Mohamed Jabaly és director i cineasta palestí i autor del film-documental Ambulance, guanyador de diversos premis en festivals de cinema alternatiu. En aquest projecte audiovisual, Jabaly va embarcar-se com a copilot d’una ambulància durant la guerra de l’estiu del 2014 a Gaza, en la qual l’exèrcit israelià va bombardejar durant 51 dies tota la franja assassinant 1.361 persones. El seu projecte ha estat presentat a la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya a la Filmoteca de Catalunya
Què et va empènyer a agafar una càmera?
Sentia com si la càmera fos la cosa més propera a mi, perquè jo gravava moltíssim. Vaig començar amb aquella escena. La guerra acabava d’esclatar. Jo estava amb la càmera prenent fotografies i gravant-ho absolutament tot, i és per això que en el moment de l’atac vaig agafar de nou la càmera i em vaig posar a filmar. No escoltava la meva mare, que em deia: “no surtis fora, no surtis fora!”. Jo li responia “d’acord, no sortiré fora”, però al final ho vaig fer, com si fos una reacció normal.
Com vas aconseguir tenir l’oportunitat de pujar a l’ambulància i gravar-ho tot?
Si jo no hagués estat treballant a l’hospital, no hauria tingut l’oportunitat de pujar-hi, perquè en aquella època, els periodistes volien ser tan a prop de l’acció com fos possible per prendre imatges, però en el meu cas, jo no era cap periodista, jo treballava en cap agència, era més aviat filmar per a mi mateix el què estava passant.
Un dels aspectes més impactant és el fet que tu sempre et trobes en primera línia. Què va ser el que et va moure i envalentir per ser-hi sempre allí, davant de tot?
Com a una unitat d’ambulància, jo m’hi sentia part. Tot i tenir una càmera, de vegades jo els ajudava. De tant en tant jo m’hi sentia un més, no gravava tota l’estona, no filmava tot el temps. Primer de tot, perquè no podia, ja que necessitava carregar les bateries i les memòries no eren suficients per gravar en totes les situacions, així que havia de treballar amb aquests problemes tècnics i limitacions. Per descomptat, la motivació sortia de nosaltres, de la unitat, d’estar junts. Els principis no foren fàcils perquè Abu Marzouq, el conductor de l’ambulància, no estava content, però un cop vam sortir de l’hospital amb l’ambulància, ens vam convertir en una família. Aleshores mai m’hauria imaginat que haguéssim anat tan lluny com ho hem fet fins ara. Va ser una situació diferent, una nova experiència per a tots nosaltres.
Creus que hi ha molt sensacionalisme en els mitjans clàssics i de masses? Consideres que actualment ens donen una imatge modificada del que està passant aquí, a Palestina i Gaza?
Sí, per descomptat, ells només pretenen mostrar algunes parts, no la història sencera. A la meva pel·lícula he intentat mostrar una història sencera i com la gent intenta sobreviure, i com tu, com a ésser humà atrapat sota aquella situació, et sents. Els mitjans europeus només tenen una agenda mediàtica i, naturalment, he intentat, com a cineasta, mostrar una imatge sencera de la gent que només intentava viure i sobreviure com a éssers humans que són.
Hi ha alguns moments que poden impressionar els espectadors, com quan el dia arriba a la seva fi i us trobeu que heu de netejar tota l’ambulància, el desordre, la trencadissa, per tenir-la llesta per la sortida del sol, dia rere dia. Psicològicament, com ho portaveu, tot plegat?
Estar a l’ambulància era una manera diferent de viure les meves experiències amb aquells herois. Tot era sobre què estava passant al voltant de tota l’àrea i com aquelles persones al meu voltant arriscaven les seves vides per anar i salvar les vides dels altres. Si deixava la càmera en algun lloc i em posava a parlar de les meves experiències, la visió era molt bona, vam arribar a ser una família. Encara som una família, encara parlem i seguim estant en contacte. Els uns amb els altres. Aquesta experiència ens ha portat, malgrat la guerra i els atacs, a ser amics després de tot.
A banda dels serveis que coneixem que fan les ambulàncies, rescats per salvar les vides de les persones, vosaltres en fèieu d’altres, com per exemple rescatar persones amagades a casa seva en zones que estaven bombardejant. Eren aquestes tasques que només podien fer les ambulàncies?
Hi havia el cos de bombers, que anava a la zona de conflicte a apagar focs, i altra gent, però no teníem forces especials per salvar les vides de la gent amb helicòpter, per exemple. Teníem només aquestes ambulàncies i els bombers. Hi havia defenses civils que anaven i cavaven per trobar les persones que es trobaven sota les runes i restes o similars, però les ambulàncies i els bombers eren els únics treballant a peu de carrer.
Per poder figurar-nos una imatge precisa, quantes sortides solíeu realitzar en un dia, normalment?
N’eren un munt, he de dir, perquè tu rebies un senyal d’ajuda, però quan nosaltres anàvem a fer rescats, només de vegades esperàvem un senyal, o escoltàvem una bomba i hi anàvem. De vegades només veiem una fumera i seguíem el fum i hi anàvem, i revisàvem l’àrea. N’hi havia moltes, en qualsevol moment hi havia atacs. A cada minut n’hi havia varis, i després hi tornaven més. No puc recordar quants n’hi havia en un sol dia, però estàvem sempre a l’aguait.
