Ni l’agricultura és l’origen de les desigualtats socials ni totes les societats preagrícoles eren grups atomitzats i igualitaris. Aquestes afirmacions fa més de tres dècades que estan àmpliament acceptades dins del món acadèmic, però fins ara no havien sortit d’aquests reduïts cercles, enterrades en manuals especialitzats i publicacions científiques, ocultes per a tothom menys per a les expertes. Es tracta d’un canvi radical en la concepció de la història humana, amb implicacions importants en el debat polític actual sobre la lluita de classes.
L’arqueòleg David Wengrow i l’antropòleg David Graeber, ja desaparegut, han desenterrat aquests nous coneixements i els han recollit en un llibre, de caràcter divulgatiu, per fer-los arribar a un públic més general. Publicat originalment el 2021, El amanecer de todo (Ariel, 2022) ja s’ha traduït a moltes llengües i s’ha convertit en un supervendes.
Hobbes contra Rousseau
Per als sectors políticament de dretes, les desigualtats són inherents a la condició humana, que és egoista per naturalesa i ha viscut en guerra constant fins que la construcció dels estats moderns va reprimir aquest instint natural. És la versió pessimista del Leviatan de Hobbes. La mirada d’esquerres és la de la tradició de Rousseau, una versió moderna de la Bíblia, on l’agricultura i les ciutats van ser el pecat original i el comunisme primitiu era el paradís. Aquesta versió també acaba conduint al pessimisme. Segons aquest plantejament, vivim en el millor dels mons possibles i no hi ha cap més alternativa que intentar reduir les inevitables desigualtats pròpies de les societats complexes. Per a algunes autores, aquesta versió va aparèixer com una contraofensiva conservadora a la crítica de la societat europea que van plantejar intel·lectuals indígenes del segle XVII com el cabdill nadiu americà Kondiaronk (1649-1701), convidat habitual del governador francès de Montreal. Aquestes veus decolonials primerenques van criticar l’egoisme, l’hostilitat, la falta de suport mutu, la submissió a l’autoritat i, sobretot, la falta de llibertat individual de les societats europees. A les cultures indígenes, la llibertat individual anava lligada al bé comú, no a la propietat privada, i no es concebia el fet que la riquesa es pogués traduir en poder sobre les persones. El pensament il·lustrat va desviar el debat cap a la igualtat, plantejant que aquesta només era possible en grups pobres i petits; i que en les societats grans i complexes, la pobresa d’unes quantes persones es converteix en condició necessària per al progrés de totes i les desigualtats inherents a aquest progrés no es poden eliminar, només es poden reduir.
Per sortir d’aquest cul-de-sac, Graeber i Wengrow reuneixen les proves acumulades en els darrers anys, per l’arqueologia, l’antropologia i altres disciplines relacionades, que han permès, per exemple, fer datacions precises, estudiar la genètica de llavors antigues o excavar jaciments que havien quedat anegats per la pujada del nivell del mar. Fins ara, aquests coneixements només es trobaven a manuals clàssics com els de Marvin Harris i Marshall Sahlins, o estudis especialitzats com The Creation of Inequality (La creació de la desigualtat, 2012), de Kent Flannery i Joyce Marcus, o Überschuss ohne Staat: Politische Formen in der Vorgeschichte (Excedent sense estat: formes polítiques a la prehistòria, 2012), de Herausgeber Harald Meller, Detlef Gronenborn i Roberto Risch.
Hi ha rastres de grans acumulacions humanes, com el temple megalític Göbekli Tepe, a Turquia, on la riquesa no implicava poder
Per començar, el comunisme primitiu no va ser l’única forma social preagrícola. Resulta ingenu pensar que durant tants mil·lennis, el 95 % de la història humana, ningú provés altres formes de viure. Cal pensar en aquelles persones com éssers intel·ligents i imaginatius, com nosaltres mateixes. Hi ha evidències de tribus caçadores-recol·lectores, com els Calusa, de la costa de l’actual Florida (els EUA), que presentaven fortes desigualtats socials. També hi ha proves de grans acumulacions humanes, com l’assentament estacional descobert a Poverty Point, a Louisiana (els EUA), que ocupava unes 200 hectàrees; el jaciment de Sannai-Maruyama, al Japó; o el temple megalític de Göbekli Tepe, a Turquia. En la gran majoria d’aquestes societats, la riquesa no implicava poder sobre les persones, sinó que les súbdites només feien cas quan els convenia i qui exercia el cabdillatge no tenia més recursos per fer-se obeir que la seva capacitat oratòria.
