El cinquantè aniversari de la mort de Franco ha suscitat una autèntica allau de pàgines de diari i de minuts de ràdio i televisió. I, com tantes altres vegades en l’últim mig segle, s’han tornat a llegir i a sentir alguns dels tòpics més exprimits sobre el final del franquisme i la transició; la majoria, hereus de les interpretacions de la mateixa elit política procedent de la dictadura, però d’altres, assumits també des de l’esquerra. Proposem a continuació un decàleg amb alguns dels llocs comuns més repetits sobre aquell context històric.
1. La democràcia és filla del desarrollismo franquista. Es tracta d’un mantra que ressona a dreta i esquerra: el creixement econòmic espanyol dels anys seixanta hauria creat una societat de classes mitjanes majoritàriament passives i poc propenses als radicalismes. Aquesta hauria estat la base de l’acord de la transició: la moderació de la societat de l’època. La senzillesa i aparent lògica de l’argument el converteix en altament atractiu. L’esquema, però, trontolla des de la seva mateixa premissa: a mitjan anys setanta no s’havia assolit encara ni una societat de consum ni una terciarització equiparables a la de la majoria de països occidentals. De fet, en el moment de la mort de Franco, més d’un 70% de la població activa espanyola treballava en ocupacions manuals. I hi havia una situació propera a la plena ocupació, sí, però amb una taxa d’activitat molt baixa, llargues jornades de treball i, sovint, males condicions laborals.
La veu trèmula de les últimes al·locucions públiques del dictador amagava afusellaments i garrot vil, morts en manifestacions, tortura i sang a les comissaries
2. El franquisme final, una dictablanda. Certament, els últims anys de la dictadura no es poden comparar a les atrocitats de guerra i postguerra (la xifra esfereeix: almenys 140.000 persones afusellades entre 1936 i mitjan anys quaranta). Però, lluny d’aproximar-se a l’Estat de dret predominant a l’Europa occidental, el franquisme final va emprendre un retorn als orígens caracteritzat per un increment substancial de la repressió. Des de finals dels anys seixanta i fins al 20-N del 1975, al voltant d’una cinquantena de persones van morir víctimes d’alguna forma o altra de repressió estatal, i una xifra gairebé equiparable ho va fer en el període del “franquisme sense Franco” (entre la mort del Caudillo i les eleccions del juny del 1977). La veu trèmula de les últimes al·locucions públiques del dictador amagava afusellaments i garrot vil, morts en manifestacions o operatius policials, tortura i sang a les comissaries i víctimes de l’extrema dreta (majoritàriament controlada des dels cossos policials i els serveis secrets).
3. Una oposició dèbil. “Tothom diu que va córrer davant dels grisos, però l’antifranquisme eren quatre gats”. Amb petites variacions, aquesta deu ser una de les frases més repetides sobre l’oposició a la dictadura. I una de les més qüestionables. En qualsevol societat, les persones que militen o es mobilitzen són una minoria. Però, si hi ha hagut un moment de la història recent en què aquesta minoria va ser especialment àmplia, aquest moment van ser els anys seixanta i setanta. Posem-hi algunes xifres. Per exemple, la de persones processades pel Tribunal de Orden Público (1963-1977): al voltant de 9.000 (amb tres quartes parts de sentències condemnatòries). O la de les persones condemnades en consells de guerra en una cronologia similar, des d’inicis dels seixanta: més de 5.000.
Tot i que l’aproximació quantitativa és més difícil, si ens ho mirem des de l’altra cara de la moneda, la protesta sota el franquisme no sembla tampoc cosa de quatre gats. En la primera meitat dels anys setanta, les xifres espanyoles de vagues, vaguistes i hores de feina perdudes situen el país com el quart d’Europa en conflictivitat laboral, només per darrere d’Itàlia, França i la Gran Bretanya… si bé, a diferència d’aquests altres països, la vaga hi estava prohibida. Pel que fa a manifestants, la situació resulta encara més excepcional, sobretot en els mesos immediatament posteriors al 20-N: entre aquella data i juny del 1977, hi va haver a Catalunya una mitjana de 20 manifestacions de més de 1.000 persones al mes; és a dir, dos manifestacions d’entitat cada tres dies… al llarg d’un any i mig! Potser era una minoria la que es mobilitzava, però es tractava d’una minoria molt i molt àmplia.
