Què hi ha, de més polític, que reclamar un semàfor per al barri? És una de les reflexions que traspua a l’espectacle En Bangkok también hay ratas, un projecte escènic de la companyia La Voz Ahogada que repassa la lluita antifranquista a Barcelona fixant-se en les classes treballadores migrades i la batalla veïnal per aconseguir llum, aigua potable, carrers asfaltats o encimentats i transports públics de proximitat. L’obra es podrà veure fins aquest diumenge, 10 de juliol, al Teatre del Raval de Barcelona
Les protagonistes, aquí, són elles; dues dones, la Rosi i la Mari que encarnen moltes rosis i maris vingudes d’Andalusia, amb la família, fugint de la pobresa rural. El que troben, però, és la pobresa urbana i el barraquisme i que es va estendre per àmplies zones de Barcelona en barris com el Poble-sec, Montjuïc, Can Baró, el Poblenou, la Prosperitat o la Verneda. I més endavant, la substitució d’aquest per l’anomenat barraquisme vertical, en polígons sorgits com bolets, com les Viviendas del Gobernador (al barri del Verdum), desproveïts dels serveis més elementals.
És un encert que l’obra combini escenes de teatre amb projeccions documentals i flaixos audiovisuals amb declaracions de líders veïnals reals. Però, sobretot, que s’hagi triat aquest punt de vista. L’oposició al franquisme van ser moviments polítics, però també socials, i, en el cas de les dones, la lluita també tenia un component domèstic i personal, el de reivindicar la seva igualtat en els àmbits públic i privat, i també al si del mateix moviment clandestí masculinitzat que les volia relegar a un rol subsidiari.
El resultat és una posada en escena àgil, que conjuga prou bé la dramatització amb el muntatge audiovisual, l’esforç documental i la creació d’un relat que també conté episodis de paròdia
Sembla que la historiografia i el memorialisme més recent s’esforça cada vegada més per donar cabuda a l’activisme urbà més anònim i de base (estudiants, veïnes, mestresses de casa, capellans, treballadors de les fàbriques o conductors d’autobús) que van participar en l’oposició i la resistència al règim. El projecte de La Voz Ahogada, de fet, parteix d’un procés participatiu en què s’han recollit nombrosos testimonis gairebé anònims, amb l’assessorament d’entitats veïnals i memorialistes, i bona part de les històries que forneixen l’espectacle, van sorgir del testimoni real d’una trobada amb diverses dones pioneres de l’activisme veïnal, a la cafeteria de l’Ateneu 9 Barris, com s’explicita al final de la representació.
El resultat és una posada en escena àgil, que conjuga prou bé la dramatització amb el muntatge audiovisual, l’esforç documental i la creació d’un relat que també conté episodis de paròdia. Potser, el més destacable és la proximitat de les protagonistes, dues dones corrents que entomen la recerca d’una vida millor amb decisió i valentia.
