Basar les decisions judicials en l’anomenada síndrome d’alienació parental (SAP) està prohibit a l’Estat espanyol, però hi dicta sentències. Les creences que la fonamenten –que situen les mares com a manipuladores dels infants per danyar els pares– no han deixat de condicionar en els darrers anys la vida de criatures i dones que van fer allò que, institucionalment, es crida a fer davant la violència sexual i la violència cap a la infància: denunciar l’agressor. Nombroses dones que han trencat l’enorme tabú d’assenyalar els abusos comesos dins de casa, concretament per part del pare, i han buscat protecció en els mecanismes públics han perdut la tutela dels fills i filles.
La investigació publicada el 2022 pel Ministeri d’Igualtat Violència institucional contra les mares i la infància constata “un patró estructural de discriminació per aplicació de la falsa SAP”. En un 78,5 % dels casos analitzats, detecta com a mínim un informe psicològic o de psicologia forense que invoca la instrumentalització de les criatures per part de la mare contra del pare. L’estudi, elaborat per investigadores de la Universitat Complutense de Madrid, el Grup Antígona de la UAB i l’Institut de Drets Humans de la UV, identifica pràctiques i comportaments dins del sistema jurídic i les institucions implicades en la detecció i avaluació de la violència sexual contra infants i adolescents que qualifica de “violència masclista institucional”.
A Catalunya, desenes d’afectades s’acompanyen per mitjà de la plataforma Yo sí te creo. Dues d’elles són Sílvia Aquiles i Ada, que demana mantenir-se en l’anonimat, per por que exposar la seva situació jugui en contra del procés per ampliar el temps que pot passar amb els seus fills.
El reconeixement que van fer a la filla d’Ada a l’Hospital Sant Joan de Déu, sol·licitat arran de la denúncia interposada contra el pare, conclou “abús sexual probable”
“La meva filla deia que el seu pare li havia fet mal i, tot i això, l’única opció per sortir del centre de menors on van enviar-la, en dir que hi havia desemparament de la nena arran de tota la situació, va ser retractar-se dels abusos; dir que no han passat, i anar amb el pare”, explica Ada. Un informe de la unitat funcional d’atenció als abusos sexuals a menors de l’Hospital Sant Joan de Déu (UFAM) sol·licitat arran de la denúncia penal interposada per Ada, contra el pare dels seus fills, conclou “abús sexual probable”.
Ada explica la seva experiència al costat de Sílvia Aquiles, que també ha viscut un “arrencament”, com anomenen la retirada de la custòdia després de presentar denúncies per abusos sexuals o violència masclista a mans dels progenitors, que no han prosperat. Ens trobem a Ca la Dona, l’espai on la plataforma Yo sí te creo ha sumat suport jurídic i d’activistes per enfortir la seva resposta col·lectiva i pressionar per desfer una teranyina que les atrapa.
La Relatora Especial sobre la violència contra dones i nenes de l’ONU Reem Alsalem, el 2023, va emetre un informe en què identifica que la idea d’alienació parental s’utilitza per justificar resolucions judicials i que és usat “per maltractadors com a eina per continuar amb els abusos i coaccions” i per “desacreditar les denúncies presentades per mares que intenten mantenir protegits els fills i filles”. Acompanyeu casos a Catalunya en què això és vigent?
Sílvia Aquiles: Som mares amb una situació exactament igual, que hem patit les conseqüències de l’aplicació judicial de la falsa síndrome d’alienació parental quan hem denunciat violència masclista o bé violència sexual del pare cap als nostres fills i filles. Estem veient que som més de les que inicialment pensàvem que érem. Hem donat suport a més de cinquanta mares, només des d’aquesta associació, que comença l’any 2019, arran de nombrosos arrencaments. D’associacions com la nostra, n’hi ha arreu de l’Estat espanyol, amb les quals treballem coordinades com a moviment de mares protectores.
“L’activisme feminista ens ha escoltat. Les institucions han començat a escoltar-nos. El nostre discurs és més cregut. Però no hi ha resultats. Els nostres fills estan desprotegits”
Hem posat en comú el que ens ha passat, ens acompanyem i fem accions per denunciar-ho, perquè si ho fem individualment el que hem vist és que només obtenim represàlies. Col·lectivitzar la lluita ens ho facilita una mica, per una banda, emocionalment, i per l’altra, pel suport de l’activisme que ens acompanya en la nostra acció de denúncia a les institucions. L’activisme feminista ens ha escoltat. Les institucions han començat a escoltar-nos. El nostre discurs és més cregut ara. Hi ha un reconeixement de la injustícia que patim, hi ha informes que en parlen. Però no hi ha resultats. Els nostres fills estan desprotegits.
