Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Veïna d’aigua

"Quan fa una setmana que no et veig, la serp ha començat a mossegar. He sortit de casa per anar a comprar i he vist el cartell. Algú, no puc saber qui, ni quan, l’ha posat al teu balcó espatarrant. És un cartell que indica amb lletres majúscules que el pis està en venda"

/ Alba Domingo Basora

Ales nou, cada matí. Ni un minut abans ni un minut després. Davant de casa i en nom de la sagrada rutina. Cada dia, sense pressa, has sortit a regar el teu terrat cantoner, llarg i estret, per refrescar l’ambient. Que ja no ho fa ningú, em dius des de l’altra banda, això de netejar els patis i els balcons, que la pudor de clavegueram no s’aguanta i la calor ens asfixia, crides des del teu terrat. Et dono la raó, escurant el cafè des de l’altra banda, però em sembla una mania teva, heretada o generacional.

No puc evitar observar-te mentre podes els geranis, amb la mateixa paciència que ho feia l’home que vivia amb tu fa uns anys. Imagino que estàveu casats, aquelles coses que tothom sobreentén i no cal preguntar. Et va deixar l’herència de preservar aquesta renglera de plantes apilades entre els barrots que delimita l’abisme contra l’asfalt. Quan les gronxes amb les teves mans eixutes i et cauen les ulleres pel tobogan del nas, arrugues la cara sencera, intentant controlar l’esllavissada. Les flors brillen i em dius, mentre t’observo, dia sí, dia també, que et donen feina. I els dies que calles, em dius moltes més coses. Que et donen feina i que et lleves per elles i les afaites, les dutxes i les cuides, renyant-les de tossudes com són, però sense estrènyer, que saps que es posen moixes. I quan et veig que descaragoles la mànega que va instal·lar l’home que vivia amb tu i que suposo que t’estimava, i que suposo tu estimaves, ho fas a poc a poc i delicadament. Vas llançant l’aigua contra el terra i les plantes, amb un raig suau, un regalim escanyat. Mentre esgoto el cafè, veig com saltes amb la mirada d’una flor a una altra, i la grogor de la gazània t’enlluerna i el vermell de la clavellina t’espetega a la cara i t’hi perds. Si m’hi esforço, puc veure’t a la nineta de l’ull el record reflectit, minúscul i comprimit de la teva figura d’altres temps, esvelta i jove, al compàs d’una sardana afilada, al mig d’una plaça de pedra, entre una música silenciada per la memòria.

No puc evitar observar-te mentre podes els geranis, amb la mateixa paciència que ho feia l’home que vivia amb tu fa uns anys. Imagino que estàveu casats, aquelles coses que tothom sobreentén i no cal preguntar

Després de tres matins sense veure’t he notat aquella serp que es caragola al ventre, la dels mals presagis. M’he tranquil·litzat dient-me que potser tens algun mal petit i quotidià, que potser estàs a casa d’algun familiar, però no sé si tens família. No he vist mai ningú més que aquell home que suposo que estimaves i que ell t’estimava. Al cap i a la fi, només som veïnes de blocs diferents i només espero que surtis, com cada matí, a la teva terrassa plena a vessar de calor seca, ara sense tu al mig, retallant vegetació.

Quan fa una setmana que no et veig, la serp ha començat a mossegar. He sortit de casa per anar a comprar i he vist el cartell. Algú, no puc saber qui, ni quan, l’ha posat al teu balcó espatarrant. És un cartell que indica amb lletres majúscules que el pis està en venda. No puc mirar-lo, se’m fa bola. No puc sortir al balcó, ni a escurar el cafè, ni a prendre aire. Ha començat a fer una calor insuportable d’ençà que no surts als matins a regar, i la pudor de claveguera va i ve com un glop de vòmit.

Després d’una setmana sense que hagis donat senyals de vida, la serp ja ha començat a fer ous al ventre. Ara, als matins, em prenc el cafè tancada, tapant-me els ulls amb totes les parets. Només quan la casa se m’ha empetitit i no he pogut ni pujar parets ni enfilar sostre, només quan les ganes de sortir m’han afilat els nervis, he decidit aguantar, asseguda al meu balcó, l’aire irrespirable. Mirés on mirés, hi havia les teves flors brillants retrobant-se amb la vida, sense tu. I llavors, només quan les he mirat de cara i sense manies, amb la certesa que només la teva mort podria explicar la casa en venda, he desitjat molt fort, estrenyent els ulls i arrugant el front com una nena bufant una espelma, que no hagis mort sola, com tantes. He desitjat que algú t’hagi vetllat, en algun lloc. Aleshores, just en aquest moment, he sentit un cop, fort i sec. La mànega, clavada a la paret com una serp adormida, ha rebentat. Has brollat com un ramat de bèsties deixades en llibertat, ha caigut una cascada immensa d’aigua cornisa avall, un riu baixant entre els testos de les plantes que s’ha desbordat cabalós al final, picant amb força contra el terra. Algun veí ha trucat als bombers. Per parar la fuga d’aigua, han dit, i quan els he vist arribar amb l’escala a punt, els he anat explicant, mentre em miraven confusos, que és que els patis s’han de regar, que la calor ens asfixia.

Article publicat al número 506 publicación número 506 de la Directa