L’any 1992, Nunzio Perrella, un dels primers penedits de la Camorra, la màfia napolitana per antonomàsia, va pronunciar una frase que s’ha convertit en icònica. En ser preguntat pel jutge Franco Roberti sobre els beneficis que donava el narcotràfic per al clan, va respondre que el veritable or per a la màfia era el tractament de residus.
Segons l’associació Legambiente, des de 1990 fins al 2013, a Itàlia les màfies que operen sobretot a les províncies de Nàpols i Caserta (la Campània) van abocar més de 10 milions de tones de residus de forma il·legal, és a dir, sense control ni supervisió, que en gran part provenien de les indústries del nord d’Itàlia. La mateixa organització assenyala que el 2024 les anomenades “ecomàfies” van aconseguir uns beneficis de 9.300 milions d’euros, una xifra equivaldria a més del doble de pressupost anual del consistori de Roma. S’estima que els beneficis acumulats de les ecomàfies a Itàlia entre 1995 i 2024 superen els 269.000 milions d’euros.
La mortalitat per càncer és un 47 % més alta en homes i un 40 % en dones a la província de Nàpols
A banda de les xifres milionàries, hi ha estudis que assenyalen que la mortalitat per càncer és un 47 % més alta en homes i un 40 % en dones a la província de Nàpols que fora d’aquesta regió. A més, el 2021, es van detectar substàncies tòxiques com el cadmi i el mercuri en concentracions cinc cops superiors a la població que viu als confins de la Terra dei Fuochi
Contrariament al que pugui semblar, tot aquest entramat econòmic i criminal fa anys que és ben conegut a Itàlia. El 7 d’octubre de 1997, l’exintegrant de la màfia penedit, Carmine Schiavone, va relatar davant de la Comissió Parlamentària d’Investigació sobre Residus a Campània, l’origen, el funcionament, els col·laboradors directes i indirectes, i les conseqüències del tràfic il·legal de residus. Les seves declaracions van fer que centenars de persones fossin detingudes i que es dictaminessin desenes de condemnes.
No obstant això, el document transcrit de les declaracions del cas no es va desclassificar fins a 16 anys més tard, en el que molts consideren un ultratge a l’accés a informació dels ciutadans. Per tant, una part de l’estat sabia quin era el crim, qui era el criminal i quina era l’arma del crim, però va romandre en silenci.
El germà de Silvio Berlusconi apareix esmentat en una causa judicial com a cap d’una empresa implicada en el tràfic il·legal de residus
En la seva declaració, Schiavone descrivia la màfia com a “part de l’estat”, una extremitat oculta de tot el sistema. A més va assegurar que Giorgio Napolitano, ministre de l’Interior entre 1996 i 1998, i posteriorment president de la República entre 2006 i 2015, va ser qui va classificar la informació del cas. Aquests documents, al seu torn, assenyalaven que el germà de l’exprimer ministre Silvio Berlusconi, Paolo Berlusconi, era cap d’una empresa implicada en el tràfic.
Roberto Mancini va ser l’inspector de policia que va desclassificar bona part dels documents lligats a les ecomàfies. Pel contacte constant amb els residus tòxics i radioctius, va acabar morint el 30 d’abril de 2014 a causa d’un limfoma, i va ser declarat per Itàlia com a “víctima del deure”.
La llei dels ecoreati: una consolació insuficient i tardana
Les dades en relació al tràfic i a l’eliminació de residus eren gairebé inexistents fins ben entrat al segle XX, i limitades fins a la promulgació l’any 2015 de l’anomenada llei dels ecoreati, la llei de delictes ambientals.
Abans de l’entrada en vigor d’aquesta normativa, des de la justícia no es contemplava cap mena de relació entre la destrucció del medi ambient o la salut, i les pràctiques mafioses de tràfic il·legal de residus. De fet, al codi penal italià no existia ni tan sols la paraula “medi ambient”.
