Quant triga a créixer una olivera mil·lenària?
Una olivera necessita generacions per arrelar-se a la terra. Necessita temps, cures, estacions, mans que la podin i la protegeixin de la intempèrie. Durant aquells segles, l’arbre no és només fusta i fulla; és un testimoni mut que acumula mil històries: nadons que gategen entre les arrels, joves que s’hi declaren, avis que es resguarden de la calor sota la seva ombra. Aquesta és la vida d’una olivera mil·lenària: una presència silenciosa que alimenta i sosté una comunitat, sentint rialles i donant fruit durant mil·lennis.
Per destruir-la, però, no cal ni un matí. N’hi ha prou amb una ordre des d’un despatx climatitzat, una excavadora amb l’acer fred o un incendi provocat amb la impunitat de qui es creu amo del món.
A Palestina, on ja s’acumulen 75.000 morts i més de 600 des de la treva, el paisatge no és només el decorat del conflicte. En les darreres dècades d’ocupació, milions d’oliveres han estat arrencades de soca-rel o cremades davant la mirada impotent de les famílies que se n’alimentaven. A l’última campanya de l’oliva a Cisjordània, la més violenta fins al moment, es van arrencar almenys 8.000 d’aquests arbres. I això sense parlar de les hectàrees de collites arrasades, les infraestructures destruïdes, el bestiar segrestat, el desviament d’aigua o la plantació de nous arbres per esborrar la destrucció de 86 pobles durant la Nakba.
No maten només arbres. És una estratègia que converteix la terra en un camp de batalla diari, sense necessitat d’un exèrcit
No ens enganyen: no maten només arbres, escurcen el temps d’un poble. Quan es destrueix o modifica el paisatge de Gaza o de Cisjordània, s’ataca l’economia familiar, la sobirania alimentària i la continuïtat territorial. No és un dany col·lateral, és una estratègia que converteix la terra en un camp de batalla diari, sense necessitat d’un exèrcit.
I així el territori es converteix en objectiu. Per a l’ocupant, l’olivera no és només un cultiu, és una prova de permanència. Les seves arrels indiquen qui hi ha viscut, qui hi ha treballat, qui hi ha transmès la terra de generació en generació. Indiquen que no han sigut ells. Arrencar-la és debilitar aquesta continuïtat. Destruir la terra significa que, fins i tot si sobrevius a les bombes, si construeixes noves cases i noves escoles, la manca de recursos t’obliguin a marxar.
El que passa a Palestina no és una excepció, sinó una tècnica estudiada i perfeccionada durant segles. La destrucció del territori ha estat, al llarg de la història, una eina de guerra tan eficaç com qualsevol exèrcit: arrasar camps, contaminar pous o talar arbres fa inviable l’arrelament d’un poble al seu territori.
Durant la guerra del Vietnam, els Estats Units van ruixar 80 milions de litres d’un herbicida que va destruir tres milions d’hectàrees de boscos i terres agrícoles
L’Imperi Romà ja practicava polítiques de terra cremada per sotmetre territoris rebels. De fet, durant temps es va creure que els romans després de la guerra amb Cartago, havien salat la terra per tal de deixar el terreny infèrtil. Més enllà del mite, actualment la tècnica s’ha perfeccionat. Per exemple durant la guerra del Vietnam, els Estats Units van ruixar 80 milions de litres d’Agent Orange, un herbicida que va destruir tres milions d’hectàrees de boscos i terres agrícoles.
El resultat no va ser només militar: va ser ecològic i humà. Sòls contaminats durant dècades, malformacions congènites, ecosistemes devastats. Encara avui, més de 50 anys després, els efectes d’aquest herbicida defoliant continuen afectant la salut del territori i de la societat del Vietnam.
