Des de la distància, a Urubamba, el poble de Cusco on resideixo, el poble amb un monument al blat de moro en la seva plaça principal, s’escolta el lleu ressò del debat en relació amb la presència d’obres d’art obertament racistes i masclistes i la necessitat de “descolonitzar” els museus en el territori europeu.
Però la descolonització d’un museu, com diuen les companyes de Contranarrativas, no és una mera metàfora, no es resol amb actes simbòlics, amb treure una obra d’art o posar una cartel·la explicativa, ni amb exposicions i seminaris puntuals sobre temes relacionats principalment amb el colonialisme en el seu sentit històric, però no en el seu sentit polític contemporani. La descolonització d’un museu és un procés polític que únicament pot donar-se dins del marc d’un procés revolucionari de la societat en general, en el qual les institucions canviïn des de la seva arrel mitjançant l’abolició de l’estructura colonial, capitalista, imperialista i patriarcal.
De què serveix fer un programa sobre descolonització dels museus en el MACBA, si el mateix museu mitjançant la seva expansió engoleix el territori del barri del Raval per desplaçar a les seves veïnes i veïns, la majoria, persones migrants de la classe treballadora?
En els últims anys, en el fidel estil europeu d’absorbir per domesticar, veiem com les institucions culturals pretenen generar actes simbòlics puntuals, moderats i molt ben publicitats per crear la ficció d’un suposat procés de “descolonització” i de reflexió sobre el rol dels museus i les institucions culturals en l’ordre colonial actual i la presència de representacions racistes i masclistes en aquests. Però de què serveix retirar una pintura de contingut racista quan un museu com el Reina Sofia no s’atreveix a negar l’ingrés a Letizia Ortiz, juntament amb les esposes dels mandataris de l’OTAN per manipular la imatge antibèl·lica del Guernica pintat pel militant comunista Pablo Picasso? De què serveix fer un programa sobre descolonització dels museus en el MACBA, si el mateix museu mitjançant la seva expansió engoleix el territori del barri del Raval per desplaçar a les seves veïnes i veïns, la majoria, persones migrants de la classe treballadora? De què serveixen les xerrades, debats i esdeveniments si les institucions culturals no són capaces de, si més no, emetre un pronunciament conjunt contra l’ús racista de les polítiques d’integració on s’usa el terme “cultura” per il·legalitzar, perseguir i deportar i així continuar alimentant la maquinària de racisme institucional que s’ha cobrat la vida d’almenys 60.000 persones a les fronteres europees?
Potser per al que serveix és per distreure, per edulcorar la raó política del pensament descolonial o, fins i tot, per crear impunitat perquè el racisme institucional i estructural continuï buscant maneres d’imposar-se. Perquè no és el mateix retirar amb Burbupack un monument colonial per resguardar-lo en un museu que el fet que una massa decideixi alçar-se un 12 d’Octubre com va ocórrer a Caracas el 2004 o a Chiapas l’any 1992 per tombar un monument colonial com a part d’un procés revolucionari. Per tant, sí, les peces d’art amb representacions racistes han de poder ser retirades per les moltes mans que construeixen els processos revolucionaris anticolonials i, fins i tot, cremades, com ha passat amb diversos monuments o símbols i peces culturals que el colonialisme va imposar i imposa. O, qui sap, simplement deixar de tenir qualsevol valor simbòlic i estètic i acabar decorant el traster cultural de l’abolida oligarquia colonial.
