Les piulades de Miguel Mendoza no passaven desapercebudes a Nicaragua. Aquest periodista esportiu, expert en beisbol i boxa, és una de les millors veus radiofòniques del país a l’hora de narrar partits i combats en directe, però des del 2018 va decidir també sumar-se a la protesta cívica contra el govern i la seva eina escollida va ser Twitter. En poc temps, i gràcies a una afilada ironia i una capacitat sorprenent per burxar en les contradiccions del govern del president Daniel Ortega i la seva vicepresidenta i esposa, Rosario Murillo, la seva veu va sobrepassar el camp esportiu i va aconseguir milers d’oients que no volien perdre’s les seves pulles diàries.
Quan la repressió policial contra les protestes va anar augmentant progressivament, primer li van prohibir tornar a accedir a l’estadi nacional de beisbol, fet al qual ell va respondre amb la seva admirable causticitat: era un honor no haver de trepitjar de nou el lloc des d’on paramilitars armats havien disparat contra la multitud en una de les manifestacions ciutadanes el 2018. Però la deriva esbojarrada del govern va culminar poc després amb la seva detenció i empresonament a les garjoles del Chipote, un centre de detenció d’infausta memòria des de la seva vella ubicació a Tiscapa fins a l’actual seu al sud de Managua. Tuitar, doncs, s’havia convertit també en un crim de “traïció a la pàtria”.
Miguel Mendoza és una de les 222 persones alliberades per sorpresa el 9 de febrer. Ubicades totes elles en diferents espais (presons o cases sota la figura de l’arrest domiciliari), van ser recollides durant la matinada en busos i portades sense cap informació afegida a la zona militar de l’aeroport. Allà, prèvia entrega d’un passaport nou i de signar una carta de consentiment, van pujar en un avió que ja els esperava per dur-los fins a Washington. A l’alegria de la llibertat s’hi sumaria immediatament el trasbals de ser conduïts a un país desconegut per a la majoria i amb la pèrdua posterior de la seva nacionalitat nicaragüenca per ordre judicial.
Desterrament forçat
No hi ha precedents d’un modus operandi tant taxatiu com barroer: en poques hores es van emetre sentències, es van aprovar acords parlamentaris i es va amenaçar de promoure canvis constitucionals. Tot, amb l’objectiu de fer “desaparèixer” 222 persones i que no en quedés ni rastre en el registre civil. Res de nou, però, en una Nicaragua que ja fa temps que va perdre qualsevol sentit de la democràcia institucional i on la magistratura i la classe parlamentària actua sota les ordres directes d’una parella presidencial cada vegada més acorralada a la seva mansió d’El Carmen. Les setmanes prèvies hi havia alguns indicis i moviments que anticipaven novetats i algunes veus anunciaven per a una data incerta un possible desterrament de les empresonades, però de nou Nicaragua ha tornat al primer pla de l’actualitat amb una notícia no per esperada menys sorprenent.
En poc temps es van emetre sentències, es van aprovar acords parlamentaris i es va amenaçar de canvis constitucionals per fer “desaparèixer” 222 persones
Malgrat la irracionalitat aparent que acompanya moltes de les decisions polítiques d’Ortega i Murillo, cal parar atenció als motius que podrien haver-los conduït a acceptar l’alliberament d’aquests ostatges: i és que de cap altra manera podem definir les persones que sense haver comès cap més delicte que voler-se presentar com a candidates a unes eleccions presidencials, dir misses en alguna parròquia local o editar diaris en paper, han acabat entre reixes i amb evidents mostres de tortura psicològica. Però no acostuma a haver-hi res gratuït en les reaccions del poder omnívor d’una parella que ha demostrat poca compassió envers els seus crítics, fins i tot dels qui pertanyen a les seves files.
La possible negociació amb els Estats Units ha estat desmentida des de les dues parts, però a ningú se li escapa que l’ambaixada americana no ha trencat mai del tot els contactes discrets amb interlocutors del govern i que les sancions internacionals dirigides a persones vinculades al règim sandinista estaven ofegant cada vegada més alguns poders fàctics de l’Estat. És aquí on emergeix de nou l’ombra allargada de l’exèrcit, amb un comandament fidel al president, però amb interessos econòmics lligats a inversions externes que posarien en risc l’estructura de sucoses pensions de les quals ara es beneficien els capitostos retirats. En qualsevol cas, la patata calenta que suposava mantenir tancades durant 600 dies més de dos centenars de persones començava a socarrimar la permanència tranquil·la en el poder, i desempallegant-se d’aquest problema potser pensaven que guanyarien temps i una mica d’aire.
