Euskaldunon Egunkaria (“El diari dels bascoparlants”) era l’únic diari que es publicava íntegrament en euskara. El 20 de febrer del 2003, l’Audiència Nacional espanyola va ordenar la seva clausura i l’embargament preventiu de tots els béns sota l’acusació de formar part d’un conglomerat empresarial controlat per ETA. Aquest tancament es va afegir al del diari Egin (1998) i al de la revista d’investigació Ardi Beltza (2001), ordenats pel jutge Baltasar Garzón. Els acusats d’Egunkaria van acabar sent absolts i l’any 2012 el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l’Estat espanyol per no haver investigat les tortures denunciades pel seu director, Martxelo Otamendi. El cas va generar una onada de solidaritat, sobretot als Països Catalans. Dos mesos després de la clausura del diari, i coincidint amb la diada de Sant Jordi, més de 100 col·lectius van impulsar una edició especial en català, “Egunkaria, endavant”, de la qual se’n van repartir 30.000 exemplars. En aquesta entrevista, publicada al número 108 d’Illacrua (abril de 2003), Otamendi denunciava la guerra bruta de l’Estat.
Martxelo Otamendi: “La societat ha de rebeI·Iar-se davant d’aquestes injustícies”
Martxelo Otamendi, director del diari en euskera Egunkaria, va ser detingut el passat vint febrer juntament amb altres treballadors del diari per presumpta col·laboració o pertinença amb banda armada. A tots ells se’ls va aplicar la llei antiterrorista. En sortir de la presó després dels cinc dies d’incomunicació, Otamendi va denunciar tortures per part de la Guàrdia Civil. Ara, per haver denunciat aquestes tortures, s’enfronta a una altra acusació de col·laboració o pertinença amb banda armada.
Com veus el futur dels mitjans de comunicació a Euskadi?
Molt complicat perquè després del tancament D’Egin, Ardi Beltza, Egunkaria i de tot el que se’ls acudeixi tancar no crec que hi hagi cap mena de voluntat de l’Estat per garantir la llibertat d’expressió i d’edició, per tant hem d’estar molt preocupats tots; ho veig realment molt negre. Abans teníem un gran diari en euskera, ara tenim un diari en euskera una mica més petit i espero que aviat tinguem la capacitat o, més ben dit, que els meus companys tinguin la capacitat de fer un gran diari.
I a Catalunya, penses que el PP farà una ofensiva similar contra els mitjans de comunicació catalans?
Depèn de l’actitud del Partit Popular, però jo no pensava que tancarien Egunkaria i menys que detindrien els seus treballadors i que torturarien alguns d’ells. Espero que això no succeeixi a Catalunya, però això depèn de l’actitud que mantingui el govern espanyol, de com d’encoratjat se senti, no sols el govern sinó també les estructures de l’Estat, que són al cap i a la fi les que combinen aquestes qüestions.
Pensant retrospectivament en clau històrica, creus que la transició ha estat una falsa ruptura?
La transició en si mateixa és falsa, no va haver-hi una ruptura perquè no va haver-hi una depuració dels cossos de seguretat de l’Estat. Algunes estructures de l’Estat i policies que eren autèntics repressors en l’època de Franco, al cap de deu a dotze anys passen a ser caps policials. Per tant, no s’ha produït una regeneració democràtica de les estructures de l’Estat.
Quins són els principis en què es fonamentava Egunkaria?
Egunkaria era un diari nacional, no nacionalista. Concebia Euskal Herria com una nació composta per ciutadans que ara estan sota administració francesa i espanyola. Era un diari progressista, modern, innovador i solidari. Era basquista, defensava el dret del País Basc a recuperar la seva llengua. Era un diari plural que procurava aglutinar totes les sensibilitats polítiques, sindicals i empresarials que hi ha en el país. Era un diari militant des del punt de vista que els seus treballadors no sempre han rebut unes condicions salarials òptimes; ha calgut un gran esforç per part de la direcció del diari perquè la gent tingués uns bons sous, però no es cobrava tant a Egunkaria com es pot cobrar a la televisió pública basca, per exemple. Era un diari de qualitat perquè l’única manera que tenia d’atraure els lectors era mitjançant la qualitat.
Creus que es pot treure alguna cosa positiva del tancament del diari?
Bé, ja que és irremeiable el que ha succeït, s’haurà d’intentar trobar-hi alguna cosa positiva. Espero que la gent que gestiona Egunkaria tingui la capacitat d’acostar el diari a aquells lectors que fins ara no ho eren. Amb el tancament, molta gent ha descobert un nou mitjà que abans no coneixia i està disposada a fer un esforç per llegir en euskera. Per tant, si abans teníem una tirada de quinze mil lectors i ara aconseguim, o més ben dit, aconsegueixen que siguin vint mil, aquesta seria la conseqüència positiva d’un problema no buscat, almenys per nosaltres.
Com creus que hem de lluitar perquè aquesta història no es repeteixi?
La societat ha de rebel·lar-se davant d’aquestes injustícies, hem de conscienciar-nos però no sols amb això sinó també amb el que està succeint amb el medi ambient, amb la guerra a l’Iraq, amb les condicions dels treballadors i en moltes altres qüestions. La societat civil ha de rebel·lar-se i ha de dir: “senyors, això té un límit i no és possible seguir per aquest camí que ens porta a tots al desastre”. La solució està en el rearmament cívic, una activació de la societat, sobretot la que té un punt de vista progressista, solidari, ecologista i culturalista. Que li dona un paper a la raó i no a “l’escombraria”.
Una entrevista de Marina del Bas i Núria Monmany
