Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Diu que li fa mal la llengua?

L'autor d'aquest article constata la dificultat dels catalanoparlants del País Valencià per a viure en valencià en molts àmbits de la vida quotidana, parant atenció especialment a la sanitat, on últimament s'han viscut casos cridaners, dels quals considera que són responsables els governs successius, que fins ara no han aplicat polítiques per a garantir aquests drets. També demana la implicació activa de la ciutadania amb una actitud més assertiva lingüísticament

/ Borja Lozano

Fa unes quantes setmanes, Joan Borja explicava en un parell d’articles la seua (súper) vivència lingüística amb l’administració valenciana de salut. Aquesta conselleria, que se’n diu “de sanitat universal”, sembla que s’oblida del que té més a la vora. Siga la salut o un altre àmbit, la realitat és que la indefensió lingüística que vivim els valencians és un assumpte transversal en l’administració pública.

Ja fa més d’una dècada que vaig viure un temps a Palma i, llegint l’explicació de Borja, em venia a la memòria que en aquella època es feien manifestacions per tal que la llengua catalana fora un coneixement del funcionariat sanitari. Recorde com era de sorprenent per a mi que no només s’implicaven pacients en aquella convocatòria, sinó que també hi participaven membres del col·lectiu treballador de la salut. I em va agradar veure alguns metges tocant les xeremies en aquella concentració davant del Consolat de Mar. A València, en canvi, el Col·legi de Metges es posiciona en contra i pensa que poden haver-hi bons sanadors que no tinguen l’eina primordial per a curar, la comunicació amb els pacients. El que contava de Mallorca passava durant l’època del segon pacte de progrés a les Illes, tal com al País Valencià vivim ara el segon govern del Botànic.

Han passat sis anys del govern del canvi, que tanta il·lusió ens va fer, i la legislació envers la normalització lingüística està igual que estava. L’absència de política lingüística de la Generalitat Valenciana quant als drets dels ciutadans ja és una determinada política lingüística. Potser hi ha una absència de poder real, això és cert. Llavors cal fer valer vots i escons en aquesta direcció. En un país com el nostre era moment d’avançar a pas valent i sobretot d’assentar bases que impedisquen retrocedir en el futur a governs bel·ligerants amb la valencianitat. Darrere de les pancartes del “Sí al valencià” i “Sí a TV3 al País Valencià” estaven algunes persones que ara estan als llocs on fer-ho possible i, no obstant això, no ho fan.

L’absència de política lingüística de la Generalitat Valenciana quant als drets dels ciutadans ja és una determinada política lingüística

Com als anys huitanta, tot s’ha fiat a l’escola, a lleis plurilingües que en molts casos ens han fet recular. L’escola és important. I tant. Ara, el carrer també, i l’etiquetatge, i els mitjans de comunicació i les xarxes. I com en la situació viscuda pels pacients als centres de salut o als hospitals, potser va sent hora que els ciutadans fem un pas avant. De la mateixa manera que la sobirania no ens l’han de concedir –i ja n’estem al cas que tampoc l’aconseguirem a través de les institucions–, la llengua, o més ben dit, els nostres drets lingüístics, no ens els ha d’atorgar tal generalitat o tal decret, siga quin siga el partit que estiga al govern. És cosa de tots els que volen poder viure en valencià tothora, cada dia i onsevol.

Fa uns anys em va impactar molt conéixer (amb unes dècades de retard, però l’edat i el distanciament mental entre territoris és el que provoca) el paper de La crida en el procés de normalització lingüística al Principat. Va ser gràcies al documentari que va fer Zeba Produccions i que va emetre TV3, que llavors ja no podia sintonitzar-se als aparells de televisió valencians. S’hi podien veure escenes ben curioses i al mateix temps ben pràctiques a l’hora d’exercir drets. Per exemple, s’omplien carros de supermercat fins al capdamunt i una volta passats tots els productes per caixa es quedaven allí si el tiquet no estava en català, amb el consegüent enrenou. I clar, no  ho feia una persona sola, eren grups de gent coordinada i amb una consigna clara. Un altre cas va ser inundar l’aeroport del Prat amb avionets de paper, o ennegrir les cabines de telèfon alienades lingüísticament… El poble exigint el que li pertoca.