Abans de l’entrada en vigor de la llei ecoreati, des de la justícia no es contemplava cap mena de relació entre el tràfic il·legal de residus, la destrucció del medi ambient i l’afectació a la salut
L’escàs teixit associatiu que caracteritza la Campània va reviscolar a inicis de la dècada del 2010. Centenars d’associacions, xarxes de coordinació i comitès van formar un moviment anomenat Fiume in piena (Riu a vessar), que va culminar en una gran manifestació a la plaça Plebiscito de Nàpols, el 14 de novembre de 2014. “Va ser una de les mobilitzacions més imponents de la història europea fins aleshores. En aquell moment es va crear la sensibilitat ambiental a Campània”, recorda amb nostàlgia Mariano di Palma, president de Libera Campània, una associació antimàfia de renom.
En aquell context, va començar a caminar la llei dels ecoreati. L’advocada Valentina Centonze, en un despatx del seu poble, Acerra, recorda el seu periple fins a arribar a l’aprovació de la llei. “Abans, tot eren simples infraccions administratives que es resolien pagant una multa. Imagina’t per algú que trafica amb residus i guanya milions d’euros, quina dissuasió pot suposar una multa de milers d’euros”, explica. Darrere de la seva taxativitat, del seu parlar sense embuts, hi ha una persona que ha crescut a Acerra, un dels municipis més colpits per la contaminació ambiental, on no hi ha, ni tan sols, un cens de les indústries —que són moltes— que hi operen i produeixen.
A la lletrada se li humitegen els ulls quan esbossa la primera paraula en referència a la seva vida personal. “La setmana passada va morir el meu ex company d’una forma molt agressiva de càncer. 47 anys, dos nenes”. “El que distingeix el càncer en aquestes terres és que no només es manifesta en edats precoces, sinó que també de manera particularment resistent a les teràpies”, continua amb la veu entretallada.
La llei número 69 del 22 de maig de 2015 –així s’anomena formalment— introdueix cinc nous crims al codi penal: la contaminació ambiental, el desastre ambiental, el tràfic i l’abandonament de material radioactiu, l’obstrucció del control. i l’incompliment de l’obligació de sanejament.
Vincenzo Tosti, és el portaveu de la xarxa Stop Biocidio i exvicealcalde del municipi Orta di Atella. Seu en un bar davant de l’hospital de Pozzuoli. Abans d’entrar en matèria parla de futbol, de la similitud del caràcter napolità i el caràcter barceloní i de política. És un home d’edat avançada que pertany a l’antiga esquerra arrelada als valors materials i als partits de massa. Com l’advocada, també recorda l’arribada de la llei amb orgull. “El 2014, quan vam intentar posar-nos en el món legal, molts ens deien: ‘Per què ho feu? No canviarà res’. Ell responia: “Perdre el temps és la nostra manera de veure el món, perquè a força de perdre’l el món canvia de debò”.
Per positiva que fos la primera pedra legal contra les ecomàfies, no abordava els aspectes estructurals del tràfic il·legal de residus i presentava mancances en termes de prevenció del delicte. A més, la seva qualitat prescriptiva no abastava els delictes comesos abans de la seva aprovació, fet que provocava que la seva influència fos certament limitada. “Els delictes que comptabilitza no aborden l’origen del problema. Les empreses sota règim d’evasió fiscal seguiran produint i abocant sense fre. No estàs tancant l’aixeta i, per tant, l’hemorràgia continua”, explica l’advocada.
A la satisfacció inicial amb l’aprovació de la llei dels ecoreati la va rellevar el desencís i el que hi ha qui defineix “abraçada mortal” entre política, màfia i empresa no va cessar
Aquest any, s’ha complert un decenni del seu naixement. L’últim informe de l’associació mediambientalista italiana Legambiente explica com, entre 2015 i 2024, s’haurien realitzat 21.169 investigacions, que han constatat gairebé 7.000 il·legalitats—1.400 dels quals a Campania. En aquest mateix període, s’han denunciat 12.510 persones de les quals se n’han detingut 556. Així mateix, s’han realitzat 1.996 confiscacions per un valor total de 1.155 milions d’euros. Pel que fa l’any 2024, s’han comptabilitzat un total de 971 delictes lligats a la contaminació ambiental —61,3% més respecte al 2023— i s’han denunciat 1.707 persones—18,9% més.