Entre els mesos immediatament posteriors al 20-N i el juny del 1977, hi va haver a Catalunya una mitjana de 20 manifestacions de més de 1.000 persones al mes
4. “Franco va morir al llit”. En la seva literalitat, la frase resulta impossible de rebatre; no així pel que fa a la interpretació que sovint amaga: la d’una societat passiva, incapaç de desfer-se del dictador que l’oprimia. La impugnació a aquesta mirada es pot fer des de dos punts de vista diferents. El primer, el dels intents (fallits) d’atemptat contra Franco: gairebé una vintena des del 1936. (Dit sigui de passada: un dels primers llibres a posar-hi la lupa, Los atentados contra Franco, d’Eliseo Bayo, va ser segrestat per ordre de la justícia el gener del 1977, quan ja havia venut més de 10.000 còpies.) El segon angle per enfocar millor la qüestió es pot resumir amb una sentència igualment simple, però molt més acurada: “Franco va morir al llit, però el franquisme ho va fer al carrer”, víctima de la marea de manifestacions —ja comentada— i protestes de tot tipus que, com una ampolla de cava esbravada, va esclatar arran de la mort del dictador. Un esclafit que tampoc no s’explicaria sense el moviment a què, prèviament al 20-N, la societat havia sotmès l’ampolla de cava.
5. Una transició modèlica. El 1998, en un llibre titulat precisament La transición a la democracia: el modelo español, el politòleg Josep Maria Colomer sintetitzava el que, en els anys precedents, s’havia anat consolidant com a “model espanyol” de transició a la democràcia: un cas caracteritzat per les “negociacions i pactes entre les elits polítiques” i “un ampli consens entre la ciutadania que defuig els actes de venjança, la confrontació violenta i la guerra civil”. Una transició, afegia Colomer, que calia considerar “modèlica i exemplar” pel seu “baix cost social”, en contrast amb la suposada inestabilitat i el “resultat violent” de la Segona República. Gairebé tres dècades després de la publicació d’aquella obra, la visió d’aquells anys s’ha enriquit amb molts més matisos, i n’ha resultat un balanç menys triomfalista, al qual s’han incorporat tant la conflictivitat com les altes dosis de violències de tot tipus que van travessar el procés.
6. Una transició pacífica. Si bé es tracta d’una idea avui en retirada, ha estat de les més influents fins fa aproximadament una dècada. La proliferació d’investigacions en aquests últims deu o quinze anys l’ha posat completament en entredit. Les xifres generalment acceptades —amb lleugeres variacions— de la violència política desplegada entre el 20-N i les eleccions generals del 1982 parlen per si mateixes: més de 450 morts atribuïbles a organitzacions armades, unes 170 degudes a la violència policial i encara una seixantena llarga de víctimes mortals a mans de l’extrema dreta o d’unitats parapolicials.
Només des de la ignorància es pot defensar que Franco hauria beneït una democràcia parlamentària com la que es va obrir pas el juny del 1977
7. “Atado y bien atado”. Quan el desembre del 1969 Franco va fer servir aquesta expressió, es referia al nomenament, el juliol anterior, de Joan Carles de Borbó com a successor en la prefectura de l’Estat a títol de rei. La pervivència de la monarquia instaurada per Franco fins als nostres dies ha estat sovint interpretada com la prova que els esdeveniments posteriors a la mort del dictador haurien seguit el camí prèviament traçat per aquest. La constatació resulta innegable pel que fa a dos elements clau: la mateixa institució monàrquica i la “unitat de la pàtria”; però fa aigües en tota la resta d’aspectes. Per començar, l’altra figura successòria, la del cap de govern, va saltar pels aires —literalment— quan ETA va matar Carrero Blanco el desembre del 1973. I el seu substitut, Arias Navarro, que a partir del 20-N va pretendre garantir la continuïtat de l’edifici institucional franquista introduint-hi lleus reformes de façana, va caure escombrat per l’extraordinària mobilització del primer semestre del 1976.
