El 22 de gener del 2006, Evo Morales prenia possessió per primera volta com a president de Bolívia. El centre de La Paz va omplir-se de multituds per a la data històrica. Per primer cop en 500 anys, un indígena arribava a la direcció del país. Dalt de l’escenari, dos convidats internacionals intervindrien per donar suport al procés que s’iniciava: el futbolista argentí Diego Armando Maradona, i l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano.
Galeano va començar la seua intervenció recordant Domitila Chungara, històrica dirigent sindical minera, represaliada per les diferents dictadures que va patir Bolívia les dècades dels seixanta i setanta. Chungara, que llavors vivia a Cochabamba d’una escassa pensió, no tenia els recursos per pagar el viatge fins a La Paz i ningú del Moviment al Socialisme (MAS) havia pensat a convidar-la a l’acte. Només Galeano va recordar la seua figura, essencial per entendre la consciència indígena i de classe que, dècades després, havien cristal·litzat en la victòria de Morales.
L’anècdota no és gratuïta. Si fos necessari definir el periodista, escriptor i revolucionari uruguaià amb sols dos conceptes, aquests serien la memòria i la crítica.
El seu recull de la saviesa popular, siga parlant amb un intel·lectual de primera fila, siga fent-ho amb una venedora ambulant o recollint el que diu una pintada o un pamflet anònim, és imprescindible per trenar un fil roig de la història
El primer és evident. No és en va que l’obra més total de Galeano és la trilogia Memoria del fuego, una monumental història de l’Amèrica del Sud, des dels orígens del món fins als nostres dies. Però la memòria de Galeano no se submergia principalment en els segles, sinó en els marges. La seua capacitat de recollir la història dels humils, dels oblidats, dels derrotats, dels “ningú”, seguint la seua mateixa terminologia. Els seus llibres i articles són plens d’autèntiques joies, de capítols que mai apareixen als llibres d’Història –sí, així, en majúscula–, però que són, al cap i a la fi, aquells que de veritat importen. Revoltes oblidades, dones anònimes, esclaus fugitius, indígenes remots o batalles d’aquelles que no apareixen als mapes. Res escapava al radar de Galeano. El seu recull de la saviesa popular –siga parlant amb un intel·lectual de primera fila, siga fent-ho amb una venedora ambulant o recollint el que diu una pintada o un pamflet anònim– és imprescindible per trenar un fil roig de la història, sovint escapçat, entortolligat, descolorit o quasi invisible. No és casual que el seu llibre Las venas abiertas de América Latina haja estat l’obra de referència de generacions de lluitadores socials d’Amèrica i el món sencer i que en vages trobant la referència biografia rere biografia i entrevista rere entrevista, fins al punt que el mateix Hugo Chávez en va regalar una còpia a Barack Obama.
L’altre, el pensament crític, fonamentar sempre l’obra de l’escriptor. La seua capacitat analítica ens va fer descobrir les arrels populars i alliberadores –ni que ho fossin parcialment– de moviments i iniciatives que el periodisme o la historiografia burgesa –i part de l’esquerrana més dogmàtica– ens volien presentar com endarrerides o reaccionàries. La seua sensibilitat i capacitat reflexiva hi veien molt més enllà de l’eslògan o el prejudici. Si va ser Leonard Cohen el qui va dir: “A voltes, un sap de quin costat estar simplement veient qui està a l’altre costat”, amb Galeano era una mica a l’inrevés: sabies amb qui estar simplement veient que n’opinava ell.
Però el seu pensament crític no era sols vers el discurs o la versió oficial. Era també, i açò és molt important, sobre ell mateix i la seua mateixa versió. L’autocrítica, la constant evolució i adaptació del seu pensament i les seues causes a les noves lluites i necessitats que generava la societat va ser constant. Una altra anècdota per il·lustrar-ho. Anys noranta a Barcelona. El paranimf de la universitat s’omple de gom a gom per escoltar una conferència d’un escriptor que encara no havia escrit El futbol a sol y a sombra ni Patas arriba, però l’èxit tampoc és estrany. La vinculació de l’uruguaià amb Catalunya sempre va ser molt estreta i va passar a Calella la majoria dels seus anys d’exili per culpa de les dictadures militars al Con Sud. Al torn de dubtes, s’alça una oient i li pregunta pel seu poema Pecados, que comença amb: “El catecisme em va ensenyar a fer el bé per conveniència i a no fer el mal per por”, i més tard afirma: “He cobejat a gairebé totes les dones dels meus proïsmes, a excepció de les lletges”. “I per què les lletges no podem ser cobdiciades? –pregunta la dona– Per què aquesta discriminació?”. Galeano va agafar-se molt bé la crítica. Va reconèixer que en aquell moment no escriuria així aquest vers i que, en tot cas, “no hi ha dones lletges”.
Galeano va anar assumint els nous reptes amb naturalitat i sensibilitat, fins i tot a costa d’autoesmenar-se, sempre al costat dels qui pateixen i crític amb el poder, siga quin siga aquest
És fàcil pensar que algú de la seua edat i formació, podria ser escèptic a noves reivindicacions com la feminista, l’LGTBIQ+ o l’animalisme. Només cal veure el panorama d’intel·lectuals d’esquerres que han arrufat el nas davant d’aquestes qüestions. No és el cas de Galeano, que va anar assumint els nous reptes amb naturalitat i sensibilitat, fins i tot a costa d’autoesmenar-se, sempre al costat dels qui pateixen i crític amb el poder, siga quin siga aquest. La supèrbia mai va ser un dels seus pecats. Fins i tot va renegar de Las venas abiertas de América Latina, però no per la ideologia que desprenia, sinó per pura autocrítica: “Amb trenta anys no tenia prou coneixement d’història o economia per escriure aquest llibre”, va assegurar poc abans de morir.
Un esperit crític que, encara que hui en dia servisca per a omplir d’aforismes seus webs d’autoajuda amb regust coelhià, va ser sempre profundament polític, i mai el va fer perdre el focus principal. Tal com recordava en una famosa entrevista televisiva, ell “podia ser crític amb molts aspectes de Cuba” –va dir allò de “als amics se’ls critica de front i se’ls elogia per darrere”–, però tenia clar que si Cuba era un país assetjat internacionalment, “no és pels seus defectes, sinó per les seues virtuts”. Ser crític amb el poder. Sí, però sense oblidar quin és el Poder –amb majúscules– i que els avanços, per tímids que siguen, es diguen Chávez, Morales o Tabaré, cal aplaudir-los i espentar-los sense por a perdre la puresa.
