La mobilitat és una constant en la història dels éssers humans que, segons expliquen arqueòlegs i historiadors, es van expandir pel planeta des dels seus primers nuclis d’instal·lació a la Banya d’Àfrica, on s’han trobat les restes òssies més antigues. És a dir, que, si no hi hagués hagut migracions, continuaríem residint tots els éssers humans en aquesta regió del continent africà i altres temes ocuparien els debats polítics i mediàtics.
Llavors, si el moviment de poblacions al planeta és un fenomen absolutament normal, per quines raons durant el final del segle XX i el començament del segle XXI es transforma en el que sembla ser un “problema” polític i social de primera magnitud en l’àmbit europeu, però també en l’àmbit global i en el context mediterrani?
Com és possible que la gestió política i la repressió policial del moviment de persones s’hagi transformat en una “qüestió de seguretat” aparentment tan rellevant per a les societats europees? Uns governs que, a més, canalitzen enormes inversions de fons públics sense gaire debat polític, per, suposadament, “impermeabilitzar” les fronteres. Aquest fet és una paradoxa, ja que aquest suposat caràcter infranquejable es reclama quan les fronteres estan més permeables que mai davant dels fluxos de capitals, de productes i d’algunes persones. D’altra banda, aquesta paranoia obre un mercat molt llaminer.
Empreses productores d’armes i tecnologia de control s’han bolcat com voltors en el desenvolupament i la venda als estats europeus i del nord global d’aquesta infraestructura de control fronterer, siguin tanques cada vegada més altes i sofisticades, tecnologia aplicada al seu control, drons per vigilar el mar (que permeten escapar així a l’obligació de rescatar les persones en risc de morir ofegades al mar), o bases de dades cada vegada més invasives i interconnectades –com una mena de panòptic fronterer digital–, així com costoses de gestionar i mantenir, com Eurosur (European Border Surveillance System), entre d’altres.
Com és possible que la gestió política i la repressió policial del moviment de persones s’hagi transformat en una “qüestió de seguretat” aparentment tan rellevant per a les societats europees?
Però, al mateix temps, han tornat a proliferar els “vells” murs fronterers i altres mesures no tan tecnològiques, però tan salvatgement sàdiques com el mur flotant amb boies amb serra que es va instal·lar el juny del 2023 a les aigües del Rio Grande (entre Mèxic i els Estats Units) o les tristament cèlebres concertines que guarneixen, com un símbol de la violència fronterera, les tanques de Melilla i Ceuta (abans del costat espanyol i després desplaçades al costat marroquí).
S’ha aprofundit tant en la dinàmica de securitització de la qüestió migratòria que el juny del 2022, just alguns dies abans que l’obsessió de control matés almenys 37 persones, amb 76 persones desaparegudes, a les tanques de Melilla, l’OTAN va considerar que els creuaments de fronteres podien ser fins i tot una “amenaça militar híbrida” quan un tercer país els utilitza per raons polítiques i diplomàtiques, en referència a l’arribada d’entre 8 i 10.000 persones en dos dies a Ceuta, a mitjan maig de 2021, entre d’altres.
Durant molts segles, la qüestió migratòria no ha estat particularment important per als estats. O ho era en un sentit invers, és a dir, a més població en un país, millor, ja que aportaven més braços per a la guerra i també per al treball, així com més famílies i més natalitat i, per tant, més població. Moure’s no era tan “problemàtic” com ara, o almenys no per les mateixes raons. Com explica l’historiador del Mediterrani Fernand Braudel, un tal “André Siegfried, que va néixer el 1875 i tenia vint-i-cinc anys al començament d’aquest segle, recorda amb alegria, molt més tard en un món estarrufat de fronteres, que havia viatjat al voltant del món tenint com a única prova de la seva identitat una targeta de visita!”.
