“En les profunditats de l’Atlàntic Negre hi ha un planeta líquid que és tan letal com el planeta vermell o els anells de Saturn. En ell habiten els drexciyans, uns homes peix que actuen com a extraterrestres. Aquesta espècie marina baixa de les esclaves llançades al mar en plena feina del part. Els seus nounats no van morir, sinó que van néixer sota l’aigua com amfibis amb membranes interdigitals. Així es va gestar la primera generació de drexciyans, una mena de guerrers a punt per emprendre la croada contra els ‘programadors de la realitat'”
Aquesta distopia mitològica va ser concebuda per Drexciya, una banda electrònica de Detroit que aborda el comerç d’esclaus i les seves conseqüències en el capitalisme tardà a través de l'”Atlàntic Negre”, un concepte que va encunyar Paul Gilroy per reivindicar l’existència d’un gran acoblament cultural –la cultura transatlàntica negra dels descendents dels esclaus en l’hemisferi occidental– com el lloc des d’on repensar la història i la modernitat.
Drexciya proposa viatjar a través de les profunditats de l’Atlàntic Negre (Àfrica, Europa, Amèrica i Carib) recorrent els mons subaquàtics habitats per aquests homes branquiades i mutants, ja que és aquí, en aquest “espai exterior”, on per fi seran lliures, seran ciutadans amb autonomia social i política i podran emprendre el combat definitiu contra les injustícies.
Juguem, si us plau, amb la utopia, amb les temporalitats i amb les espacialitats. Evoquem el poder de l’aigua, del què líquid per definir la mort en les profunditats del mar com a seqüela de les polítiques de vigilància impulsades per occident
Utilitzant aquesta fantasia mítica, aquest escenari afrofuturista, us convido a situar-nos en el present de la Mediterrània. Apel·lem a la nostra imaginació per engendrar una extensió de l’Atlàntic Negre al Mediterrani, allà on sucumbeixen els esclaus contemporanis. No us demano exercir l’empatia radical, sinó que recorro a la ficció per entendre el sofriment i les posicions migrants des del no humà. Per això, inventem que les 15.000 persones declarades com mortes en els últims sis anys en aquesta travessia –la frontera més mortífera del moment–, van ser rescatades pels drexciyans, que les van convertir en alienígenes per tal d’evolucionar la seva espècie i emprendre una fabulosa creuada per la dissidència.
Juguem, si us plau, amb la utopia, amb les temporalitats i amb les espacialitats. Evoquem el poder de l’aigua, del líquid per definir la mort en les profunditats del mar com a seqüela de les polítiques de vigilància impulsades per occident. Potser només des d’aquí puguem repensar els moviments de població sud-nord com a conseqüència del domini que Europa ha anat exercint sobre altres poblacions. Des de l’univers de Drexciya potser puguem assimilar que la crueltat que anima a captar un ésser humà, fer-lo presoner, introduir-lo en un vaixell i llançar-lo per la borda, és el mateix salvatgisme que s’estan exercint des de les fronteres.
Així doncs, apel·lem a altres dimensions socials, mentals i ambientals de la vida urbana per reformular la contemporaneïtat. Abracem la ficció, el futur i el posthumà per canviar el present i reinventar el passat. I, sobretot, ajudem al nou exèrcit drexciyà
Hegel va afirmar que l’única connexió entre els negres i els europeus va ser l’esclavitud, però va morir sense assistir al que va venir després: la pervivència del colonialisme al segle XX i el XXI. També podem prescindir dels seus discursos racistes –va afirmar que els negres no tenen “sentit de la personalitat; el seu esperit dorm, roman enfonsat en si mateix, no avança, i per tant es manté paral·lel a la massa compacta, no diferenciada del continent africà”– i atendre els grans intel·lectuals negres com CLR James, Stuart Hall i altres, els que fa dècades que denuncien com s’han anat reproduint, generació rere generació, noves formes d’esclavitud o, segons ho anomena Achile Mbembe, l'”esdevenir negre del món”.
Els nous drexciyans són fruit d’aquests processos de domini polític i militar que occident ha creat per garantir l’explotació del treball i les riqueses al Sud global. Igualment són conseqüència dels patrons de poder que operen a través de la naturalització de les jerarquies territorials, racials, culturals i epistèmiques. Perquè, en realitat, només des d’aquestes narratives de superioritat s’entén el despullament de la seva categoria d’humans i l’oposició a la presència de la classe obrera negra i hispana en les ruïnes de la ciutat moderna de l’hemisferi opulent.
Així doncs, apel·lem a altres dimensions socials, mentals i ambientals de la vida urbana per reformular la contemporaneïtat. Abracem la ficció, el futur i el post humà per canviar el present i reinventar el passat. I, sobretot, ajudem al nou exèrcit drexciyà –que va en augment–, a preparar el seu “assalt aquàtic”: aquesta batalla incessant contra els “programadors de la realitat”.