Tanmateix, a la satisfacció inicial la va rellevar el desencís i el que el mossèn Patriciello defineix com una “abraçada mortal” entre política, màfia i empresa no va cessar. De retruc, l’ombra del càncer assolava les cases amb més força que anteriorment.
Els crims ambientals arriben a Europa
A Itàlia, a les persones que pateixen càncer se’ls permet no pagar el tiquet sanitari per totes les prestacions lligades a la diagnosi, el tractament i seguiment de la malaltia. Segons les dades d’ alguns professionals de la salut, entre 2013 i 2018, hi va haver un augment del 300 % en les sol·licituds d’aquestes exempcions sanitàries.
Pel que fa a la mobilització, el 2015 ja no hi havia l’embranzida del 2013, però alguns activistes, advocats i metges van seguir al peu del canó. Es sentien “una veu que cridava enmig del desert”. Presentaven demandes judicials que acabaven al calaix, i les seves perspectives d’obtenir justícia es veien malmeses pel principi de causalitat del dret italià. “Si no demostres que entre aquell dany ambiental i la lesió a la salut hi ha realment un nexe científic, no t’indemnitzen. És un obstacle molt fort. Es corria el risc de fer assumir a les víctimes les despeses judicials, sense després poder garantir un resultat.”, explica l’advocada Centonze.
El 2025 el Tribunal d’Estrasburg va declarar l’estat italià culpable de vulnerar el dret a la vida, el dret a la informació i el dret a la vida privada i familiar de 2,9 milions d’habitants
Després de diversos informes de comissions parlamentàries i un seguit de recursos presentats al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg, aquest últim donà la raó a les entitats i a les persones demandants i el 30 de gener de 2025 va declarar l’estat italià culpable de vulnerar el dret a la vida, el dret a la informació i el dret a la vida privada i familiar de 2,9 milions d’habitants. A més, se li atorgà un termini de dos anys per a “fer front al problema”. La sentència arribava després de 41 peticions presentades l’any 2015 per més de 3.500 persones i cinc organitzacions amb seu a Campània.
La sentència, que rep el nom popular de Cannavacciuolo per l’home que la va impulsar, l’Alessandro Cannavacciuolo, contradiu el principi de causalitat i argumenta que no cal un estudi científic oficial davant d’una contaminació d’aquesta magnitud, i que, per tant, l’estat estava obligat a intervenir des dels anys 80. La sentència constata també que les diverses comissions parlamentàries d’investigació donaven proves “suficients” per concloure que els empresaris volien estalviar en la gestió dels residus i els donaven a la Camorra. Finalment estableix la connivència de la classe política que o bé no feia res, o bé cobrava suborns per permetre que els residus s’aboquessin amb total llibertat.
Omertà de la política italiana
En una declaració post-sentència, Legambiente responsabilitza tota una classe política “que durant anys va subestimar i ocultar” tot allò que passava. “Dotze governs nacionals i cinc regionals s’han succeït sense trobar una vacuna eficaç”, declarava l’organització.
Renato Balduzzi, ministre de Salut (2011-2013) va atribuir l’augment dels casos de càncer a la “mala alimentació” i el “sedentarisme” napolità
Mentre els habitants maldaven per no contraure una malaltia letal, hi havia qui se’n befava. Renato Balduzzi, ministre de Salut (2011-2013) va atribuir l’augment dels casos de càncer a la “mala alimentació” i el “sedentarisme” napolità. Altres aventuraven que els habitants del sud “fumaven més” . Vincenzo de Luca, actual president de Campània, amb gran assertivitat, va declarar dos anys abans de la sentència que només un 1 % de la regió de Campània” no era “conreable”.
