Salvador Puig Antich va ser detingut el 25 de setembre de 1973, quan sis policies del Grup especial per a la desarticulació del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) van teixir una emboscada per atrapar els activistes del grup que s’havien citat a un cafè del carrer Girona, al barri barceloní de l’Eixample. Durant l’operatiu, que va suposar la detenció de Salvador Puig Antich i Xavier Garriga, hi va haver un tiroteig a l’interior del portal número 70 del carrer Girona.
El sotsinspector de policia Francisco Anguas va morir, víctima dels trets, i Puig Antich va resultar ferit per l’impacte de dos projectils. Posteriorment, Salvador va ser declarat culpable de disparar el tret que va posar fi a la vida del policia. Aquest fet, juntament amb un atracament perpetrat a una oficina del Banco Hispano-Americano del passeig de Fabra i Puig, va suposar que el sentenciessin a dues penes de mort, que el van condemnar a ser el darrer català executat per la dictadura franquista.
Puig Antich i el MIL
Salvador Puig Antich era el tercer de sis germans i germanes d’una família de classe mitjana. La seva militància política va començar a les Comissions Obreres de barri i a la comissió d’estudiants de l’Institut Maragall de Barcelona, on es va integrar l’any 1969, mentre compaginava la feina amb els estudis de batxillerat nocturn. A través del seu company d’estudis, Xavier Garriga, va entrar a formar part del MIL el novembre de 1971, aproximadament deu mesos després de la seva constitució, que mai no es va produir de manera formal.
La lluita del MIL perseguia l’autoorganització del proletariat i l’eliminació de qualsevol dirigisme partidista o sindical, era un grup heterogeni arrelat a l’imaginari de l’autonomia obrera
Aquest grup s’havia començat a gestar a finals dels anys seixanta al caliu del moviment obrer revolucionari barceloní, paral·lelament a la ruptura produïda al si de les Comissions Obreres (CCOO) fruit de les divergències entre les diverses sensibilitats polítiques que pugnaven pel domini de l’organització. La lluita del MIL perseguia l’autoorganització del proletariat i l’eliminació de qualsevol dirigisme partidista o sindical. En l’àmbit ideològic, el MIL es podia qualificar de grup heterogeni arrelat a l’imaginari de l’autonomia obrera, inspirat pels corrents revolucionaris marxistes heterodoxos i consolidat al voltant del concepte de l’antiautoritarisme.
El MIL compartia la pràctica de l’agitació armada –concepte amb el qual ells mateixos definien les seves accions– amb tasques de caràcter editorial i teòric, que consistien a reproduir i produir textos mitjançant el projecte editorial Ediciones Mayo del 37. Les seves accions, generalment, eren atracaments –majoritàriament a entitats bancàries– per finançar les publicacions clandestines, sufragar les despeses logístiques del grup i contribuir econòmicament a les lluites obreres amb els diners que aconseguien mitjançant el que anomenaven expropiacions.
Salvador Puig Antich, conegut amb el sobrenom d’El Metge dins el MIL, va emprar la seva habilitat al volant per participar com a xofer en la majoria d’accions que el grup va dur a terme entre l’octubre de 1972 i el març de 1973. Aquest període, el de màxima activitat del MIL, va finalitzar amb l’atracament a la sucursal de Fabra i Puig, que va marcar un punt d’inflexió perquè va ser la primera acció durant la qual es van enfrontar a trets amb la policia i en què una persona va resultar ferida. Curiosament, el dia que es complia exactament un any d’aquest cop, Salvador Puig Antich va ser executat, acusat –entre altres causes– de la participació en aquest atracament.
Víctima del context
Les investigacions policials, facilitades per diversos descuits i errors de seguretat dels membres del MIL, van possibilitar una ràtzia de detencions que va culminar amb l’arrest de Puig Antich i Garriga el mes de setembre de 1973. El 2 d’octubre, després de recuperar-se –a l’hospital– de les dues ferides de bala al maxil·lar inferior i a l’espatlla, Salvador va ingressar a la presó Model de Barcelona, on 1.700 persones complien condemna, tot i que les instal·lacions tenien capacitat per acollir-ne 878. A partir d’aquest moment, Puig Antich romandrà cinc mesos a la cinquena galeria –reservada pels presos perillosos, els castigats i els polítics– fins al dia de la seva execució.