Més recentment, i fins a la meitat dels anys 70 amb la “crisi del petroli’ relacionada amb la guerra del Yom Kippur entre Israel i Egipte, la qüestió migratòria era abordada a escala interna pels països europeus. Principalment, ho feien en funció de la seva conjuntura política i sobretot econòmica en matèria de necessitats de mà d’obra estrangera – i dels interessos de diversos actors polítics per a instrumentalitzar la qüestió en termes electorals i/o de legitimació -.
El moviment internacional de treballadors, enfocada ja com migració, i a més “irregular” o “il·legal”, ha estat massivament investida per actors polítics de tota mena com un mecanisme de legitimació electoral
A partir del començament dels anys 2000 a l’Estat espanyol, i una o dues dècades abans als països d’Europa central, la qüestió del moviment internacional de treballadors, enfocada ja com migració, i a més “irregular” o “il·legal”, ha estat massivament investida per actors polítics de tota mena com un mecanisme de legitimació electoral. A més, com ha explicat el sociòleg francès Didier Bigo, davant de la pèrdua de legitimitat de l’estat, que fracassa en les seves tasques de redistribució de la riquesa pel sistema de benestar, s’han anat (in)securitzant sectors de la vida social perquè que els actors polítics al poder poguessin recobrar part d’aquella legitimitat perduda. A més, la suposada inseguretat produïda per aquesta nova amenaça no es vol resoldre, sinó que s’ha de mantenir per continuar proporcionant als actors estatals una aixeta oberta de legitimitat on beure quan ho necessiten.
En aquest joc extremadament pervers de distracció de masses, on el “migrant il·legal o clandestí” es transforma en el boc expiatori de tots els problemes o en la pantalla que els oculta de forma interseccional, s’afegeixen dues altres dinàmiques: els imaginaris colonials i imperialistes històricament construïts sobre “l’altre” i el “salvatge” que arriba des del sud global, així com la por al pobre (aporofòbia) que amaga la por a la pobresa —la de l’altre i la pròpia— on la imatge de l’altre pobre reflecteix com en un mirall la possibilitat de la nostra pobresa material. Són molt simptomàtiques d’això les ja cèlebres paraules del que aleshores era primer ministre francès, Michel Rocard que, ja el 1989, afirmava que “hem de lluitar contra la nova immigració […], no podem acollir tota la misèria del món”.
Al mateix temps que se securititza la qüestió migratòria, transformant-la en una suposada amenaça fonamental, els actors polítics han de donar algunes solucions. Ja que és pràcticament impossible bloquejar la mobilitat humana, fins i tot suposant que aquest sigui l’objectiu de les elits polítiques, les polítiques repressives desenvolupen dues dinàmiques paral·leles i interconnectades. D’una banda es construeix un espectacle fronterer fet de “crisis migratòries” en alguns llocs molt visibles i simbòlics de les fronteres europees (Ceuta i Melilla, les illes Canàries, Lampedusa, Lesbos, el riu Evros, etc.) que permet una representació teatralitzada del control i la repressió de les migracions. De l’altre, les polítiques migratòries s’orienten cada vegada més cap a l’esfera internacional.
Moure cap a fora d’Europa les morts, les violències i la repressió permet als actors polítics europeus escapar-se de les seves responsabilitats, presentant aquests fets com a fatalitats desafortunades
Començada fa dues dècades, l’externalització del control migratori s’ha desenvolupat exponencialment cap als “veïns” de la UE, cridats a exercir el paper de “policies” repressors de la mobilitat de les persones suposadament en camí cap a Europa, o la deslocalització i limitació de l’asil, han passat en poc temps a ser normalitzats com a part del panorama polític, amb totes les morts, violències i violacions de drets que això comporta.
Moure cap a fora d’Europa les morts, les violències i la repressió permet als actors polítics europeus escapar-se de les seves responsabilitats, presentant aquests fets com a fatalitats desafortunades, o com a màxim com a resultats d’actuacions de règims democràticament “imperfectes”.