Quantes ambulàncies hi havia disponibles?
Hi havia no massa ambulàncies perquè moltes d’elles foren atacades, i jo no sé quantes ambulàncies i cotxes van ser destruïts, però hi va haver molts vehicles que havien estat atacats, i alguns capitans [conductors] d’ambulàncies també els havien matat. Hi havia sobre el terreny moltes ambulàncies però no eren suficients per ajudar a la gent que necessitava ajuda aleshores. Hi havia moltes ambulàncies però no n’eren suficients, perquè hi havia molts atacs, molta gent ferida… Va canviar, va passar de ser una ambulància com a tal a conduir gent ferida a l’hospital i convertir-se en un mitjà de transport per a la gent per arribar a llocs segurs.
Ens has parlat d’algun ‘capità’ d’ambulància que coneixies que a causa d’un bombardeig, va morir. També t’ha passat el mateix amb un fotògraf de la premsa… Mai has pensat que aquell podries haver estat tu?
Sí, sí. És el que vull dir. En algun punt vaig dir-me “això és ja suficient”, després que matessin aquells dos homes. Nosaltres érem allí, hi érem ajudant a la gent, ells eren allí i van ser atacats. El fotògraf va ser assassinat, i la seva càmera era encara aleshores gravant. Aquella nit, quan vam arribar a l’hospital, l’Abu Marzouq va llençar les claus, perquè coneixia el capità de l’ambulància que havia mort, i ens digué “aneu tots a casa”. Ell estava molt trist i trastornat per allò; per un moment estava plorant sense ser ell mateix, i això ens va afectar a tots nosaltres. Però després vam tornar a ajuntar-nos. No podia seguir després d’allò fins que em va trucar de nou. Durant aquells dies va ser el meu aniversari, i ell estava pensant en mi…
Aquests són moments que et marquen de per vida i sempre recordaràs, com per exemple una situació en concret quan tu mateix ets atacat, bombardejat dins un edifici just quan esteu fent un rescat nocturn amb l’Abu Marzouq. En aquest moment, quan sou atacats, tu no sabies on eres o què passava, però vas seguir gravant. Com vas viure aquell moment?
No va ser fàcil. Després, quan vaig anar a casa, vaig estar veient el vídeo una vegada rere l’altra i vaig imaginar, “aquest sóc jo?”. No em podia creure que jo hagués gravat allò. No podia entendre què havia passat, perquè allò ens havia passat a nosaltres. És dur de descriure. Hi ha una imatge en la qual estic corrents, i el meu dit estava en un fals disparador d’arma, és un frame, és una imatge fosca, va ser una reacció, el meu dit va pressionar el disparador com si jo tingués una arma. Aquesta imatge estava entre dues vides, com si abans de la imatge i després d’aquesta hi hagués hagut dues situacions, i aquesta imatge significa molt per a mi, perquè vaig sobreviure a allò.
És molt significatiu, i per a l’espectador és potser el moment més impactant de tota la pel·lícula, però no va ser així per a tu. Hi ha un altre moment, més dur i xocant per a tu, fins a arribar al punt que vas decidir deixar de filmar en aquell instant. Per què va ser?
Quedava poc per arribar a la fi de la guerra i vaig dir “no, no, això ja és massa”, era una situació massa seriosa, especialment quan vaig veure tanta gent sent assassinada, el fotògraf, el conductor de l’ambulància… Però aleshores l’Abu Marzouq s’havia acostumat a tenir-me al seu costat, no volia cap altra persona, i va ser aquest el motiu pel qual no em parava de trucar dient-me que hauria de tornar amb ell i unir-me a ells, continuant el que havíem començat. Per això vaig sentir-me amb energia per tornar a gravar, encara que la meva família hi estigués en contra, però els vaig dir que jo volia estar amb ell, i això va ser el que va passar.
També hi ha unes situacions especialment estranyes i espantoses. Em refereixo a les sobtades i desconegudes trucades de telèfon israelianes. Com podien tenir accés als vostres números de telèfon?
Ells tenien tota la nostra xarxa de telecomunicacions, i els pertanyia, i per això tenien tots els nostres números de telèfon. A més disposaven d’informadors, gent que treballava per a ells i els passava tota la informació que ells necessitaven. Així que ells ho sabien tot, sabien més que nosaltres mateixos, ho sabien tot. La gent rebia totes aquelles trucades dient-los que abandonessin casa seva, era una mena de terror. De vegades poden bombardejar i de vegades poden no fer-ho, només per a fer-te sentir que no estàs segur, perquè haguessis de deixar casa teva. Tu no podies quedar-te a casa si rebies aquelles trucades perquè suposava estar en perill de ser bombardejat.
Hi havia determinades zones a les quals només les ambulàncies tenien accés pel fet de ser-ho?
Sí, tota l’àrea estava coberta [per les forces israelianes], cap cotxe hi podia accedir, hi havia drons cobrint tota aquella àrea i ells sabien si hi havia moviment aquí o allí. Nosaltres hi érem allà, junts, conduint a poc a poc intentant ajudar a la gent dient-los de sortir de les seves cases. Nosaltres no els podíem veure, però escoltàvem ben propers els tirs i bales. No estava permès anar a determinades àrees, però malgrat no tenir cap permís d’entrar a aquella zona, on hi havia reclosa gent que volia viure, on ningú els anava a ajudar, nosaltres ho fèiem.
