència de l’Ateneu Barcelonès, el març de 2017, va ser un intent de guanyar protagonisme i incidir en l’agenda en aquest àmbit des de l’emmirallament amb la tradició, amb gent procedent d’espais diversos del conservadorisme i amb referents com Prat de la Riba o Eugeni d’Ors. L’elogi de la figura de Xènius, que combinen amb l’admiració professada per Josep Pla —a qui Vila va dedicar El nostre heroi Josep Pla (2009), publicat per Acontravent, l’editorial de Quim Torra—, resulta especialment contradictòria. Més enllà de les fílies o fòbies que puguin despertar en l’aspecte literari, aquests dos referents sí que van constituir l’autèntic Vichy català: el de la col·laboració activa amb la causa dels insurrectes del 1936 i, després, amb el règim franquista. Curiosa paradoxa: els col·laboracionistes del feixisme espanyol —la més tràgica experiència per a la llengua catalana— són alabats com a herois per alguns dels independentistes d’avui.

Potser es tracta, però, d’una contradicció només aparent. Al cap i a la fi, i salvant les distàncies pel que fa a la talla intel·lectual, D’Ors i Pla, d’una banda, i Graupera, Vila i Dedéu, de l’altra, no deixen de ser dues cares d’una mateixa moneda: la de la intolerància dràstica envers l’esquerra i els valors que representa.