Quan va sorgir l’agricultura, comenten Graeber i Wengrow, moltes societats van seguir sent igualitàries. Van passar milers d’anys fins que els estats es van imposar. La caça i la recol·lecció es van continuar practicant i van ser encara més importants que l’agricultura i la ramaderia durant segles. Les proves porten a una nova visió del naixement de l’agricultura. Quan les plantes es domestiquen, muten, perden les característiques que els permeten reproduir-se. S’ha demostrat que aquesta mutació es pot aconseguir en vint anys. En canvi, a Mesopotàmia, aquest procés va durar 3.000 anys, massa temps per ser considerat una revolució agrícola.
Les primeres societats agrícoles van passar milers d’anys cultivant plantes abans que aquestes es convertissin en el seu aliment principal, ja que es resistien a deixar de banda altres aspectes de la vida que duien per lligar-se a les necessitats de cultius i ramats. Practicaven una ecologia de la llibertat, amb una alimentació àmplia i variada per evitar que el cultiu fos qüestió de vida o mort. A Mèxic, el blat de moro va trigar 5.000 anys a ser un aliment bàsic. Algunes societats es van negar conscientment a practicar l’agricultura i d’altres van fer marxa enrere. Així, la que va triomfar va ser l’agricultura de les terres d’inundació, on la natura fa gran part de la feina; i aquest tipus de cultiu no es presta al tancat de finques ni a la propietat privada, perquè la terra canvia estacionalment i la que un any és fèrtil pot no ser-ho a l’any següent. Aquesta primera agricultura a gran escala va ser de propietat comunal. Les recerques també apunten a la importància de les dones, que eren científiques, artesanes i reguladores de la vida. No eren societats patriarcals.
Les primeres ciutats es van autogovernar durant segles. En tot aquest temps no hi ha constància de classes dominants ni administradores, ni de temples ni palaus. Aquests només van aparèixer molt temps després i en alguns casos no van sorgir mai. Per exemple, a Çatalhöyük, la primera ciutat coneguda de la història, a l’actual Kurdistan ocupat per Turquia, no hi havia signes de jerarquies ni autoritat central, ni diferències entre homes i dones; a Uruk (al que avui és l’Iraq) s’hi han trobat grans edificis dissenyats per fer-hi assemblees comunals; i a Teotihuacan, abans que hi arribés la civilització asteca o mexica, una revolució va implantar una utopia urbana sense jerarquies, amb més de 100.000 persones, que va durar cinc segles. Un dels casos més singulars és el de les ciutats igualitàries de l’actual Ucraïna, com Talianki, amb més de 300 hectàrees i cap rastre d’administració central, edifici governamental, ni arquitectura monumental. Aquestes conglomeracions urbanes presentaven una forma circular que implicava un complex sistema de cooperació amb torns rotatius de responsabilitats comunals. Cada casa tenia una decoració ceràmica diferent i un hort. També s’hi han trobat edificis comunals per dur a terme assemblees i s’ha comprovat que es cultivaven les terres adjacents en comú.
Amb el naixement dels estats, els autors d’El amanecer de todo parlen de tres formes de llibertat que es van perdre, la de moviments, la de no obeir i la de reorganitzar les relacions socials; i de tres formes de dominació que es van imposar: el control de la violència, el control de la informació i el carisma personal. A les societats preestatals hi podia haver desigualtats, hi podia haver persones que acumulessin béns, però aquesta acumulació no es traduïa en poder de les unes sobre els altres i no permetia restringir cap de les tres llibertats. Els estats van sorgir quan algunes, o les tres, d’aquestes formes de dominació, segons el cas, es van combinar entre elles per convertir la riquesa en poder.
Arqueologia del patriarcat
Pel que fa als orígens de les desigualtats de poder entre sexes, l’obra divulgativa que ha trencat tots els esquemes és La fantasia de la individualidad: Sobre la construcción sociohistórica del sujeto moderno de l’antropòloga i catedràtica de Preshistòria a la Universitat Complutense de Madrid, Almudena Hernando, publicat a Buenos Aires el 2012 i reeditat el 2018 per l’editorial Traficantes de Sueños. L’autora indaga sobre els orígens del patriarcat, creua contínuament els límits de l’ortodòxia disciplinària i parteix de l’arqueologia entesa com a instrument d’estudi material de les cultures, que analitza el que la gent ha fet i el comportament inconscient; a diferència de la història, que analitza el que la gent diu que ha fet i el comportament conscient.
