S’ha parlat molt dels homes i dones de negre que la troica –Comissió Europea (CE), Banc Central Europeu (BCE) i Fons Monetari Internacional (FMI)– ha enviat a alguns països de la Unió Europea (UE), bàsicament els del Sud, als quals s’ha rescatat financerament, per supervisar l’aplicació sistemàtica dels programes de consolidació fiscal i la política financera que se’ls ha imposat. Només els que obeeixen obtenen finançament, però a canvi d’estar intervinguts per unes “restriccions externes” que els fan perdre, en gran part, la seva independència política, així com poder fer unes polítiques econòmiques sobiranes.
I ara a Itàlia hi arriba, com a gran salvador de la pàtria, això que en diuen un tecnòcrata, Mario Draghi, que és un dels inventors, d’aquesta política de les “restriccions externes” imposada per la troica. Draghi va ser director general del Tresor italià (1991-2001), en el moment de les grans privatitzacions i les liquidacions a preu de saldo de bona part de l’aparell industrial i bancari públics italians perquè, com ell deia, “això debilitava la capacitat del govern per assolir alguns objectius…, com la reducció de l’atur o la promoció del desenvolupament regional” però era un procés “inevitable perquè era necessari per a augmentar la integració europea”. Després va passar a ser administrador delegat de Goldman Sachs (2002-2005) i governador de la Banca d’Itàlia (2005-2011), abans d’esdevenir el 2011 el nou president del Banc Central Europeu.
En el cas espanyol també hem tingut homes –Solbes, Rato, De Guindos– i dones –Nadia Calviño– de negre
L’agost de 2011, en plena crisi especulativa sobre els títols de deute públic italians i espanyols, quan ja se sabia que el nou president del BCE seria Draghi, però encara ho era Jean-Claude Trichet, conjuntament varen enviar una carta al govern italià (i també al govern espanyol) en la que, a canvi d’ajudar a frenar aquesta onada especulativa, demanava “una profunda revisió de l’administració pública” amb la “plena liberalització dels serveis públics locals”, les “privatitzacions”, “la disminució del cost dels funcionaris públics, si cal amb una disminució dels salaris”, “la reforma del sistema de contractació col·lectiva a l’àmbit nacional”, “criteris més rigorosos per les pensions” i “les reformes constitucionals per evitar els obstacles pel compliment de les regles fiscals”, tot plegat amb l’objectiu final de “recuperar la confiança dels inversors”.
En el cas espanyol (on també hem tingut homes –Solbes, Rato, De Guindos– i dones –Nadia Calviño– de negre), la carta anava dirigida a l'”aparentment progressista” Rodríguez Zapatero, que no va voler reconèixer la seva existència, tot i que després se n’ha conegut el seu contingut, almenys en part. Hi parlaven de la “situació extremadament greu i difícil” de l’economia espanyola i de la necessitat de “prendre amb rapidesa i decisió les mesures necessàries per a augmentar el potencial de creixement i garantir el sanejament de les finances públiques” i demanaven en particular “millorar el funcionament del mercat de treball per rebaixar l’altíssima taxa d’atur, per garantir la sostenibilitat de les finances públiques i perquè es fessin més reformes en els mercats dels productes”. A punt de complir el seu segon mandat (després guanyaria les eleccions Rajoy), Rodríguez Zapatero va promoure (cosa que no li demanaven i que la majoria de països de la UE varen fer més tard) una reforma exprés (tramitada per via d’urgència en 24 hores) de l’article 135 de la Constitució espanyola, sense referèndum, introduint-hi el concepte d’estabilitat pressupostària i que el pagament del deute públic seria prioritari enfront de qualsevol altre tipus de despeses dels pressupostos.
El BCE, aparentment “apolític”, va utilitzar el xantatge monetari per fer caure a Itàlia un govern escollit a les urnes i imposar la seva agenda política mitjançant un govern “tecnocràtic”
Però tornem a Draghi. No satisfet amb el que s’estava fent a Itàlia, va tardar poc a decidir que el BCE deixés de comprar títols de deute públic italians, cosa que va fer pujar els seus tipus d’interès, fins que va provocar la caiguda del govern Berlusconi i la constitució d’un govern tecnocràtic encapçalat per Monti el 2011. És a dir, el BCE, aparentment “independent” i “apolític”, utilitzava el xantatge monetari per fer caure un govern escollit a les urnes i imposar la seva agenda política mitjançant un govern “tecnocràtic”. És la primera experiència a Itàlia del que Bruno Amable i Stefano Palombarini han anomenat un govern del “bloc burgès” basat en el lligam entre l’europeisme incondicional i les polítiques de reformes estructurals neoliberals i que, de fet, es mantindrà fins al 2018 quan el Moviment 5 Estels i la Lega formin un nou govern.
