Deia Arcadi Oliveres en la universitat oberta que eren les seves xerrades al carrer, que si tot el món visqués amb l’estil de vida de Catalunya, no hi hauria prou recursos per satisfer-ne el consum ni en tres planetes com aquest. Deixant de banda, evidentment, que feia referència a una mitjana aritmètica, una sentència com aquesta hauria d’alertar tant a qualsevol ecologista com a qualsevol persona que es faci dir d’esquerres.
Recordo que en aquell moment, a l’inici del segle –temps en el que a Barcelona i a Catalunya governava un tripartit pretesament d’esquerres–, al barri del Poblenou lluitàvem en contra d’aquell projecte de substitució social i especulació urbanística que s’anomena 22@ i fèiem pinya en una plataforma veïnal contra altres projectes urbanístics emparats en el mateix Pla general metropolità, dissenyat el 1976 per ajuntaments franquistes, i acolorit des dels despatxos a cop de manual i talonari pels tècnics de la nova esquerra del liberal-progressisme. El pragmatisme de “Sempre tot pel poder”, encara que sigui a càrrec d’apropiar-se del fruit del treball de barris construïts amb lluites i conquestes obreres. Una hipotètica esquerra que satisfeia els interessos de les quatre-centes famílies de sempre. Projectes que, com denunciàvem en aquell moment, han significat la gentrificació de centenars de milers de persones de l’àrea de Barcelona. Gent que, expulsada de casa seva, es va veure forçada a emigrar a altres ciutats i pobles on pogueren satisfer el cost de l’habitatge, el preu de viure a casa seva. Un èxode que el dia d’avui no s’atura. I el que no van fer aquests megaprojectes de substitució social i urbanística, ho ha fet la hiperfreqüentació turística. Desplaçaments forçosos massius, exili voluntari per fugir de Barcelona, que ha tingut un greu impacte en el nostre territori. Expansió urbanística en la segona i subsegüents corones, pèrdua de sòl natural i agrícola, noves infraestructures, noves carreteres, hipermobilitat diària i bogeria col·lectiva de cap de setmana per escapar d’una ciutat que cada cop menys gent sent com a seva.
És impossible seguir com si res i fer créixer l’economia sense destruir la base física i biològica que tot ho sustenta
I com si això fos poc, aquesta esquerra histriònica i servil segueix perseverant en les polítiques del passat. Una esquerra que comparteix taula i família amb les grans fortunes que s’han forjat amb l’explotació humana i l’espoli del planeta. Una classe política tan ambiciosa com cega, disposada a seguir topant de cap contra els límits físics de la biosfera i aplicar una vegada i una altra les mateixes receptes. Una classe governant que de seguida ha oblidat el Glòria sense extreure’n cap aprenentatge, dirigents que oculten les causes de l’expansió planetària de la COVID-19 i d’altres virus i bacteris, que afecten l’espècie humana i el conjunt d’animals i plantes que poblen la Terra. I les oculten en favor dels interessos turístics, extractius, explotadors i especuladors que protegeixen. Un model que, lluny de distribuir riquesa i ampliar sobiranies, el que fa és expandir precarietat i consolidar servitud i dependències, i posar en mans del gran capital nacional i transnacional territori, aigua i terra.
Avui som conscients que, per satisfer les necessitats immediates, si no volem hipotecar país i planeta per sempre, no hi caben receptes keynesianes de creixement i deute. També sabem que aquestes receptes socialdemòcrates només han servit perquè alguna de les engrunes de la injecció de capital públic acabi en mans de les classes populars, mentre la major part dels dividends del deute que paguem entre totes se’ls embutxaquen aquells de sempre.
Desemmascarar les polítiques ecocides
Es tracta de repartir treball i riquesa, treballar menys per treballar totes, produir menys per consumir menys i preservar els recursos presents perquè la humanitat del futur pugui seguir disposant del necessari per sobreviure a la Terra. No hi ha cap altra hemorràgia més urgent en aquests moments com la que estan patint els ecosistemes imprescindibles per sostenir la vida sobre la Terra. Per aquest motiu, cal desemmascarar qualsevol govern –per més gran que sigui l’etiqueta ecologista que es pengi– que sostingui o mantingui les polítiques ecocides que atempten de ple en la pervivència dels hàbitats naturals i de la biodiversitat del planeta. Cal aturar immediatament aquesta barbàrie depredadora si volem fer possible la justícia social al vell país que vol renàixer, si volem construir un projecte emancipador que trenqui definitivament i per sempre amb les pràctiques neocolonials d’apropiació indeguda de recursos i d’expansió de misèria.
És impossible seguir com si res i fer créixer l’economia sense destruir la base física i biològica que tot ho sustenta. Impossible. És només la darrera versió del liberalisme, simplement capitalisme verd, un altre cop beneficis per a uns quants, i per a la resta patiment i, en el millor dels casos, pura supervivència. És la darrera versió del darwinisme social en la que només aquells més forts i preparats tenen garantida la continuïtat en el taulell, i la resta queda exclosa en temps present i expulsada del joc per sempre més.
És impossible seguir com si res i fer créixer l’economia sense destruir la base física i biològica que tot ho sustenta. Impossible. És només la darrera versió del liberalisme, simplement capitalisme verd, un altre cop beneficis per a uns quants
És imprescindible per a qualsevol govern que vulgui anomenar-se ecologista aturar els projectes especulatius que posen en perill el territori i deixar al calaix dels records –o millor dit, a la paperera de la història– projectes com BCN World, el PDU del Circuit i del delta del Llobregat, l’ampliació de port i aeroport i la construcció de nous aeròdroms, la perllongació de la C-32, el Quart Cinturó, la MAT i les megaplantes de generació elèctrica… És urgent deixar de construir pistes d’esquí, més carreteres, complexes d’oci i segones residències. És imperiós deixar d’apostar per la logística i el turisme. És imprescindible fer lleis que protegeixin, al nivell que requereix un planeta que agonitza, l’aigua, l’aire i la terra. Cal preservar tots els rius sobre els quals la Generalitat té plenes competències: el Ter, la Muga, el Llobregat, el Besòs, el Foix, el Gaià o la Tordera, per garantir que el cabal ecològic arribi als deltes i defensar conseqüentment l’Ebre. És urgent fer una llei que protegeixi els paratges naturals, com reclamen entitats ecologistes en el projecte de Llei de la ILP Montseny, i estendre la salvaguarda al conjunt d’espais naturals sobre els quals el govern català té plenes competències. Cal apostar per la transició cap a una diversificació de la producció agrícola sense agrotòxics ni transgènics, per una silvicultura i ramaderia extensiva en equilibri amb el territori. Cabdal incorporar, més enllà de la proclama, la nova cultura de l’aigua i l’energia.
Un govern que no vengui el territori
El debat per formar govern a Catalunya ha posat de manifest que l’ecologia no és un tema prioritari dels grups parlamentaris: cap compromís concret ni cap acord en el centre del debat, només pactes vagues i insuficients per fer front a una emergència devastadora. Cap dels compromisos necessaris que són urgents, perquè reduir les desigualtats i millorar la qualitat de vida de la gent implica incorporar de seguida l’ecologisme a totes les esferes de l’activitat política i econòmica. Perquè iniciar el camí de l’emancipació implica per força deixar de vendre el territori, els recursos i el nostre futur a cap empresa.
Qualsevol govern que opti pel continuisme depredador ni serà ecologista ni d’esquerres. En una emergència com aquesta ja no és temps de mitges tintes. Ja no és temps de reduir la marxa, és moment de posar el fre si no volem veure’ns abocades al col·lapse. Si volem ser lliures és justament per viure.