Hernando situa els orígens del patriarcat en la diferent manera en la qual s’han anat construint les identitats de gènere al llarg de la història en el món occidental, resultant-ne unes trajectòries molt diferenciades. Els homes han desenvolupat una identitat individualitzada, que s’ha especialitzat en la racionalització del món; mentre que les dones han mantingut, majoritàriament i fins a dates recents, una identitat relacional, especialitzada en la construcció dels imprescindibles vincles emocionals.
Ja des de la prehistòria, assenyala Hernando, s’ha anat construint un ordre patriarcal que vol separar la raó de l’emoció –potenciant la primera i reprimint la segona– i que afirma que la raó és autònoma respecte a les emocions. Això comporta un procés d’individualització de les persones: l’individu és autònom en relació amb la comunitat. D’aquesta negació dels vincles emocionals, d’aquesta separació entre raó i emoció, se’n va derivar una necessària subordinació de la dona. És a dir, per poder dedicar-se a ostentar posicions de poder, especialitzar-se en determinades formes de coneixement i desenvolupar certes formes de control, els homes van mantenir les dones en la identitat relacional perquè elles sostinguessin els vincles que ells anaven perdent.
L’arqueòleg rodrigo villalobos defensa que no hi ha societats naturals i que “l’igualitarisme, com la jerarquia, es construeix”
Com Graeber i Wengrow, Hernando també situa el punt culminant d’aquest procés de construcció del patriarcat en l’època de la Il·lustració europea, quan es va convertir la fantasia de la individualitat en una veritat absoluta, amb suposat fonament científic. Per l’autora, aquesta identitat individualitzada és falsa, és una fantasia. D’una banda, la individualitat dels homes és dependent, ja que necessita sempre les dones per construir els vincles emocionals. D’altra banda, l’individu no pot existir sense la societat i la raó no pot existir separada de les emocions, perquè el sentiment de pertinença a un grup és el que dona seguretat i raó de ser a l’individu.
Hernando repassa el procés de construcció de les identitats femenines i masculines i comença parlant del comportament sexual i social dels bonobos –que, segons moltes especialistes, és la tipologia de grans simis que més s’assembla als humans–, que segons ella conformen comunitats cooperatives, sense un mascle dominant i on les femelles són sexualment receptives tot l’any i no només durant el periode de zel. En canvi, remarca críticament, moltes especialistes encara suggereixen que ens assemblem més als ximpanzés, perquè això permetria consagrar un suposat origen natural del patriarcat. Hernando planteja que les primeres societats humanes devien ser com les dels bonobos: cooperatives. La dimensió més gran del cervell de la cria humana va precisar que el procés de maduració es culminés fora de l’úter, cosa que va fer que les dones haguessin de reduir la seva mobilitat i, mitjançant la producció permanent d’estrògens, enfortir el vincle amb els mascles encarregats de caçar. En aquestes societats igualitàries no sembla que el poder definís les relacions entre sexes, no hi havia diferències de gènere, enteses com a diferències en el grau d’individualització entre homes i dones. El que hi havia era una identitat relacional comuna, igual idependentment dels gèneres, on la persona només es concebia a si mateixa com a part d’una totalitat més àmplia, el grup. Les diferències que hi havia eren de prestigi.
Va ser aquesta reducció de la mobilitat de les dones, no la maternitat en si, el que va fer que progressivament s’anessin establint relacions de poder entre gèneres. Les tasques assignades als homes els obligaven a tenir major capacitat de decisió i assertivitat i a una gairebé imperceptible distància emocional del món, cosa que va garantir el seu procés d’individualització. La mobilitat més ampla va redundar en un major control sobre l’espai i això es va anar traduint progressivament en una diferència identitària per raó de gènere.
Amb la posterior extensió dels monocultius i l’especialització agrària és quan els homes van adquirir poder i van desenvolupar la seva individualitat, negant inconscientment la seva identitat relacional i mantenint les dones en les característiques relacionals. Aquí va tenir un paper important l’escriptura, perquè va propiciar construccions abstractes i processos psicològics superiors, va operar com a tecnologia intel·lectual i va allunyar els subjectes individualitzats del nivell emocional i va actuar com a modalitat d’exercici del poder. L’adquisició de les habilitats per llegir i escriure van enfortir el procés d’individualització dels homes, que van negar aquestes eines a les dones.