Draghi és també el que llança la idea del fiscal compact, una revisió de les regles a què s’haurien d’adaptar tots els pressupostos estatals per tal de ser creïbles; un acord que va ser signat per tots els països europeus (excepte Regne Unit i República Txeca) –que implicava un enduriment del Pacte d’Estabilitat i Creixement que figurava en el Tractat de Maastricht– i que per Draghi significava que a la UE “no hi ha alternativa a la consolidació fiscal, el model social europeu és ja una cosa del passat”. Quan el 2013 guanya les eleccions a Itàlia el Moviment 5 Estels, Draghi va donar un missatge de tranquil·litat en el sentit que amb el nou règim de governança econòmica que s’havia construït a la UE, en gran part gràcies a ell, els resultats de les eleccions tenien poca importància perquè la governança esmentada funcionaria com un “pilot automàtic”. Anys més tard, Wolfgang Schäuble, ministre de finances alemany, ho diria molt clar: “Les eleccions no canvien res. Existeixen les regles”. Hi ha hagut, doncs, un clar procés de transformació de les polítiques econòmiques dels països europeus, que han deixat de ser decidides pels seus governs democràtics escollits a les urnes, i han passat a ser establertes per les “restriccions externes” imposades per les burocràcies de la troica i, molt en particular, pel BCE. Cosa que, també cal dir-ho, convé molt a les elits nacionals que així poden imposar, a la majoria de la població, les polítiques que els hi interessen amb l’excusa que “és el que ens demana Europa”.
El BCE ha estat sobretot un “traficant en darrera instància” que s’ha aprofitat de les dificultats econòmiques dels països per fer-los xantatge i obligar-los a implementar polítiques neoliberals
En definitiva, amb les innovacions que, al llarg dels anys, s’han anat introduint en la governança europea, moltes d’elles impulsades per Draghi, el BCE no s’ha transformat en un prestador en darrera instància, en el que els governs estatals poguessin confiar sempre i en qualsevol cas, sinó que ha estat sobretot un “traficant en darrera instància” que s’ha aprofitat de les dificultats econòmiques dels països per fer-los xantatge i obligar-los a implementar polítiques neoliberals: els governs depenen del BCE. Això va ser una evidència l’estiu del 2015, quan les autoritats gregues negociaven amb la troica, i el BCE va desestabilitzar conscientment l’economia grega tot deixant de donar crèdits als bancs grecs, per tal d’obligar al govern de Syriza a acceptar les dures mesures d’austeritat del nou memoràndum. I així va ser també el 2012 quan Draghi va anunciar l’establiment del programa OMT (Outright Monetary Transaccions) amb el que el BCE es comprometia a compres il·limitades de títols dels estats en els mercats secundaris per evitar augments desmesurats dels tipus d’interès i “per preservar l’euro”. Però, aquest programa, que va evitar la insolvència d’Itàlia o España, per exemple, no va ajudar-los a rellançar les seves economies. Al contrari, la participació en l’OMT obligava als països a uns programes d’austeritat fiscal i a unes “reformes estructurals” com la liberalització del mercat de treball, la privatització dels actius estatals, la disminució dels salaris ,etcètera.
I arribem ja al darrer Draghi, el que envia una carta al Financial Times en la que intenta aparèixer com a keynesià i al que, deu anys després del govern Monti (que presentava les reformes estructurals com a indispensables per evitar l’explosió del deute), se li encarrega formar un nou govern “tècnic” a Itàlia, un nou “bloc burgès” europeista i neoliberal, socialment minoritari però amb l’aquiescència de quasi tots els partits polítics. Draghi reserva les carteres fonamentals del govern a gent de la seva estricta confiança, i les reformes estructurals neoliberals (per reforçar la competència, simplificar el sistema fiscal, reduir els gravàmens, fer més eficaç l’administració pública, afavorir els pols d’excel·lència en el sistema de recerca pública) es justifiquen amb l’objectiu principal d’aconseguir les ajudes europees del Next Generation… Però com han assenyalat diversos comentaristes italians, la seva proposta és més aviat una variant de la “destrucció creativa” schumpeteriana, segons la que les empreses “zombis” tendiran a desaparèixer, al costat d’una política liberal/neoliberal de manual: privatitzar els beneficis quan les coses van bé, amb polítiques d’austeritat i reformes estructurals, i socialitzar les pèrdues quan les coses van malament, amb una expansió de la despesa pública (principalment a crèdit). Quan tornin els bons temps, l’augment del deute públic serà l’excusa perfecta per establir polítiques d’austeritat encara més severes. Dit amb altres paraules, la proposta de Draghi avui és la de donar algunes “pastanagues” de moment, per tornar a fer servir el “bastó” de forma més intensa quan les coses canviïn.