El jutjat militar permanent número 3 de la Capitania General de la IV Regió Militar va tancar el cas amb la celebració del consell de guerra que va sentenciar la doble pena de mort contra el jove
Oriol Arau era l’advocat de Puig Antich i el jutjat militar permanent número 3 de la Capitania General de la IV Regió Militar, amb seu a Barcelona, va ser l’encarregat d’instruir el sumari 106-IV-73, que va cloure amb la celebració del consell de guerra que va sentenciar la doble pena de mort contra el jove. Paral·lelament, la convulsa situació política que es vivia a l’Estat espanyol va condicionar la tràgica resolució del cas. Les darreres penes de mort per delictes polítics del franquisme fins a l’execució d’en Salvador es van consumar el 1963, amb l’assassinat dels anarquistes Francisco Granado i Joaquín Delgado i el comunista Julián Grimau. Tot i això, les mesures repressives no van desaparèixer.
El 1968, es va declarar l’estat d’excepció al País Basc i, l’any següent, a tot l’Estat. A les acaballes de l’any 1970, es va celebrar el consell de guerra conegut com a Procés de Burgos, on setze persones van ser acusades, entre altres delictes, de pertinença a ETA. El procés va acabar amb nou condemnats a mort que, fruit de la pressió social exercida dins l’Estat i per part de la comunitat internacional, van rebre l’indult del consell de ministres. Aquest fet va accelerar l’envelliment del règim, que veia que l’oposició es començava a fer forta, amb la convocatòria contínua de protestes, mentre augmentava la pressió de la comunitat internacional a favor de l’oberturisme davant les aspiracions espanyoles d’acostar-se a Europa.
La reaparició de l’activitat armada incomodava el franquisme i alimentava les posicions més ultres dins l’aparell de l’Estat, procés que va culminar amb l’assassinat del president del govern, Luís Carrero Blanco, per part d’ETA. L’atemptat va coincidir amb l’estada a la presó de Puig Antich, que, segons les declaracions d’un funcionari de la presó Model entrevistat per les periodistes Georgina Cisquella i Xavier Vinader l’any 1977, quan es va assabentar dels fets, va reblar: “Quina putada! Aquests, el que han fet ha sigut carregar-se’m a mi. Ara, qualsevol em commuta la pena!”.
Suport insuficient
L’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, afirma a les seves memòries: “Jo, contrari a les armes i a l’anarquisme, em vaig mantenir al marge d’aquell cas, com s’hi van mantenir pràcticament totes les forces polítiques”. Salvador Puig Antich va ser executat, esperant un indult que mai no va arribar. El Col·legi d’Advocats de Barcelona va pressionar fins al darrer instant per canviar el signe del procés, mentre el Comitè de Solidaritat amb els presos del MIL agitava el carrer per evitar l’execució.
La seva execució va coincidir amb la del pres social Heinz Chez a la presó de Tarragona, com a part de l’estratègia de la dictadura franquista per desvirtuar el caràcter polític de la seva condemna
Les accions a escala internacional i les peticions de clemència per part d’intel·lectuals i de múltiples entitats socials no van poder evitar l’assassinat de Salvador Puig Antich. Probablement, el seu destí ja s’havia decidit mesos abans. La seva execució va coincidir amb la del pres social Heinz Chez a la presó de Tarragona, com a part de l’estratègia de la dictadura franquista per desvirtuar el caràcter polític de la seva condemna.
Tots dos van veure ratificada la seva pena de mort durant el mateix consell de ministres que va commutar la pena capital imposada al guàrdia civil Antonio Franco Martín per haver matat un sargent del mateix cos. Un dels carcellers que van acompanyar Puig Antich durant les hores prèvies a la seva execució va preguntar al jove si volia que digués quelcom al seus companys i companyes. La resposta de Salvador Puig Antich va ser rotunda: “Digue’ls que continuïn lluitant”.
*Article publicat a l’edició 351 de la Directa, de 22 de gener de 2014, subscriu-t’hi
