“Home, ets capaç d’ésser just? És una dona qui et fa la pregunta, no li trauràs almenys aquest dret. Digues, qui t’ha donat l’imperi sobirà d’oprimir el meu sexe?”. Són paraules d’Olympe de Gouges a la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana. Ja en la revolució liberal francesa es va plantejar que en els principis republicans la igualtat havia d’anar més enllà i reconèixer les dones en tant que ciutadanes. A de Gouges li va costar el pas per la guillotina.
En la lluita política i en la repressió, les dones hem estat invisibles i doblement victimitzades. Fent un recorregut pels lideratges però també per testimonis de detencions, tortures i empresonaments, es veu clarament la diferència de tracte. Tot i que la repressió per homes i dones és sempre danyosa, en el cas de les dones té components de discriminació, misogínia i abús sexual que resten ocults.
En la repressió patida el darrer any per l’independentisme català podem trobar exemples ben eloqüents. Recentment, l’exconsellera Meritxell Borràs va declarar a Vilaweb: “Els homes i les dones hem actuat d’una manera diferent. La Dolors i jo vam fer un text conjunt que es va llegir a la manifestació de Marina i els homes van fer cadascú el seu. No té més, però és així. I quan la Dolors i jo sortim de la presó, la imatge que es veu és la de dues amigues que s’abracen. La nostra complicitat es veu, es nota. En canvi, els homes van sortir d’una manera més institucional, més mudats, més de consellers. Va ser diferent…”.
Carme Forcadell, empresonada per permetre un debat parlamentari, resta al marge de la primera línia mediàtica, institucional i política
Borràs assenyala aquesta diferència i la rebla amb la necessitat de visibilitat: “És allò del sostre de vidre, que ho hem llegit, ho hem estudiat i en som conscients. Però, de sobte, quan passa, és tan dolorós. […] La Dolors, que és més militant que jo, em fa adonar que es parla menys de nosaltres. I és que, majoritàriament, i segurament sense mala intenció i sense adonar-se’n, sempre es parlava dels consellers, d’Estremera i de Soto del Real. La Dolors i jo era com si no hi fóssim. Les meves germanes em deien que es pensaven que no parlaven de nosaltres perquè no érem conselleres destacades del govern, però ara que hi ha la presidenta del Parlament, la Carme Forcadell, passa igual”.
La Meritxell Borràs ho diu clar; però, a més, amb un repàs a l’hemeroteca, ho podem trobar demostrat ràpidament. En un procés repressiu i judicial contra les institucions del país, les conselleres, dones dirigents i la dona que va exercir el segon càrrec institucional més important del país no sembla que hi siguin o, en tot cas, estan en una destacada segona fila.
Les condicions de presó i detenció també són diferents i, sovint, pitjors. Estem parlant de la situació de les presons de dones però també de les vexacions que pateixen les dones que són represaliades. Tot seguit vull deixar constància d’alguns exemples il·lustratius.
L’economista basca Sandra Barrenetxea era dirigent d’Ekin quan va ser detinguda el setembre del 2010 per la Guàrdia Civil. “Em van baixar els pantalons, es reien de mi, m’insultaven, em deien puta, […] em van colpejar, em van posar la bossa, em van despullar i em van tocar, em van insultar, i els cops van ser constants. […] Un d’ells em va posar a sobre d’una taula durant un interrogatori
i em va dir, d’aquí no surts, i si no col·labores, et violaré”. Els que la van torturar, vexar i violar van ser absolts per l’Audiència de Biscaia.
Rosa Garcia militava en una organització estudiantil universitària durant el franquisme. Va ser detinguda l’agost del 1975 i traslladada a la Dirección General de Seguridad, on va ser torturada pel condecorat Billy el niño. “Allà em va rebre Billy el Niño a bufetades, cops de puny, cops… Violar, matar. Era una amenaça bastant comuna per a les dones”.
Maria Rodríguez es va unir al maqui a Extremadura amb la seva germana Paula. Durant el 1947 el setge policial va portar a la desfeta del seu grup. Paula estava embarassada mentre fugia, va parir el seu segon fill en una cova i el van haver de donar en adopció, com tots els que naixien a la serra d’Altamira. Tots els fills i filles de les dones del maqui (la mateixa Paula ja havia tingut una altra criatura i altres guerrilleres del grup, la Daniela, la Jopa, la Golondrina, també van haver de donar les criatures). Quan va ser delatada
i detinguda, els guàrdies civils se’n reien, li deien que era “la puta de la muntanya”.
La biografia d’Ulrike Meinhof, escrita per Jutta Ditfurth, diu sobre la seva arribada a la presó: “Naturalment, Ulrike Meinhof no es volia despullar. Així que li van lligar l’altra mà a la pota del llit i li despullaren amb violència el tors i l’abdomen. El metge, que no va rebutjar les mesures ni exigí cap resolució judicial, consignà una cicatriu des del melic fins al pubis”.
