Que es faci un llibre sobre la llibertat d’expressió avui en dia és un fet rellevant, perquè indica que alguns dels drets establerts (que no adquirits) des de les primeres declaracions modernes entorn de la llibertat d’expressió semblen trontollar, i, per tant, els fonaments que els disposaven pot ser que estiguin en crisi.
Certament, com detalla el llibre Tu, calla!, l’Estat espanyol sembla protegir-se dels efectes de la dissidència en temps de crisi aplicant sobretot la famosa llei mordassa. Des de llavors, s’ha multat gent per dur nas de pallasso o dir que el rei és un lladre. Coneixem els casos. Que hi hagi algú que hagi fet la tasca d’analitzar les lleis, explicant-les de manera planera i fent un resum de casos és important per autoprotegir-nos i saber per on atacar. Però pensar, com traspua a vegades el llibre, que l’Estat és un ens que en algun moment ha sigut o serà neutral i que, per tant, se li ha de retreure la seva falta perquè redreci; o pensar que hi ha hagut alguna època daurada en què la policia no ha fet el que ha volgut, se’ns fa estrany. L’Estat té por: ataca.
Tota genealogia de la dominació ens ha de servir per combatre i cuidar-nos: qui vulgui capgirar un sistema es trobarà sent un criminal; serà l’Estat qui l’etiquetarà així. La llibertat d’expressió
a les democràcies capitalistes funciona, només, si no hi ha dissidència. Reivindicar-la com a llibertat última en aquests casos és un acte que desgasta energies i ens desvia dels objectius.