Només des de la ignorància es pot defensar que Franco hauria beneït una democràcia parlamentària com la que es va obrir pas el juny del 1977, amb candidatures comunistes, independentistes i revolucionàries a les urnes (malgrat tots els entrebancs que van patir). La (imprescindible) crítica al context obert llavors no ha d’impedir valorar el canvi (substancial) que significava. No fer-ho implica menystenir l’espectacular mobilització que va bloquejar el continuisme franquista i banalitzar la brutal repressió dictatorial.
8. Suárez, abanderat de la democràcia. Les incomptables hagiografies que se n’han escrit el presenten com un astut estratega que, des del seu accés a la presidència el juliol del 1976, va planificar al detall el desmantellament del franquisme i l’edificació d’un nou règim democràtic. Res més lluny de la realitat. Ell mateix ho va desmentir amb unes paraules recollides per la periodista Victoria Prego (directora de la primera gran sèrie documental sobre la transició, que va contribuir a assentar-ne alguns dels principals tòpics) al llibre d’entrevistes Presidentes, publicat el 2000. Segons Suárez, “no és veritat” que la transició estigués “mil·limètricament pensada des del principi fins al final”, ni que la duguessin a terme “una, dues o tres persones”. De fet, documentació interna coneguda recentment demostra que la pretensió inicial del seu executiu era “mantenir la tesi i estratègia” amb què havia treballat el govern Arias, de caràcter eminentment continuista. No deixa de ser significatiu que, durant la primera meitat del 1976, com a ministre secretari general del Movimiento (el partit únic de la dictadura), Suárez posés pals a les rodes de les tímides reformes impulsades per Arias. Ja al poder, la mobilització el va fer renunciar a les grans línies vermelles que havia establert a l’inici del seu mandat: l’amnistia per als “delictes de sang” i la participació de comunistes i esquerra revolucionària a les urnes.
Testimonis i documentació ens parlen d’un jove admirador de Franco, franquista ell mateix fins al moment en què ho va haver de deixar de ser per conservar la corona
9. Consens, consens, consens. Repetida una i mil vegades, si una paraula ha estat associada a la transició espanyola, aquesta paraula és consens. El terme sintetitza a la perfecció la interpretació del pas del franquisme a la democràcia parlamentària com un pacte entre elits. En realitat, el procés va tenir molt més de confrontació agitada que no pas de negociació de saló. En especial, durant els moments immediatament posteriors al 20-N, en què, lluny d’establir-se qualsevol interlocució formal, va prevaldre una dinàmica de xoc —en ocasions, violent— als carrers. Va ser només cap a finals del 1976 i, sobretot, ja al 1977 quan el centre neuràlgic de la vida política va començar a traslladar-se als despatxos. Però, si hi va haver consens, va ser precari i limitat. Precari, perquè les negociacions van trontollar en nombroses ocasions, a més de veure’s interferides per la tutela militar. I limitat, perquè es va circumscriure als anys 1977 i 1978, no més enllà.
10. Joan Carles, el “pilot del canvi”. Així titulava Charles T. Powell una de les primeres grans biografies polítiques sobre Joan Carles I, publicada per Planeta el 1991: El piloto del cambio. El rey, la Monarquía y la transición a la democracia. Malgrat els escàndols que han acompanyat el monarca en les últimes dècades, la plana major de la intel·lectualitat espanyola continua defensant el rol polític de Joan Carles com a gran artífex de la democratització. Testimonis i documentació ens parlen, en canvi, d’un jove admirador de Franco, franquista ell mateix fins al moment en què ho va haver de deixar de ser per conservar la corona, i obsessionat justament, durant tot el procés de canvi polític, per mantenir la institució monàrquica per sobre de qualsevol altre objectiu. Si a això hi afegim el paper com a mínim ambigu que va tenir durant el 23-F, la fotografia resultant agafa el to groguenc d’un franquista reconvertit a la força, més que no pas el d’un demòcrata esperant pacientment el moment per poder donar la veu al poble. No en va, després de 50 anys continuem sense haver pogut referendar a les urnes la institució monàrquica.
