Quan parlem de l’ús de substàncies psicoactives, altrament anomenades drogues, se’ns planteja una diferència clara amb relació a com valorem les que estan institucionalitzades o són de curs legal –l’alcohol, el tabac, els hipnosedants…–, i les que estan prohibides –cànnabis, cocaïna, heroïna, noves substàncies psicoactives…– i, per tant, esdevenen il·legals.
El potencial de desenvolupar relacions problemàtiques i situacions que ens afectin la salut física, mental i relacional, que s’anomena des d’una perspectiva biomèdica –oblidant sovint la psicològica i la social– addicció malaltissa, no l’hem d’ubicar en la substància sinó en la complexitat dels nostres vincles, emocions, vivències, contextos i moments dels cicles vitals.
Sovint, es repeteixen patrons de relació amb les substàncies que ens poden fer pensar en determinants neurobiològics, que ens venen donats. Així construïm una imatge sobre els usos de substàncies que, acompanyada del marc legal de la prohibició, ens fa incompetents davant d’una realitat versàtil i diversa, com és el fet de prendre psicoactius.
Una altra conseqüència és l’ocultació o la invisibilització d’usos plaents, no problemàtics o terapèutics. Aquests conceptes habitualment són allunyats i ignorats de la realitat que volem gestionar per a gaudir o tenir cura de la nostra salut, entesa en un sentit ampli i que contempli l’autocura i l’autogestió des d’una perspectiva de disminució de danys i riscos.
En funció del gènere de les persones, i tenint en compte que els estudis es desenvolupen, en general, en un marc heteronormatiu, s’aprecia que són els homes els que comencen a consumir abans les substàncies psicoactives. Són ells qui registren prevalences més altes (alcohol, tabac, cànnabis i cocaïna). Destaca que, fins i tot en el cas dels hipnosedants, per als quals es coneix més prevalença de consum entre les dones, els homes comencen a consumir-los amb menys edat que elles.
A l’informe “Persones majors i addiccions: un diagnòstic de LARES i UNAD amb perspectiva de gènere”, de l’any 2022, trobem dades rellevants que ens indiquen i donen pistes sobre com es produeixen aquests consums en les dones de més de 65 anys i, per tant, com en podem tenir cura i prevenir situacions de vulnerabilitat.
La piràmide de població de l’Estat espanyol segueix la seva evolució amb un augment continuat de l’edat mitjana: se situa, el 2021, en els 43,81 anys mentre que el 1970 era de 32,70. L’esperança mitjana de vida es va acostant als 90 anys, per la qual cosa, la jubilació té lloc vint o vint-i-cinc anys abans de l’edat mitjana de la mort als països desenvolupats. Vint-i-cinc anys són molts per viure sense un objectiu clar. A més, moltes vegades, les persones de més edat acaben sent persones invisibilitzades per la societat.
S’ha aconseguit que la vellesa duri més que abans, però no s’ha aconseguit dotar-la d’un objectiu, dotar-la d’un rol actiu a la vida. Per això les problemàtiques d’aquesta franja d’edat ocuparan cada cop més espai en el debat públic i requeriran cada vegada més mesures ad hoc, tant per a la població gran en general, com per les diferents maneres d’envellir en particular.
L’edatisme associa la vellesa a estereotips negatius relacionats amb la manca d’autonomia i amb la fragilitat i justifica els desavantatges socials de la gent gran, fent que l’edat serveixi com a argument suficient per a tractaments diferenciats o excloents.
Les dades recollides a l’estudi “Perfil de les Addiccions 2021”, de la xarxa d’atenció a les addiccions UNAD, reflecteixen com, igual que en altres segments de població, entre les persones més grans de 50 anys, és majoritari el percentatge d’homes atesos per aquesta entitat (78,60 %). Aquestes xifres donen a conèixer les necessitats específiques i les dificultats que tenen les dones grans per accedir als recursos d’atenció.
No obstant això, aquest nivell de participació desigual no significa que els consums es donin més en homes que en dones, sinó que elles han de fer front a nombroses barreres que dificulten enormement l’accés als serveis d’atenció, així com el manteniment dels tractaments. Destaca, per exemple, el gran estigma que pateixen pel fet de ser dones i consumidores.
En aquest sentit, les dones sofreixen una penalització social més notable d’acord amb els seus consums, sobretot aquelles que compten amb persones a càrrec seu, per la qual cosa, en la majoria dels casos, els oculten i els practiquen de forma solitària en espais més privats, evitant així els judicis moralitzants de la societat.
En l’àmbit de les drogodependències, els pocs estudis existents indiquen que més del 60 % de les dones amb addiccions han patit violència sexual, així com abusos sexuals durant la seva infància i adolescència. A més, en general, no hi ha gaires recursos d’atenció dissenyats des d’una perspectiva de gènere i interseccional, excepte casos com Metzineres a Barcelona i Dona Arsu Tot a Reus. Així doncs, l’atenció a les dones difícilment pot atendre les necessitats existents. D’altra banda, cal posar el focus en la violència de gènere que pateixen les dones amb addiccions pel sol fet de ser-ho, i no assumir que es tracta d’una realitat que no afecta les dones de més edat. La violència de gènere no desapareix amb la vellesa.
L’escassetat o l’absència de dades sobre la situació de moltes persones grans, és un obstacle addicional per enfrontar la discriminació que presenta aquest col·lectiu en general. I específicament el que se’n deriva de determinats usos problemàtics de drogues en gent gran. Es tracta d’un assumpte ocult, infraidentificat i infratractat pel sistema de salut, les estadístiques oficials i la literatura científica.