Així, la qüestió de la mobilitat humana, incloent-hi els moviments més o menys forçats i aquells més o menys voluntaris, s’ha transformat en un eix central de les relacions internacionals, almenys entre Europa, els seus veïns i el Sud global. El control de les migracions influencia temes tan diferents com les qüestions diplomàtiques, l’ajuda al desenvolupament, el comerç internacional, la política de visats, la cooperació militar, la lluita antiterrorista, entre d’altres, i al mateix temps és influenciat per aquestes temàtiques.
No en falten els exemples: el canvi de postura del govern espanyol sobre la sobirania del Sàhara Occidental el març de 2022 en relació amb la “crisi” fronterera de Ceuta del maig del 2021; les deportacions de refugiats sirians des de Grècia a Turquia, a canvi de diners i promeses variades, així com suport diplomàtic, propiciat pel vergonyós acord UE-Turquia del març del 2016.
Durant les últimes dècades s’ha acabat de configurar —o de reconfigurar, si considerem les continuïtats d’aquesta jerarquització amb l’esclavatge, el colonialisme i l’imperialisme— un règim global d’apartheid racial
Així, durant les últimes dècades s’ha acabat de configurar —o de reconfigurar, si considerem les continuïtats d’aquesta jerarquització amb l’esclavatge, el colonialisme i l’imperialisme— un règim global d’apartheid racial, on el moviment d’uns és benvingut i fins i tot incentivat com una cosa enriquidora, mentre que el moviment dels “altres” és reprimit costi el que costi, recorrent, si alguns ho consideren oportú, fins i tot als militars.
El turisme és venerat com la divinitat salvadora de tota societat davant de les conseqüències cada vegada més evidents de les dinàmiques extractivistes de la globalització ultraliberal. Els programes Erasmus d’intercanvi d’estudiants o els programes de mobilitat d’investigadors i treballadors a Europa són presentats com el bo i millor de la modernitat, eines imprescindibles per construir l’ésser europeu modern. Els visats ‘Golden’, aquest mercat indecent i descarat de permisos de residència a rics que inverteixen al sector immobiliari comprant una propietat cara, com si no hi hagués suficients dinàmiques espoliadores de les ciutats contemporànies.
Les iniciatives per incentivar l’arribada d’expats, treballadors estrangers molt qualificats, mòbils, cosmopolites, dinàmics, guapos, possiblement no o poc racialitzats i moderns. Aquestes sí que són formes útils i responsables de moure’s per al planeta, diu el sistema ultra capitalista del Nord global.
Al mateix temps, el moviment dels subjectes subalterns, no “blancs”, no “occidentals” i no “rics” no proporciona gaire benefici a les societats receptores, diuen els actors polítics europeus. L’única solució davant d’aquest moviment de persones és reprimir-lo sense contemplacions, sense tenir cura de les conseqüències i del respecte de les lleis nacionals i dels marcs internacionals de drets humans i d’asil. Això genera implicacions cada vegada més brutals i més evidents no només en la desprotecció de les persones en moviment i dels seus drets bàsics, sinó també de la seva integritat física i la seva vida.
El racisme institucional i sistèmic d’Europa troba una concreció en un règim necropolític – en el sentit que el poder polític decideix si i com algunes persones mereixen viure, mentre unes altres no i poden morir – en el qual la vida d’algunes persones no conta en absolut, i on la violència i la mort són considerades, potser, com a efectes col·laterals de l’acció política per a, suposadament, reprimir i dissuadir els “migrants no benvinguts”. Això està desafortunadament ben il·lustrat per les 52.760 morts que l’ONG United relaciona amb les polítiques migratòries europees entre 1993 i juny de 2023.