Així doncs, conclou Hernando, l’exacerbada divisió sexual del treball va fer que les persones comencessin a concebre’s com a individus, com a instàncies aïllades i autosuficients; i aquesta fantasia de la individualitat es basa en la negació de la importància que tenen les emocions per a la supervivència del grup. Aquest és l’origen i l’aliment del patriarcat i, per superar-lo, l’autora proposa una societat igualitària sense gènere, on no hi hagi papers assignats a l’home i a la dona i on totes les persones puguin desenvolupar les facetes racional i relacional.
La via ibèrica del comunisme originari
El febrer d’aquest 2023 ha aparegut la tercera edició de Comunismo originario y lucha de clases en la Iberia prehistórica, obra l’arqueòleg Rodrigo Villalobos, publicat per Sabotabby Press el juny de 2022. Es tracta de la versió ibèrica d’aquesta tendència a la divulgació popular dels coneixements arqueològics ja afermats en l’entorn acadèmic. El llibre examina les noves descobertes arqueològiques en l’àmbit peninsular, com les del jaciment de Valencina de la Concepción, a Sevilla, una ciutat de 200 hectàrees de fa més de quatre mil·lennis, on no hi ha evidències d’aristocràcia ni de militarisme. L’autor també inclou en el llibre un capítol sobre com funcionaven les societats preestatals, dividides en igualitàries, de rang i estratificades. El llibre és un bon repàs de la historiografia de les societats sense estat i de l’origen de les desigualtats; i un recorregut força didàctic sobre la història de l’arqueologia, què significa l’arqueologia social i quin interès té per a la política actual, explicant, per exemple, com als anys vuitanta es va confirmar la teoria de l’arqueòleg i prehistoriador català Pere Bosch i Gimpera sobre l’origen autòcton de les primeres ciutats ibèriques.
Villalobos afirma que no hi ha societats naturals, que “l’igualitarisme, de la mateixa manera que la desigualtat i les jerarquies, es construeix”, i que les societats igualitàries de la prehistòria ho eren perquè havien construït “poderosos mecanismes culturals permanentment actius contra l’aparició de les desigualtats i les jerarquies”. Per conèixer aquest catàleg de mecanismes, aquest ethos igualitari, Villalobos remet a Fragmentos de una antropología anarquista (La Llevir – Virus, 2019), un text firmat precisament per David Graeber. Anant més enrere, trobaríem un altre gran catàleg d’igualitarisme en un clàssic que aquests nous descobriments arqueològics venen a confirmar, El suport mutu (1902), obra clau del geògraf anarquista Piotr Kropotkin.
Així doncs, si l’origen de les desigualtats no es deu només a qüestions materials, sinó, sobretot a qüestions culturals, vol dir que podríem viure en societats complexes –amb ciutats, amb economies agrícoles i, fins i tot, industrials– sense que això comportés necessàriament un establiment estructural de les desigualtats. Graeber mostra com moltes societats, tot i conèixer les tecnologies, decidien col·lectivament si les destinaven als camps de l’experimentació o el joc ritual. Ara bé, això no brollarà màgicament de forma natural, cal crear aquests mecanismes igualitaritzants i antijerarquitzadors. També cal trencar amb la negació dels vincles emocionals, que ha dut al sotmetiment de la meitat de la població mundial. Finalment, seguint la lògica indígena de Kondiaronk al segle XVII, el problema no és la desigualtat, sinó la falta de llibertat. Cal treballar per recuperar les tres formes de llibertat essencials que en algun moment del mesolític es van perdre: la llibertat de moviments, el dret a la desobediència i la possibilitat d’alterar l’ordre social. I cal trobar les eines per lluitar contra les tres formes de dominació que van acabar amb l’igualitarisme: la sobirania, la burocràcia i la política, basades respectivament en la violència, el coneixement i el carisma.
En definitiva, les actuals relacions socials de propietat, producció, jerarquia i poder, que després de tants anys ens semblen naturals i inevitables, ara sabem que no ho són. No estem condemnades a viure sense llibertat. Les societats igualitàries de la prehistòria eren complexes, i el seu igualitarisme va ser quelcom volgut. Després, cada cas és un món, en alguns l’estatus es va mantenir en el temps, en altres no, com la vida mateixa, durant milers d’anys… fins a l’aparició definitiva de les civilitzacions desiguals. Però això ja és una altra història.