Aquests són alguns testimonis, però podem trobar-ne molts més força aterridors. Per exemple, a les republicanes, represaliades pel franquisme, se les rapava, se les purgava amb oli de ricí (cosa que els provocava còlics), se les violava, els robaven per després afusellar-les i els seus fills, si en tenien, eren entregats a famílies adeptes al règim. Beatriz Etxebarria, militant d’ETA, explica de la seva detenció: “Estant nua, em tiren aigua freda per sobre. Em tornen a posar la bossa fins a tres vegades seguides. M’amenacen amb fer-me la banyera. Estant nua, em posen de quatre grapes damunt d’una espècie de tamboret. Em donen vaselina a l’anus i a la vagina i em fiquen una mica un objecte”. La violència sexual és una constant en la repressió contra les dones i moltes no han denunciat per la doble vergonya que suposa.
La violència exercida contra les dones en conflictes armats a Ruanda, a Bòsnia, a Colòmbia, a Turquia, a Síria, al Kurdistan… Se’n poden trobar milers de casos, milers de testimonis. També, un cop han pogut fugir de la guerra, als camps de refugiats són agredides per veïns, per traficants, per cascos blaus. Les dones com a botí de guerra.
I en la vida quotidiana, el sostre de plom, que ens aixafa i invisibilitza. La presó de dones de les Corts és un exemple impressionant. Una presó activa entre el 1939 i el 1955 que va dedicar les preses a la producció tèxtil (mà d’obra gratuïta que va enriquir alguns) i que va patir durant molts anys el silenci institucional. Soledad Real, una dona que hi ingressà amb 24 anys per ser militant de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (PSUC), explica en el seu testimoni les condicions de vida de la presó, i destaca: “Les que pitjor s’ho passaven eren les mares. Les mares que tenien nens, fossin de delicte comú o polítiques, anaven a les presons amb els nens. Llavors, les mares tenien aquesta doble lluita d’haver de sobreviure amb el fill, que era donar-li el millor del ranxo i el rosegó de pa, o vendre-ho per comprar sabó i rentar la robeta”.
En l’abans, el durant i el després les dones patim unes pitjors condicions, i sobretot una invisibilització social que no reconeix la repressió i el patiment extraordinari. Els diferents exemples que us cito són de diferents etapes, contextos i territoris, però la sobrecàrrega de patiment es fa evident.
En la situació actual a Catalunya, aquesta invisibilitat, com explicava al començament, també és evident. Líders polítiques que han gestionat, amb altres companys, les convocatòries, lleis i declaracions queden en segon terme. Marta Rovira i Anna Gabriel, des de posicions diferents, han estat durant mesos invisibles als mitjans, als processos, a la societat. En el cas de conselleres com Dolors Bassa, actualment empresonada; Meritxell Serret i Clara Ponsatí, a l’exili, i Meritxell Borràs –imputada al judici–, també ha estat evident i elles mateixes se n’han fet ressò. L’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, empresonada pel simple fet de permetre un debat parlamentari, també resta al marge de la primera línia mediàtica, institucional i política.
Els partits i les organitzacions estan destacant només alguns noms? Pel fet de ser dones hi ha aquesta doble vara de mesurar?
Entre 1974 i 2018 hi ha hagut 144 dones represaliades per diferents raons, en coneixem ben poques i entre els noms coneguts poques són al centre de les mirades. Anna Simó, Ramona Barrufet, Montse Venturós… Per dir alguns noms coneguts i que de manera evident estan en segona o tercera fila dels milers d’informacions diàries que ens arriben per totes les vies. Els partits i les organitzacions n’estan destacant només alguns? Pel fet de ser dones hi ha aquesta doble vara de mesurar? Quina és la resposta a aquesta segregació en el tractament informatiu? No es tracta de reclamar quotes ni de victimitzar-se, però és evident que s’ha apartat moltes dones de direccions estratègiques pel fet de ser-ho, mentre que alguns “militants de pedra picada” es mantenen malgrat moltes crítiques.
Personalment tinc la sensació que ara, que hi ha una certa confusió estratègica, és just el moment en què les dones estan desapareixent i en què alguns aprofiten per a fermar-se en espais de “poder”. Però també és just en aquest moment en què l’autoorganització –com per exemple els sopars d’escalf a la Dolors Bassa a la presó de Puig de les Basses– i l’organització transversal –com poden ser els CDR– creixen i es vigoritzen. Un moment en què les organitzacions de base prenen el protagonisme, i on les dones som presents, davant d’un embolic social i polític, que potser no ho és tant però en tot cas s’ha de saber explicar i transmetre.
Tot el que hem avançat en els darrers anys no hauria estat possible sense noms de dones que han donat molt: Carme Forcadell, Muriel Casals, Dolors Bassa, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Meritxell Borràs, Anna Gabriel, Marta Rovira, Eva Serra, Anna Simó, Irene Rigau, Ramona Barrufet, Mireia Boya, Tamara Carrasco… I un munt de noms que esdevenen en segon, tercer terme, gairebé invisibles, invisibilitzats però patint les conseqüències i, sovint, de forma més greu. Com impulsen les Dones per la República: cap dona en l’oblit!