Els visats ‘Golden’ suposen un mercat indecent i descarat de permisos de residència a rics que inverteixen al sector immobiliari comprant una propietat cara, com si no hi hagués suficients dinàmiques espoliadores de les ciutats contemporànies
Existeix actualment una veritable guerra als migrants que es produeix a les portes d’Europa, però també als seus voltants, on s’han externalitzat el control dels moviments humans i de les fronteres. Els exemples més esclatants d’una necropolítica que, en realitat, funciona sempre, en una quotidianitat menys visible, però igualment mortífera (assassina) no falten: els 15 morts del Tarajal a Ceuta el 6 de febrer del 2014; els 5 morts per tret d’arma de foc el 29 de setembre del 2005; els vaixells bolcats o enfonsats al Mediterrani, els morts no comptabilitzats dispersos al desert del Sàhara, les persecucions violentes i indiscriminades de les forces de seguretat i els arrestos arbitraris al Nord d’Àfrica.
Això s’acompanya també de les violacions sistèmiques del dret d’asil a les aigües al voltant d’Europa i les “devolucions en calent” a Ceuta i Melilla, o les il·legalitats evidents i reiterades a les aigües gregues, comeses pel govern hel·lènic amb el suport complaent de l’agència Frontex i del seu anterior president Fabrice Leggeri.
És necessària i urgent una posada en qüestió de l’statu quo perquè les pràctiques repressives “excepcionals” cap a la migració des del sud del planeta tenen un impacte brutal sobre les societats europees en termes de pèrdua d’humanitat col·lectiva davant les injustícies i les vexacions cada vegada més evidents cap als “altres” —transformats en enemics, en onades, allaus de bàrbars i salvatges que amenacen la pobra, fràgil i indefensa Europa [llegeixi’s clarament amb ironia]— i de normalització de pràctiques excepcionals del poder que obvien la legalitat i, per descomptat, la legitimitat.
És igualment necessari escapar a les fàcils i enganyoses narratives que encara venen Europa com el bressol dels drets humans, oblidant o amagant l’esclavitud i el colonialisme, el saqueig i l’explotació imperialista colonial i postcolonial del Sud global o la guerra als migrants del present.
Les obsessions europees securitàries i repressives de la migració reforcen i relegitimen un racisme institucional profund, més o menys latent en el subconscient de les societats europees
Les obsessions europees securitàries i repressives de la migració reforcen i relegitimen un racisme institucional profund, més o menys latent en el subconscient de les societats europees, tant a escala local com a escala global, ben exemplificat per la ja cèlebre al·locució de l’actual cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell: “Sí, Europa és un jardí […] Nosaltres hem construït un jardí. Tot funciona. És la millor combinació de llibertats polítiques, prosperitat econòmica i cohesió social que la humanitat hagi construït mai.” I segueix: “la major part de la resta del món és una jungla, i la jungla podria envair el jardí”.
Considerant el context en què es tracta la migració avui en l’àmbit polític i mediàtic, pensem que és necessària una reflexió crítica profunda, i no només sobre com els estats i la UE aborden i, massa sovint, reprimeixen els fenòmens migratoris. Per anar més enllà i llegir el context internacional en el qual es desenvolupen tant la mobilitat, com les polítiques que volen controlar-la, és necessari obrir la mirada als elements geopolítics relacionats amb el sistema ultraliberal i el capitalisme racial a escala global.
Una mirada geopolítica crítica ens permet ampliar la perspectiva en l’àmbit espacial i temporal, donant perspectiva a les tendències actuals, i proporcionant atenció a altres elements crucials del panorama internacional que tenen un impacte fonamental en el moviment de les persones i del seu tracte per part del poder: els conflictes i la inseguretat, el capital financer i el comerç d’armes i de tecnologia de control, el pes del neocolonialisme, el gènere en les migracions i la globalització, el rol dels mitjans de comunicació als dos costats de l’Atlàntic, la situació geopolítica al Nord del continent Africà i a Orient Mitjà, i el rol de les dretes extremes i de les seves guerres culturals globalitzades, així com l’evolució d’un dispositiu clau, com són les fronteres.
*Per tenir una visió d’aquests fenòmens tan enriquidora com sigui possible, el Servei Civil Internacional i el GRITIM-UPF organitzen un curs que aborda aquesta mirada crítica geopolítica en diferents zones geogràfiques del planeta: la conca Mediterrània, Orient Mitjà i Abya Yala