El pare Maurizio, de la parròquia de Parco Verde, que també és periodista, ho resumeix amb un soliloqui repetit nombroses vegades al seus articles. “No hem vist cap polític que hagi tingut el valor de declarar-se còmplice, o simplement negligent, ni tan sols distret. Tampoc a cap empresari que hagi dit: ‘Ens hem equivocat, us demanem perdó’. No, fins ara, els únics que han demanat perdó són els membres de la Camorra. És molt dolorós, però és la veritat”.
L’informe del comissari Vadalà
Després de la sentència del 30 de gener de 2025, l’estat italià va designar el general dels carabinieri, Giuseppe Vadalà, com a comissari únic per a examinar el territori. El 14 de maig de 2025, el general envià un primer informe al primer ministre en què avaluava les mesures a prendre i els recursos necessaris en les zones contaminades d’ambdues províncies. “De les 3.700 localitzacions que es creu que s’haurien de netejar, sense explicar particularment per què, se n’han seleccionat només 293. I d’aquestes, l’estat només se’n farà càrrec de 85, que són aquelles de domini públic. I d’aquests 85, únicament se’n ha fet el procés d’anàlisi a 14, però ja d’abans, no per la sentència del TEDH.”, explica indignada Centonze.
Per a qui s’ofega, el temps és molt limitat perquè el rescatin. I així ho dicta la sentència, que dona dos anys per posar fil a l’agulla. L’informe preveu intervencions als terrenys a curt termini (12 mesos), a mig termini (36 mesos), i a llarg termini (10 anys). El pressupost establert a l’informe per aquest decenni és de 2.500 milions d’euros. Pels ambientalistes és una xifra “irrisòria”, totalment insuficient per sanejar la petita porció de llocs que han estat seleccionats. Sembla impossible repartir els diners per a 3.700 localitzacions, fins i tot per les 85 que l’informe ha seleccionat.
L’Alessandro Cannavacciuolo hi afegeix una llosa encara més gran. “La criminalitat organitzada és tan hàbil a adaptar-se al context en què es troba, que es ficarà també en aquestes neteges. Probablement, aquests residus ja no seran eliminats, sinó que seran portats a altres territoris”.
És el mateix Alessandro qui ens porta a dues localitzacions que fan esborronar. Primer, el Parco della Forcina, un camp envoltat de tanques de fusta. Al mig, un terra d’un to grisós, fins i tot blavós. Anteriorment, era un terreny que feien servir els germans Pellini, propietaris d’una empresa de tractament de residus, per enterrar-hi, subcontractant els clans Di Fiore i Belforte, tot tipus de verins.
En Cuono i en Giovanni, dos dels germans, durant la dècada dels 90 van enterrar a Campània fins a un milió de tones de residus provinents de la Toscana i el Vèneto. El tercer germà, en Salvatore, era un mariscal dels carabinieri. Un servidor públic que va encobrir els delinqüents i va amenaçar les víctimes: els ramaders i agricultors que, com el pare de l’Alessandro, es queixaven. “Salvatore Pellini va anar a veure el meu pare per fer-li retirar la denúncia. Naturalment, ell no ho va fer. El policia li va dir: ‘Aleshores tu no estimes els teus fills’. Era una amenaça clara. Quan no van aconseguir fer callar el meu pare, van començar a adoptar un nou mecanisme: em van proposar a mi callar a canvi de dos milions d’euros”. El 2017, els tres germans van ser condemnats a set anys de presó. Però només van complir uns mesos. L’advocat que encara els representa, Francesco Picca, s’ha negat a concedir una entrevista.
“La criminalitat organitzada és tan hàbil a adaptar-se al context en què es troba, que es ficarà també en aquestes neteges”, explica Alessandro Cannavacciuolo
Paral·lelament, se’ls va confiscar dues empreses lligades al tractament de residus, tres companyies d’immobiliàries, 68 terrenys, 50 vehicles i 250 immobles. Tot valorat en 222 milions d’euros. Per alguna raó d’origen tèrbol, l’ordre de confiscació es va emetre tard. “Un jutge, diguem-ho així, s’havia oblidat els documents al calaix i havia deixat passar més de 18 mesos des de l’emissió de la resolució. I la llei italiana preveu que, si passa això, els béns han de ser retornats als titulars de dret”, explica amb indignació Cannavacciuolo.