El paper de l’Església
El govern no comptava amb una figura de les que fa més nosa: el bisbe de Matagalpa, Rolando Álvarez, que en un país de fermes creences cristianes emergia com una figura aglutinadora de la resposta ciutadana enfront de l’autoritarisme. El 2018 va moderar amb la Conferència Episcopal l’infructuós diàleg entre govern i oposició, i va mantenir un to crític a les seves homilies que va desembocar en l’assetjament policial de la casa episcopal, la detenció de la mitja dotzena de persones que hi havia al seu interior i el tancament en règim de presó domiciliària del bisbe. Segons la versió d’Ortega, el prelat es va negar el dia 9 de febrer a pujar al mateix avió que la resta de persones privades de llibertat, va decidir quedar-se a Nicaragua al preu que fos, conscient de la seva vocació de màrtir. Ara ja sabem el preu que li tocarà pagar: 26 anys de presó i el trasllat immediat a la Model de Tipitapa, on purguen pena els delinqüents comuns.
A banda dels casos més mediàtics, hi ha desenes de joves que van ser detingudes a ciutats petites i a qui ara s’obliga a reiniciar una vida lluny de la seva gent
Aquesta darrera reacció intempestiva contra Álvarez demostra que ell tot sol ha aconseguit trencar el relat de la purga com a solució: n’hi ha hagut prou amb una persona per mantenir viu l’esperit de més de 200 que havien estat presoneres, que ara intentaran reconstruir des de fora una alternativa política per Nicaragua. Fins i tot el papa Francesc, que ha mantingut una equidistància no sempre ben entesa en relació amb aquest tema, va haver de dedicar dos minuts de la missa dominical per lamentar amb manifesta preocupació la sort del seu bisbe nicaragüenc. El focus de monsenyor Álvarez és massa potent per apaivagar l’interès que torna a suscitar aquest país en els mitjans, i l’avantatge que podia suposar per al govern el desterrament ha quedat eclipsat per un insubmís que pot fer molt de soroll sense poder obrir la boca.
La solidaritat que ha desencadenat l’arribada a Washington de 222 persones sense maleta i amb un passaport de dubtosa vigència és encomiable: moltes no tenen familiars o amistats que les acullin i s’han ubicat provisionalment en cases particulars, amb roba donada per voluntariat i confiant que les ofertes oficials de residència temporal als Estats Units o de tenir un passaport espanyol siguin certes i àgils. A banda dels casos més mediàtics hi ha desenes de joves que van ser detingudes en escaramusses de carrers de petites ciutats, obligades ara a reiniciar una vida lluny de la seva gent. Les xarxes de suport entre la població nicaragüenca també continuen: els milers d’exiliades i migrants econòmiques als Estats Units i d’altres països són la baula per garantir un lligam amb les seves arrels.
Miguel Mendoza no va trigar ni 24 hores a recuperar el seu compte de Twitter, que de fet continuava actiu gràcies a altres persones que el mantenien amb piulades intermitents per reclamar la seva llibertat, dia a dia. De fet, ningú que va pujar en aquell avió rumb a Washington no s’ha retractat de les seves opinions, principis i certeses. Absolutament ningú. Ni en les pitjors condicions imaginables (sense llum, ni lectura, ni estris per escriure o dibuixar, ni atenció mèdica adequada, ni llits, ni companys de cel·la amb qui parlar) s’ha pogut torçar el braç de 222 persones que, cadascuna des del seu àmbit públic o privat, van decidir un dia d’abril de 2018 que la llibertat s’ha de defensar amb la vida si cal, com ho recorda el cas de l’exguerriller Hugo Torres, mort a conseqüència de la duresa del seu empresonament. I ho recorden també ara, lliures, tot i estar desterrades. Amb menys quilos, però amb les seves conviccions tan fermes com el primer dia.
