Ahir vaig anar a un concert pleníssim de gent i diferenciar-nos era difícil, perquè ens pensam que som molt originals però no ho som tant, almanco jo, que he caigut en una moda més com podria ser anar a veure el concert d’un grup de moda i a cridar lletres de cançons que podrien definir èpoques de la meva (nostra) vida. Una sensació de superficialitat i certa buidor em va envair el cos sencer i em va fer demanar-me què hi feia jo, allà, a banda de gaudir d’una estona necessària amb una amiga. Sensacions d’impostora o farsant a banda, mentre esperàvem el grup de moda, xerràvem de com la tendència dels llibres i els continguts d’autoajuda no només no ha passat, sinó que continua omplint prestatgeries i pantalles com si col·leccionàssim consells que no hem demanat.
D’això en parla Liv Strömquist al seu darrer còmic, Pítia Dixit (Editorial Finestres, 2025). L’autora sueca fa un repàs d’alguns dels arguments, tècniques i estratègies dels quals es fa servir la cultura terapèutica avui en dia per fer-nos saber que mai no som suficients. Això explicaria que la tendència d’aquest corrent individualista i dependent no disminueixi, perquè sempre tendrem qualque cosa a millorar: ens ho hem de passar bé, hem d’estar guapes, hem de posar límits, hem de fer tot el possible per no morir-nos (amb dietes, rutines, fórmules màgiques, rellotges intel·ligents…), hem de trobar el nostre “jo” autèntic (sense plantejar-nos que el nostre “jo” autèntic per ventura és un imbècil rematat). Una acumulació d’accions i comportaments que ens han de dur a viure millor, a ser la nostra millor versió però sobretot, sobretot, i això és el que mai no ens diran explícitament aquests llibres d’autoajuda, a viure sense ser conscients de la nostra interdependència. Viure totes soles, fer-ho tot totes soles, pensar que la nostra mesura és la mesura de totes les coses. No em fas cas? Et posaré límits. No em prioritzes? T’esborraré de la meva llista d’amistats. No penses com jo vull que pensis? Adéu.
Oferir consol s’ha convertit en una espècie de transacció econòmica: jo et don, tu m’has de donar. Una espècie de càlcul que fa que acumulem tiquets dins la nostra cartera vital
Strömquist s’atura en el cas d’una dona que pensa que fa molt de cas a les seves amistats i que aquestes no li retornen l’atenció. I la solució que planteja la gurú és, evidentment, posar límits, que no vol dir una altra cosa que, de mica en mica, deixar de tenir relació amb aquelles amistats. En una paraula: aïllar-se. Perquè oferir consol s’ha convertit en una espècie de transacció econòmica: jo et don, tu m’has de donar. Una espècie de càlcul que fa que acumulem tiquets dins la nostra cartera vital. Però, i ja que ens posam amb el llenguatge economicista, l’amistat no seria més un tema de despeses compartides i no de deutes entre nosaltres? És una pregunta que em faig.
Marina Garcés, al seu nou assaig La passió dels estranys (Galàxia Gutenberg, 2025), diu: “ens trobem en una època en què una interessant reinvenció dels afectes en tots els ordres de la vida es creua perillosament amb una reducció de l’amistat a la condició de remei terapèutic: salvavides d’una vida orfe i refugi d’una vida amenaçada”. Hem passat de no donar gaire importància a l’amistat a responsabilitzar-la de coses que ens hauríem de proveir de manera col·lectiva? Per ventura sí, i per ventura té a veure que en els discursos sobre l’amistat hi ha una gran càrrega de la noció de dependència (i aquí Garcés explica d’una manera molt clara com aquests discursos estan construïts sobre un ideal normatiu androcèntric). On queda la interdependència, idò? Per ventura és on hi hauríem de posar l’atenció, i no en fer de l’amistat el nostre nou projecte personal particular. Ser conscients, com diu na Marina, que l’amistat “és la consciència compartida de la soledat”: no convertir les amistats en antídots i no confondre la (consciència de la) soledat amb l’aïllament.
No hem de recórrer a solucions úniques i empaquetades com les de l’autoajuda o certa cultura terapèutica que ens empeny a l’aïllament i a l’individualisme
Els discursos sobre l’amistat estan plens de bones intencions, màximes guaridores i èpiques sentimentals, però per ventura hem de reconèixer que també estan plenes de conflictes, estranyeses i problemes que no passen per posar límits, sinó per reconèixer mancances, ombres i opacitats que per ventura volem aclarir (o per ventura no). No hem de recórrer a solucions úniques i empaquetades com les de l’autoajuda o certa cultura terapèutica que ens empeny a l’aïllament i a l’individualisme, perquè ens alliçonen i ens fan creure que som éssers únics i especials que mereixem tota l’atenció i validació. Per ventura podem pensar en l’amistat des d’allò que tant proclamam i que tant ens costa aplicar, a vegades: la possibilitat de viure d’una altra manera i l’ajuda per suportar el món on vivim.