L’Estat espanyol prohibeix l’ús de la SAP. Ha reconegut que no té un fonament científic, cosa que recullen, entre altres, recomanacions del mateix CGPJ. Quines condicions possibiliten que s’apliqui, doncs?
Ada: No s’utilitza el terme síndrome d’alienació parental, sinó que s’utilitzen conceptes i idees que fan que l’argument sigui el mateix: mare que manipula, que fa que els nens i nenes diguin les coses en contra del pare per al seu propi benefici.
S: Un cop entres en el sistema perquè decideixes denunciar abusos sexuals per part del pare cap a l’infant, el primer que passa és que tot es gira: demanes que escoltin la teva filla o fill, però als nens i nenes no se les té en compte. S’argumenta que la mare està manipulant en contra del progenitor patern. Aquest és l’inici de l’infern.
Com actuen els serveis que entren en funcionament arran dels processos iniciats amb les denúncies? S’hi colen també les creences bàsiques de la falsa SAP?
S: És un efecte bola de neu. Quan es presenta una denúncia, com a protocol, els equips psicosocials, l’EATAF, de la via judicial de família, i l’EATP, de la via penal, fan informes. També fan una exploració als nens o les nenes a la unitat funcional d’abusos a menors de l’Hospital de Sant Joan de Déu, actualment, equip de suport al tractament de la infància maltractada (ESTIM), que és on et deriven. L’excepció és obtenir un informe que no digui que la mare manipula el nen o la nena que relata abusos. De fet, l’Ada és l’excepció entre totes les mares de la plataforma. I això dilueix totalment la indagació sobre la violència que s’ha d’investigar, i tot gira entorn a un “diagnòstic” de mala mare.
“Per part de qualsevol organisme que interactua per esbrinar si el nen o la nena ha patit violència sexual, apareixen informes que no tenen en compte el seu relat”
Per part de qualsevol organisme que interactua en un procés per esbrinar si aquest nen o nena ha patit la violència sexual que s’està denunciant, apareixen informes que no tenen en compte el relat del nen o la nena i en contra de la mare. Inclús també de la figura de la coordinadora parental, que s’ha de dir que és una figura que va aparèixer cinc anys després de la síndrome d’alienació parental, creada també per Richard Gardner.
Quin paper té un coordinador parental i en quin moment entra en processos com els vostres?
S: És una figura que es descriu com a auxiliar del jutge, però és una figura no regulada. A Catalunya la va introduir a la secció 12 de l’Audiència Provincial de Barcelona, de dret de família. I a partir d’aquí va començar a aparèixer aquesta figura a la qual et deriva el jutge. Normalment, és un psicòleg, i t’obliguen a pagar les visites, en què el que et diu és que o bé compleixes les visites del nen o la nena amb el seu progenitor, al qual tu has denunciat per abusos a la criatura o altres violències masclistes, o te’ls trauran. I així es compleix l’amenaça. Per això parlem de l’aplicació de la teràpia de l’amenaça, que planteja el mateix Gardner. Per altra banda, un cop denuncies a la via penal, s’obre un expedient de risc automàticament del nen o la nena als serveis socials.
I com intervenen?
S: Els serveis socials bàsics fan també un informe. Hi ha ocasions en què el fan sense ni conèixer el nen o la nena i també hi consten idees de la SAP. Després, intervenen els equips d’atenció a la infància i a l’adolescència (EAIA), que és la continuació dels serveis socials bàsics, i finalment la DGAIA, que és l’organisme que realitza moltes vegades l’arrencament i en molts casos duen les criatures a centres de menors. En casos de germans, hi ha ocasions en què fins i tot els separen. Són casos en què, per exemple, a la criatura que diu que no vol anar amb el pare la duen al CRAE i a l’altra l’envien amb el pare.
A: Amb això peta el cervell. Hi ha casos en què els informes dels organismes de la mateixa institució de justícia que investiguen els abusos dels nens diuen que els abusos hi són; que la criatura ni fabula ni està manipulada per la mare. I consta així tant en informes de l’EATP com en informes de la UFAM, on els fan l’exploració. Però es donen situacions en què el jutge posa una ordre d’allunyament del pare cap a una criatura afectada, però no la posa cap a la resta de germans o germanes. En pocs dies, pot ser que el cas doni la volta i s’arxivi, per falta de proves, i que treguin l’ordre d’allunyament, i també la tutela a la mare. Manca de proves? Hi ha molta indefensió.
