Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Dones que són refugi

Repassem la tasca de les guardes, sovint ubicades al vessant obac d’una muntanya: sota l’esguard dels cims punxeguts, a la vora dels llacs pirinencs, a la vora d’un bell camí...

/ Cesca Gelabert

Manela Arroyo és una de les primeres dones que va tenir presència en un refugi. L’any 1984, Arroyo va posar els peus al refugi de la Vallferrera, al Pallars Sobirà, i s’hi va quedar fins al 2003. Hi va entrar a través del seu company, que va morir el 1990 en un accident a l’Himàlaia. A partir d’aquell moment, Arroyo es va quedar a càrrec del refugi, mentre es dedicava a la criança de la seva filla. En aquell temps era impossible guanyar-se la vida gestionant l’equipament, ja que era molt petit i no rebia gaire clientela. “La primera etapa del refugi va ser molt dura, però a la vegada et feia estimar més la muntanya”, recorda, quan compaginava la tasca de guarda amb altres feines. Durant els primers anys, ella va poder fer molta muntanya, “després va començar a venir més gent i es va convertir en un restaurant”. Té una visió crítica sobre com ha evolucionat la relació de la gent amb els refugis i la muntanya, ja que alguns d’aquests entorns s’han massificat i la clientela s’ha tornat molt exigent. És un punt de vista que comparteix amb altres dones que van viure aquell moment, com Núria Burgada, que als anys noranta va gestar un projecte familiar vinculat al refugi del Cap del Rec, a la Cerdanya. Ella distingeix entre muntanyisme i turisme.

Núria Garcia Quera també va ser testimoni d’aquesta transformació. Aquesta escriptora forma part de la família que va fundar la centenària llibreria Quera, especialitzada en muntanyisme, i amb setze anys ja participava com a voluntària en la secció de refugis del Centre Excursionista de Catalunya. Durant els caps de setmana, amb una colla de joves, pujava a mantenir els refugis i els obria si no hi havia el guarda. L’any 1986 va començar a gestionar el d’Amitges, al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Ella en va rebre la concessió, un gest excepcional, ja que habitualment s’atorgava als homes. Tot i això, es tractava d’un projecte de parella, compartit amb el pare dels seus fills. Ells dos, juntament amb la seva amiga Montse Barrière, van viure una etapa ben diferent del que ara es coneix d’Amitges. En aquell moment hi havia molt poca gent al parc nacional, així que treballaven poc, però escalaven i exploraven molt. Cap als anys noranta hi va haver un canvi d’hàbits en les vacances de la gent i es va haver d’introduir una regulació més estricta de l’espai, ja que fins aleshores s’acampava lliurement i hi arribaven els cotxes. Garcia Quera se’n va anar a Amitges atreta per un ideal romàntic de la muntanya que a poc a poc va anar mutant: “En aquell moment era una aventura. Quan nosaltres vam arribar, ningú volia estar-se als refugis”. I l’aventura va durar 22 anys, fins al 2008.

“Com a dona, això era un repte per a mi; havia d’aconseguir poder fer el mateix que els homes, tenia la necessitat de demostrar-m’ho”, diu Montse Barrière

Després de treballar a Amitges durant cinc anys, Montse Barrière va aconseguir la titularitat del refugi Ernest Mallafré, també al parc nacional. En un primer moment va decidir entomar el projecte en solitari, i recorda els obstacles que va haver de superar, marcats per un component de gènere. Eren hiverns de fortes nevades i ella ho havia de transportar tot amb esquís de muntanya. A més, l’edifici es trobava en males condicions. “Com a dona, això era un repte per a mi; havia d’aconseguir poder fer el mateix que els homes, tenia la necessitat de demostrar-m’ho”, explica Barrière, que, quan estava sola al refugi, la clientela li preguntava si no tenia por d’estar allà dalt. “És clar que en tenia”, diu ella, “però feia veure que no”. Va rebre molts comentaris pel fet de ser guarda. Els homes li deien coses quan la veien enfilar cap al refugi, els clients parlaven d’ella quan estava sola a la cuina: “Em sentia una mica vulnerable pel fet de ser dona i treballar en solitari, sentia que es dubtava de la meva capacitat i això em connectava amb les meves inseguretats, però al mateix temps em donava força per seguir”. Quan s’hi va incorporar el seu company d’aleshores i la gestió del refugi es va convertir en un projecte de parella, els comentaris van continuar. Tal com exposen la majoria de dones entrevistades, quan es comparteix projecte amb un home, la gent pensa que ell és el guarda i la dona, una assalariada. “Tot el que va tenir de genial i increïble, també va tenir l’altra cara”, exposa Barrière, que va plegar l’any 2011. Per ella va ser una professió meravellosa, però també va viure el seu propi infern, ja que sovint és un ofici que crema. Amb cert distanciament, ha pogut reconciliar-se amb aquesta etapa i reivindica la força de les dones, que ha quedat a l’ombra.