Però l’escàndol no s’acaba aquí. Fins fa poc, al·legant que ja s’havia netejat, l’Ajuntament d’Acerra, amb dos milions dels fons europeus PNRR,va construir-hi un parc infantil per a la mainada al Parco della Forcina.
Si l’Alessandro no hagués denunciat que sota la terra que trepitjaven els nens hi havia enterrats residus a una fondària de quatre metres, l’Ajuntament hagués seguit en silenci. Gràcies a la seva denúncia, el 28 de febrer de 2025, la Fiscalia de Nola va expropiar el terreny i va fer públic sota terra hi havia substàncies com crom, beril·li, PCB, hidrocarburs i antimoni. Les substàncies que es troben en aquest terreny estan majoritàriament analitzades. És a dir, a cop de “de pocs milions d’euros” se sap què l’ha enverinat i en quina mesura ho ha fet. Però per purificar-lo se’n necessiten molts més.
Mentre seguim el camí, l’Alessandro no deixa de mirar per la finestra, com si fos la primera vegada que veu el Vesuvi i la terra llaurada que l’envolta, ambdós dempeus refermant-se en la seva bellesa, davant de qui la vol marcir.
Arribem a l’anomenat abocador de Calabricito. Desde 1996, una altra de les zones “confiscades” (sotto sequestro, en italià). L’expressió, pels activistes, cada cop sembla més un eufemisme sota el qual s’aixopluga la immobilització institucional. El terreny abasta uns 25.000 metres quadrats i ha servit de cantera il·legal durant més de 30 anys per la Camorra, en la qual s’hi abocaven residus provinents sobretot de la planta química Montefibre. Tancada el 2004, és molt present en l’imaginari col·lectiu casertià per semblar el miratge del desenvolupament i en acabat ser un dels botxins més prominents de la fertilitat dels camps acerrans.
L’11 d’abril es va firmar un contracte entre una empresa europea i l’Ajuntament d’Acerra per a la seva recuperació, pressupostada en dos milions d’euros. Però la promesa de recuperar-lo en un any pot esvair-se: el 29 de juny de 2025, quan tot just s’iniciaven els procediments d’anàlisi de les substàncies presents a l’abocador, aquest va patir un incendi de grans dimensions.
És per successos com aquest que, com diu l’Alessandro, la “gent ha hagut de patir en silenci”. Qui s’ha atrevit a denunciar n’ha patit les conseqüències: trobar-se la collita destrossada, el cotxe cremat o com explica rebent un “tret de sal amb pólvora”. Cannavacciuolo sap millor que ningú què suposa viure en l’ostracisme. “Fan que siguis terra cremada, que no puguis créixer professionalment ni en cap altre context. Perquè altrament, això suposa un problema per a ells, de no poder-hi guanyar diners, o d’acabar a la presó”.
El coratge, a l’abast de pocs
La sentència de 2025 encoratja qui no ha volgut aixecar el cap per por. Els qui ho han fet sempre, ho fan amb més vehemència. Alhora, desromantitza la Camorra, desemmascara la roïnesa del poder econòmic i fa sonor el silenci de la política.
Gairebé tots els entrevistats han rebut alguna amenaça o pressió per romandre callats. El pare Maurizio fa gairebé quatre anys que va acompanyat per dos guardaespatlles. “Quan fas la guitza a una persona que és mafiosa, aquesta intenta intimidar-te”. Sembla que ho té normalitzat. “No hi hagut un dia en que no rebéssim una carta amb amenaces”, explica Vincenzo Tosti. “Ha estat dur, i encara ho és. La Camorra també és a Milà, però no la viuen com nosaltres; pensen que és a quilòmetres de distància”. L’única diferència amb el nord d’Itàlia és que aquí, la Terra dei Fuochi encara crema.