Tot i l’existència del dret internacional, que considera aquestes pràctiques una violació greu dels drets humans, la mateixa lògica s’ha continuat repetint en conflictes recents. A Ucraïna, la destrucció de preses, infraestructures energètiques i camps agrícoles ha compromès la seguretat alimentària de les pròximes dècades i ha contaminat terres fèrtils amb metalls pesants i restes explosives. Al Kurdistan, organitzacions locals han denunciat durant anys la crema sistemàtica de boscos en zones de resistència kurda, una pràctica que no només debilita la guerrilla sinó que desarrela comunitats senceres que depenen del territori per sobreviure. Al Sudan, la crema sistemàtica de pobles i camps a Darfur ha estat una eina per expulsar comunitats senceres i reconfigurar el control territorial. I a Myanmar, centenars de poblats rohingyes van ser arrasats, impedint qualsevol retorn en condicions de dignitat.
A Ucraïna, la destrucció de camps agrícoles ha compromès la seguretat alimentària de les pròximes dècades i ha contaminat terres fèrtils amb metalls pesants
A vegades, però, la guerra no necessita fòsfor blanc ni tancs per ser letal; a vegades n’hi ha prou amb la burocràcia i el desviament d’un canal. A l’Iran, el règim dels aiatol·làs ha perfeccionat l’anomenada “màfia de l’aigua”, desviant el curs natural de rius sencers des de regions habitades per minories ètniques cap a centres industrials i agrícoles vinculats a les elits del poder. Tot això, sumat a una sequera que dura ja més de sis anys, ha portat a talls d’aigua i llum, cultius insuficients, llacs assecats, esfondrament del terra i un aire que ja no es pot respirar.
Aquesta destrucció, no és casualitat, sinó un ús estratègic del territori amb interessos militars. La violència contra la natura és inseparable de la violència contra els pobles que la custodien. El territori no és un simple recurs explotable, sinó una trama viva que sosté economies locals, cultures i formes d’autogovern. Quan es destrueix aquesta trama, es trenca la base material de la resistència.
En el genocidi palestí, la destrucció del territori és part constitutiva del projecte de neteja ètnica i la terra cremada és, en realitat, un solar per especular
És per això que la devastació ambiental no pot entendre’s com una conseqüència secundària de la guerra. En el cas del genocidi palestí, amb el projecte de creació d’un estat jueu en aquesta mateixa terra, la destrucció del territori és part constitutiva del projecte de neteja ètnica: un procés que no només expulsa o mata, sinó que transforma l’espai perquè el retorn sigui impossible.
Si hi sumes els projectes de complexos turístics de luxe i urbanitzacions a primera línia de mar de Trump i Netanyahu, que volen construir-se sobre, recordem, la pols dels ossos d’un poble exterminat, entenem que la terra cremada és, en realitat, un solar per especular.
Si t’arrabassen el paisatge, t’arrabassen la identitat; i sense terra on arrelar-nos, ens converteixen en fantasmes en un mercat immobiliari global que cotitza sobre les nostres restes.
Per tant, anomenar “dany col·lateral” a la destrucció del territori és una simplificació interessada que respon a lògiques capitalistes i extractivistes: és la decisió conscient de transformar un ecosistema viu en un solar buit de memòria i llest per a l’especulació. No és un error de càlcul de la maquinària militar, sinó el pas previ necessari per a la gentrificació del genocidi.
La pau, la de veritat, és el dret a viure en una terra que no hagi estat convertida en una arma contra tu
Per això, quan pregunto “quant triga a créixer una olivera mil·lenària?”, la pregunta, de fàcil resposta, no inclou només un arbre, sinó la reconstrucció total d’un territori devastat, una economia arrasada i una comunitat torturada i obligada a abandonar la seva terra.
La pau no és només el silenci de les armes. Un silenci que, com hem vist molts cops, no arriba tot i les treves. La pau, la de veritat, és el dret a viure en una terra que no hagi estat convertida en una arma contra tu. És el dret a veure créixer l’olivera que van plantar els teus avis, amb la certesa que els nostres nets encara en podran recollir el fruit.