Les denúncies per violència sexual contra menors en la primera infància són majoritàriament arxivades segons detecta Save the Children. Xifra en més de set de cada deu els casos en què ocorre. En les entrevistes fetes per un estudi publicat pel Ministeri d’Igualtat s’eleva a un 86%, i ho relaciona amb l’aplicació d’estereotips de gènere i idees pròpies de la SAP. Assenyala que té efectes clars en els sobreseïments de les denúncies per violència sexual intrafamiliar en els processos penals, així com en les valoracions sobre la idoneïtat del progenitor que ha d’ostentar la guàrdia i custòdia en els processos de família
A: I passen anys i ningú mira què està passant a casa. Ningú mira si segueixen els abusos, si la criança és bona, si l’atenció és bona. Ningú para a mirar els detalls. Ningú vol veure-ho i atendre què els passa als nens, que queden molt marcats.
S: Quan hi ha l’arrencament, no hi ha una progressió per veure com està el nen o la nena. És d’un dia per un altre i si cal ve la policia i tira la porta de casa. És important no perdre de vista que, quan arribes a denunciar, normalment aportes proves mèdiques. No només hi ha la paraula del nen. I, tanmateix, ens trobem amb casos que s’arxiven per la via penal, i s’obre el procés al jutjat de família.
“En els punts de trobada, a les criatures se’ls diu que, si es neguen a veure el seu pare, la mare haurà de veure el jutge i serà castigada”
Quan hi ha un rebuig sever de les criatures a veure el pare, consideren que és culpa de la mare. Consideren que és culpa de la mare que la criatura es posi a plorar o tingui un atac d’ansietat quan ha de veure el pare. En els punts de trobada, on el jutge pot dir que han de tenir lloc les visites, a les criatures se’ls diu que si es neguen a veure el seu pare, la mare haurà de veure el jutge i serà castigada. És tan cruel com real. Si no es fan efectives les visites, arriba l’arrencament, i fins i tot pot tenir lloc sense que hi hagi hagut incompliments. En canvi, quan les que hem de tenir visites som les mares, es fa etern. Som l’espai segur i no interessa tant que tornin i que tornin a parlar. Opera la idea que el que passa a casa s’ha de quedar a casa i a les mares les qüestionen sistemàticament.
A: L’objectiu és que no es mostri una cosa tan fosca com la que està passant. Hi ha nens amb la frase “del de casa jo no en puc parlar” apresa. I així ho diuen en un punt de trobada, amb una tècnica. Però ningú ho atén. Queden aïllats de la mare i sota l’abús de poder del pare; sota la pressió de dir el que ell els digui. Arriben en molts casos a l’adolescència amb una bola al cap que no saben ni què és veritat i ni què és mentida. Viuen això amb soledat.
“Els nens i nenes, si de cas, se salvaran sols quan siguin majors d’edat i quan tinguin les forces. Quan es fan grans parlen per si mateixos. En un cas de violència masclista cap a la dona i els seus fills com el de Juana Rivas ho estem veient”
Els nens i nenes, si de cas, se salvaran sols quan siguin majors d’edat i quan tinguin les forces. Quan es fan grans parlen per si mateixos. En un cas de violència masclista cap a la dona i els seus fills com el de Juana Rivas ho estem veient. Tot i que n’hi ha que queden tan tocats que no faran, també n’hi ha que deixen de ser controlats.
S: Impedeixen fins i tot anomenar el pare en les visites del punt de trobada. S’ha arribat a amenaçar de tallar la visita, ni que sigui el fill o filla qui ho demani. El que seria normal que és que si els nens i nenes expressen alguna cosa estranya, s’indagués. I fan tot el contrari, tapar-ho. I si les mares diuen alguna cosa al respecte, doncs es queden sense veure els fills. I, compte, no ploris! Prohibit, que fa patir el teu fill! I compte que no tornin a dir res dolent del seu pare! Perquè els deixaràs de veure! És un càstig. Hi ha moltes mares que patim criminalització.