A TV3 (ja entenc perquè no volen que la vegem) és on vaig veure un altre documentari al voltant de la situació sociolingüística de Bèlgica. Em va sorprendre molt veure senyors vestits amb jaqueta i corbata pujant a escales que carregaven al muscle, a plena llum del dia i tapant amb cinta adhesiva rètols que no estaven en neerlandés. A partir de situacions com aquestes, potser podríem començar a entendre que hem de deixar de caure en el parany de pensar que la nostra llengua està perduda i ja és prou que ens la deixen parlar. Potser seria hora de despertar i adonar-nos que hi ha casos de reversió de la minorització. Tal és el cas de Flandes o el del Quebec, amb la “revolució tranquil·la”; tranquil·la, però revolució en qüestió lingüística, al remat. I si no, aneu a qualsevol supermercat canadenc i mireu les llengües de l’etiquetatge.

Hem de deixar de caure en el parany de pensar que la nostra llengua està perduda i ja és prou que ens la deixen parlar. Potser seria hora de despertar i adonar-nos que hi ha casos de reversió de la minorització

Al País Valencià cal organitzar-se i fer. Demanar està molt bé; escriure articles com ara i ací, també; queixar-se és útil segons on, però a més a més cal fer, actuar. I això vol dir fer-se respectar com a pacients, clients, consumidors. Comprar només allà on tenim els drets garantits, contractar aquella companyia que m’entén quan parle, traure els estalvis d’aquella entitat que diferencia entre català i valencià, ensenyar un bitlletet de 50 (o de 100, si en teniu) quan en un establiment no ens atenen en la nostra llengua i fer-los veure què es perden (com diu un amic). O alçar-se de la taula del bar si ens volen forçar a canviar de llengua, si pot ser havent tastat les olivetes, com suggeria Gerard Furest i Dalmau en el seu decàleg irreverent. Per cert, trobe que és una magnífica sèrie de manual per a catalanoparlants actius, uns articles recomanables de cap a peus i per a rellegir sovint, del primer a l’últim. Pel que diuen els textos, per com vessen humor i ironia, i escrits per algú que demostra conéixer la situació de cada racó del nostre món català.

Si hi ha empreses multinacionals de mobles, de begudes, d’hipermercats, de restaurants, de carburants… que al Principat, i sovint a les Illes també, retolen i informen en català, però al País Valencià no ho fan, és perquè ningú no els ho exigeix. D’una banda, nosaltres, ciutadans/consumidors organitzats, i de l’altra, el nostre (suposat) govern que els atorga llicències d’instal·lació, d’obertura o de construcció sense exigir-los respecte pels drets lingüístics dels ciutadans als quals aniran destinats eixos serveis. Deixem de reclamar (només) i actuem. Fem.

Em va semblar molt inspiradora la frase que va dir Titot en aquell concert final de Brams a Berga fa més de quinze anys: “De res serveix anar de concert, de res serveix comprar samarretes, comprar xapes, anar a bars del rotllo. Això no serveix de res. Que ningú se’n vaja a dormir pensant que ha fet res per la llibertat dels Països Catalans només per posar-se una samarreta. La llibertat s’aconsegueix treballant, militant, al carrer, a tot arreu”.

Si hi ha empreses multinacionals que al Principat, i sovint a les Illes també, retolen i informen en català, però al País Valencià no ho fan, és perquè ningú no els ho exigeix

Doncs podem aplicar això mateix a la llengua. Està molt bé dur samarretes, subscriure campanyes i fer m’agrades a internet (si és que tenim l’ordinador i les xarxes configurades en català, clar). Si el que volem és la normalitat, hem de fer més. Parafrasejant Jordi Cuixart (que també parafrasejava en referència al dret de vaga), si el dret a votar es guanya votant, el dret a ser atés en valencià s’aconsegueix parlant-lo sempre. Exercint de valencianoparlants. I exigint-li-ho a la persona que representa l’administració pública, amb assertivitat, amb fermesa, i amb un somriure, si pot ser.

Amb alegria i amb la consciència que som un país ocupat i actuant com a tal, per a descolonitzar-nos, també lingüísticament. Hi haurà qui farà escarafalls per plantejar les coses així, i d’això va la cançoneta, de perdre la por a dir les coses tal com són. I com a referència, el gran ídol dels xiquets valencians, el cantacançons Dani Miquel, que una persona més alegre i més ferma alhora, no sé si en trobareu. Vegeu què li responia a la periodista Susanna Lliberós en el programa Pròxima parada d’À punt (5.02).

—Penses que el dia que deixem de qüestionar-nos este tema, això significarà que l’ús del valencià estarà completament normalitzat?

— No. Jo pense que el dia que aconseguim la independència, eh, ja serà… He, he, he, ja tindrem la naturalitat de tindre la nostra llengua oficial.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU