La situació que afronten molts dels joves que han migrat de forma autònoma al nostre país és complexa; i complexa d’explicar. L’arribada de la COVID-19 ha visibilitzat la fragilitat de les institucions, que lluny de posar sobre la taula unes directrius clares, van optar per estudiar el cas a cas. Centres sense EPI (equips de protecció individuals) o EPI tancats en caixes perquè no eren necessaris. Professionals amb un sou congelat des de fa massa anys, treballant en qualitat de servei essencial malgrat no rebre cap suport ni reconeixement. Por, baixes laborals i, en la majoria de serveis, cap acompanyament emocional. Nois i noies estressades, confinades, preocupades per la seva família d’origen, pel tancament de fronteres. Temps d’incertesa.
Tot i que no es van aturar, sí que es van frenar la majoria de desinternaments de nois i noies que feien els divuit anys durant l’estat d’alarma, amb la implementació de pròrrogues en forma de servei assistencial. És pertinent recordar que la majoria dels i les que van arribar el 2019 han complert els divuit anys durant el 2020. Amb el tancament de les fronteres, les arribades s’han frenat, no aturat, i tot i així s’han començat a clausurar recursos que s’havien obert d’urgència mesos enrere. Lluny de reconvertir aquests recursos en recursos per a l’emancipació, on poder acompanyar-los fins als 21 anys, es van succeint les pròrrogues, que per períodes de tres a sis mesos allarguen l’agonia de cada jove per la por de quedar-se en situació de carrer.
A molts joves els costa mantenir la dinàmica de centre un cop arribats a la majoria d’edat. És com anar repetint curs i sentir que s’està en un lloc on ja no pertoca
Aquestes pròrrogues, si bé necessàries, caldria repensar-les i augmentar els recursos per als que superen els divuit anys. A molts joves els costa mantenir la dinàmica de centre un cop arribats a la majoria d’edat. És com anar repetint curs i sentir que s’està en un lloc on ja no pertoca, però que és l’alternativa al carrer. Massa sovint el jove no és capaç de seguir sostenint aquesta dinàmica i les expulsions o la invitació a l’alta voluntària per conflictes dins del centre són el pa de cada dia.
A tot això s’ha de sumar que des del mes de març es va començar a aplicar una sentència del Tribunal Suprem que exigeix mitjans de vida propis als nois per renovar el preuat NIE (número d’identificació d’estrangers), paradoxalment també aplicable a qui no té permís de treball. Concretament, han de demostrar ingressos de 537 euros per renovar per primera vegada el NIE i el consegüent permís de residència i de 2.151 per fer-ho una segona vegada. Es dona la nova situació de joves en pròrroga assistencial, en recurs d’emancipació o que cobren l’ajut de desinternament que es queden en irregularitat sobrevinguda. Aquí, el sistema meritocràtic seguit fins ara de “si fas les coses bé, estudies, et comportes, renovaràs el NIE”, entra en crisi, amb afectació als joves que es troben en procés de renovació i als professionals que acompanyen aquest procés.
Acompanyament des de l’activisme
Un cop passat l’estat d’alarma de la primera onada, comencen a produir-se els temuts desinternaments, i nois i noies –molts ja amb un NIE no renovat o altres a punt de caducar– es van quedar en situació de carrer. Si bé la gestió dels centres durant el primer confinament va ser complexa, més ho va ser per als extutelats a qui es va desinternar. Molts d’ells es van quedar en pisos inadequats, sense tenir les necessitats bàsiques cobertes, amb dificultats per buscar-se la vida (comerços tancats o amb aforament limitat, tocs de queda, sense llibertat de moviment); els que vivien de recollir ferralla, de treballar unes horetes aquí o allà, de sobte van perdre aquesta possibilitat.
I això passa en un moment en què l’administració tarda massa a posar-se les piles i l’Àrea de Suport al Jove Tutelat i Extutelat (ASJTET) i els delegats d’assistència al menor (DAM) teletreballen sense accés als ordinadors de l’oficina, per la qual cosa poden realitzar, en els millors dels casos, un seguiment telefònic. A més, els serveis bàsics d’atenció primària redueixen i limiten les cites, preferentment ho fan per via telefònica i l’accés presencial queda limitat a la cita prèvia.
A nois i noies que expressen sentiments de soledat i angoixa, és des de la ciutadania i l’activisme des d’on millor se’ls ha pogut acompanyar. Jovent que ha estat notícia pels desnonaments dels llocs que ocupaven i pel malestar veïnal. Lluny de crear oportunitats per a tothom, se segueix treballant el cas a cas, que es resumeix a dotar de recursos temporals els joves que han estat més mediàtics i que han tingut el suport de grups que han exercit certa pressió, com és el cas de la Tancada per Drets de Girona i d’altres.
Amb el tancament de les fronteres, l’arribada s’ha frenat, no aturat, i es comencen a tancar recursos que s’havien obert d’urgència
Han passat vint anys de l’arribada dels primers joves que migraven de forma autònoma; ja no és el nou fenomen migratori. Malgrat això, ens trobem en uns dels pitjors moments. El sistema continua desemparant el més desemparat, que mediàticament els assenyala com a responsables de la inseguretat ciutadana i se’ls segueix cosificant i homogeneïtzant.
I què tenim al darrere de les pitjors situacions? Joves trencats, desarrelats, desorientats i enfadats amb el món que els és hostil. Com gairebé sempre, són els nois que s’han de vincular al recurs, com el mite grec del llit de Procust segons el qual en una fonda als hostes se’ls tallava els peus si no cabien al llit o se’ls estiraven les cames si eren massa baixets. El vincle és l’essència de l’educació, dedicar temps i estima, i això, a curt, i no a llarg termini, no és rendible. És ben cert que primer cal dotar-se de les necessitats bàsiques, però és imprescindible humanitzar el sistema de benestar social. No són places ni usuaris, no són números, són persones amb una idiosincràsia concreta, amb una història de vida, una personalitat genuïna i autèntica. I els professionals que els acompanyem també.
Crisi del pacte social
Amb una pandèmia i una crisi econòmica i de valors a sobre, la pressió de la demanda supera amb escreix la capacitat de la resposta i abaixa la qualitat de la intervenció. Això es tradueix en professionals cremats o deshumanitzats: gestiono però no connecto per supervivència. Segons destacats sociòlegs i economistes, tot plegat posa en crisi el pacte social de “jo em comporto perquè tu em sostens”. Les societats es tornen perilloses perquè si una part d’elles “no té res a perdre”, la por desapareix.
Estem vivint l’època postcapitalista, en què els estats es dilueixen cada cop més i les grans potències econòmiques marquen les polítiques actuals; en què amb les noves tecnologies el treball ja no és necessari per generar riquesa. En aquest món líquid que assenyalava Bauman, hi ha qui forma part de les elits i la resta, “desfetes humanes”. Enrique Martínez Reguera parla d’unes societats del consumisme: qui no té per consumir és consumit.
Quantes persones vivim de la desgràcia aliena (treballadors socials, psicòlegs, psiquiatres, cossos policials…)? Una llista inacabable de feines que perpetuen una societat desigual. I permeteu-me un contrapunt en aquest article tan apocalíptic: perquè dins de la foscor un sempre troba una llum; tot sistema té escletxes i tota imposició, la seva resistència. Aquests joves que migren sols solets són capaços de posar en qüestió els fonaments de l’Europa fortalesa i del sistema Frontex, i de posar-nos davant la cara les ambigüitats d’un sistema de protecció a la infància que xoca amb la llei d’estrangeria.
Cal recuperar aquesta capacitat d’agència i acompanyar-la i apoderar-la cap a unes personetes que contribuiran positivament a crear una societat més rica i plural. Cal estar, però sobretot ser. I em quedo amb dues frases que han marcat la meva vida. La primera, del meu amic i mestre Martínez Reguera: “De tanta rabia, tanto cariño”. I la segona, d’en Brahim, també un altre mestre per mi, a qui preguntant com hauria de ser un bon educador, em respongué, paraules textuals: “Un buen educador tiene que coger el corazón del niño”.