Sobre casos com els de la plataforma Yo sí te creo, l’informe que va publicar el 2022 el Ministeri d’Igualtat conclou que hi ha una “reconversió penal” de les denúncies per violència sexual contra la infància en denúncies contra la mare; que reinterpreten les pràctiques de protecció com a delictes que tenen la finalitat de fer mal a la mare i obstaculitzar la relació amb el pare
S: La societat ho ha vist en casos com el de Juana Rivas. El progenitor patern et pot denunciar per sostracció de menors. Hem acompanyat casos que en part s’han salvat per aquest estudi de violència institucional contra les mares i les criatures que pateixen abusos, que mostra que les denúncies falses contra les mares són un patró estructural, i també gràcies a l’observació d’activistes, de juristes i mediàtica que s’ha generat al seu voltant dels processos judicials.
“La violència institucional és el que uneix casos denunciats de violència vicària, com el de Juana Rivas, i casos de violència sexual cap a la infància per part dels progenitors paterns”
Als casos que ens arriben, si encara no han denunciat, els estem recomanant que no ho facin; que valorem el cas i, potser, explorem altres vies de protecció. La violència institucional és el que uneix casos denunciats de violència vicària, com el de Juana Rivas, que és una mare protectora, i casos de violència sexual cap a la infància per part dels progenitors paterns com els nostres. A totes se’ns aplica l’etiqueta de manipuladores.
A: El sistema, davant tota forma de violència masclista, els dona eines per continuar-la exercint. Tu denuncies, tu dius, tu reps violència. Et continuen fent el mal més gran possible, que és fer mal als teus fills.
Unir-vos, plantejar políticament el patiment personal, ha facilitat, comentàveu a l’inici, poder fer arribar la denúncia de la violència institucional a les institucions responsables. L’escolta ha permès que es mogui alguna fitxa?
S: No sabem quant temps ens portarà veure resultats. No parem, de la mà de les juristes que ens ajuden i de les activistes de Novembre Feminista, i en xarxa amb altres organitzacions feministes i de mares protectores. Per exemple, que a la llei catalana s’inclogui la SAP com a violència institucional és una fita.
A: A efectes pràctics, però, les lleis no es compleixen.
S: No s’executen com han d’executar-se. Se’ns està donant credibilitat i reconeixent la violència que patim les mares protectores, però volem que el reconeixement impliqui una reparació real i una protecció dels nens i nenes. Hi ha moltes criatures que estan sota el sostre de presumptes agressors, i ningú fa res.
Quines són les peces bàsiques que es poden activar o modificar per tal que sigui efectiu el reconeixement de la violència institucional patida? Què seria el bàsic; les primeres passes prioritàries a fer, per part de les institucions responsables?
S: Hi ha descoordinació entre organismes i entre jutjats penals i de família. Caldria de manera operativa actuar per veure què s’ha detectat a cada lloc i tenir-ho en compte en casos de violències. A més, arribat aquest punt en què estem, defensem també que hi hagi un règim sancionador pels operadors jurídics o no jurídics que utilitzin estereotips de gènere o desacreditin sense cap fonament la veu del nen o la nena.
“No és un problema de formació. Els jutges que executen arrencaments saben per què ho fan i com ho fan. Hi ha al darrere una idea, que és patriarcal”
Si hi ha sancions, al tercer psicòleg o jutge que arrenqui una criatura de la seva mare basant-se en aquestes idees i sigui sancionat, potser se n’eviten més. No trobem una altra via, ni que sigui punitivista. Fa anys que es ven que cal formació. No és un problema de formació. Els jutges que executen arrencaments saben per què ho fan i com ho fan. Hi ha al darrere una idea, que és patriarcal: la família no la pots trencar, i el que passa a casa es queda a casa.
“Jo sí que et crec”, el missatge sota el qual us aplegueu les mares protectores de la vostra organització, és un missatge que s’ha fet sentir massivament per part del moviment feminista. I s’ha fet més ferm també a les institucions, arran de casos de violència sexual extrems. Està fent camí en el cas de la credibilitat de la infància que trenca el silenci davant dels abusos?
S: La lluita no és només que es cregui els nens i nenes que relaten abusos ara, sinó que aquells que no han estat creguts siguin protegits mentre són menors; que intentin reparar-los el mal, perquè les seqüeles que veiem són enormes. També moltes mares tenen impactes de salut greus. La violència és increïble i per alguna banda ha de sortir.
A: Després de l’arrencament, estàs en una alerta constant, i alhora et sembla increïble viure això, encara que passin els anys.
S: Ens trobem amb mares protectores que fins i tot han trepitjat la presó i amb moltes nenes i nenes desprotegits per un sistema ideològicament patriarcal.