La recerca de les essències

Alba Redondo és guarda d’un refugi al Pallars Sobirà des de fa vint anys. En el seu cas, ella se sent còmoda a l’obaga i prefereix que la cara visible sigui el seu soci. És una qüestió que ella sent i ha elegit, per això la viu amb llibertat. Ells dos van agafar la gestió del refugi del Pla de la Font, propietat del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, l’any 2000. En aquell moment tenien una relació de parella, ara són socis de projecte i aquest no ha perdut el caliu familiar: “Quan ens van dir que sortiria la convocatòria del refugi, vam venir a mirar; aleshores no hi havia ni camins d’accés, només s’hi arribava amb cotxe. Me’n recordo de fer la corba i dir: ‘He trobat casa meva’”. Per a Redondo, “viure a la muntanya implica molta duresa”, per això es relaciona amb els homes. “Veig que les persones que busquem duresa volem coses vertaderes. La muntanya és autèntica i la seva duresa et fa connectar amb l’essència: la bellesa que veus és pura”, prossegueix la guarda, “aquí no tens comoditats, el teu ego es manté a ratlla”. Redondo s’ha pres aquest any amb tranquil·litat, ha alentit el ritme per agafar força, ja que té clar que vol continuar: “Aquí les persones s’obren, és l’energia de l’espai, tu les escoltes… Arriben amb una cara i se’n van amb una altra”.

Dones que són refugi

 

“El refugi és casa teva i tu aculls la gent; obres les portes d’un petit món que és el teu”, descriu Lídia Molano, que actualment porta el refugi dels Rasos de Peguera, al Berguedà. Va començar fa sis anys al refugi d’Ensija, sumant-se a la tasca que desenvolupava el seu company. A principis del 2020, els dos es van traslladar als Rasos de Peguera per iniciar un nou projecte. Per a Molano, les guardes “no som una excepció, hem existit sempre, però realment estem invisibilitzades”. Amb els pocs mesos que porta als Rasos de Peguera, ja ha sentit un grapat d’històries que parlen de totes les dones que han donat vida a l’espai, amb la intenció de recuperar la memòria històrica del lloc. Però el seu projecte va més enllà: “Moltes vegades s’entén el refugi com un negoci privat, quan en realitat es fa una tasca pública molt important, tant d’assessorament com de conscienciació, de respecte del medi i de l’entorn, d’avís als equips d’emergència…”. Molano reflexiona sobre el model de territori: “Des de la perspectiva feminista, entenem que cuidar el medi ambient és un tot, i això ha de venir acompanyat de polítiques de conscienciació i conservació”. Els guardes dels Rasos de Peguera han obert el refugi al Berguedà i s’han vinculat al seu teixit associatiu, ofereixen activitats socials i culturals i han fet aliances amb les productores locals, ja que entenen que és una manera de reactivar l’economia i cuidar l’entorn.

“Des del feminisme, entenem que cuidar el medi ambient és un tot, i això ha de venir acompanyat de polítiques de conscienciació i conservació”, explica Lídia Molano

No hi ha dades estadístiques sobre la proporció de dones als refugis, ja que són propietat de diferents entitats, però ressonen força noms de dona: Anna Mañach del Rebost, Lara Lurbe del Gerdar, Belén Ortíz del Ventosa i Calvell, Clara Servalós de la Pleta del Prat, Ester Godina d’Ensija… El format de parella heterosexual és el que més es repeteix, però no sempre és així. Des de l’any 2012, Genni Archetti porta el refugi dels Estanys de la Pera, a la Cerdanya, i treballa amb un equip femení. Tot i que compta amb l’ajuda de la seva parella quan ho necessita, ella té clar que és la guarda. Per la seva banda, Tatiana Jankejová està al capdavant del refugi del Fornet, al Pallars Sobirà. És un projecte que va iniciar en parella, però actualment el segueix en solitari. Jankejová considera que pel fet de ser dona i estrangera ha hagut d’esforçar-se més per demostrar el que era capaç de fer. D’altra banda, des de fa dos anys, Marta Junyent és la guarda del refugi de la Feixa, a la Cerdanya. Ella lidera un projecte sostenible i autosuficient amb el suport de diverses col·laboradores. I aquests són només alguns exemples.

La presència de les dones als refugis es nota. És el caliu, és el tracte, és la cura. Connectades per una xarxa de camins que transcorren per boscos, prats i cims, elles vetllen per aixoplugar, protegir i cuidar totes aquelles persones que s’endinsen a la muntanya.

Article publicat al número 506 publicación número 506 de la Directa