Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

JazzWoman, rapera valenciana

"El 8 de març vaig haver de callar, perquè si no m'acomiadaven. Volia fer vaga i no em van deixar"

La rapera JazzWoman va actuar el passat dissabte al Feslloc, festival de música de la Plana Alta, on va presentar 'Bagheera' / Pepe Girona

Es diu Carmen, però es presenta com a JazzWoman, nom artístic amb què fa referència a la seua passió pel saxo des que tenia tres anys. Amb el grup de rap Machete en boca va començar a recórrer els escenaris fins al 2018, quan va decidir continuar la seua trajectòria musical en solitari. Bagheera, el seu primer treball en aquesta nova etapa, és un rugit contra la violència masclista, el consum de la cocaïna o l’explotació laboral, i una crida per l’empoderament de les dones i l’ús del valencià. Amb la seua veu esqueixada, un micròfon i acompanyada sempre d’altres veus damunt de l’escenari, aquest estiu recorrerà més de 20 municipis d’arreu dels Països Catalans per fer ballar al públic a ritme de la música urbana, com ho va fer aquest cap dissabte al Feslloc, festival de música de la Plana Alta. Parteix de les seues pròpies vivències per enviar un missatge de força a totes les oprimides i visibilitzar les violències masclistes que pateixen les dones dia a dia.

 

Des de ben menuda comences a estudiar música al conservatori i a tocar el saxo. Anys més tard, perds la vergonya damunt dels escenaris amb el grup Machete en boca, que vas deixar fa ja més d’un any. Quins records guardes d’aquest grup?

Guarde el record d’unes emocions totalment diferents de les que estic vivint ara mateix. Són dues experiències totalment diferents, perquè cada projecte ha plasmat una cosa totalment diferent. Els dos projectes me’ls estime i me’ls estimaré sempre. Vaig deixar Machete en boca per qüestions de salut, perquè no em trobava bé emocionalment, i havia de fer el que en eixe moment necessitava. Vaig viure moltes experiències amb elles, que són com unes germanes i unes amigues per a mi.


Fa més d’un any que vas llançar el teu primer treball en solitari, Bagheera. Amb el títol del disc fas referència a la pantera negra de El libro de la selva. Què representa per a tu aquest personatge de Disney?

Simbolitza dos aspectes. El libro de la selva em va tocar molt. Sempre em preguntava per què al llibre d’altres autors la pantera era una dona i per què la pantera de Disney era un home. No ho entenia. Com que en alguns llibres és una dona i en l’altre no? Aleshores, vaig començar a indagar i, clar, vaig descobrir que l’empresa Disney no volia que una dona representara a una pantera, ja que era un personatge empoderat. Com sempre, Disney no volia que les dones s’empoderaren i donaren lliçons de vida a ningú. Aquesta va ser una de les raons. L’altra, més personal, fa referència al fet que quan jo estava en el conservatori, vaig haver de tocar una peça anomenada Bagheera. Són dos moments que em van afectar personalment i volia plasmar-los en aquest disc.


En aquest disc col·labores amb moltes artistes, una d’elles Tesa, també rapera i una referent per a tu. Cada vegada veem més dones cantant estils, com el rap o el hip hop, que han estat dominats per homes. Tu, que fa tants anys que estàs al món de la música urbana, quan comences a veure aquesta evolució?

“Jo sí que done importància a eixes vivències masclistes, perquè no podem estar menjant-nos la merda i suportant que ens diguen que nosaltres som les males”

La veritat és que em sembla un tema molt delicat, perquè encara que pensem que se’ns està fent costat, encara ens queda molta lluita i, sobretot, de suport entre nosaltres. La gent pensa que no hi ha dones que canten rap o hip hop, però sí que hi ha, el que passa és que no ens donen visibilitat i ens deixen de costat. Entre les dones, en canvi, sí que ens estem recolzant. Cada vegada hi ha més dones dins del cercle de la música i ens donem més suport que els homes. Hi ha xics que ens estan ajudant, però som les dones les que hem d’ajudar-nos, perquè si no ho fem, açò seria el peix que es mossega la cua.


Es continua pensant que certs gèneres musicals, com el reggaeton, són masclistes. Penses que existeix un cert supremacisme cultural que tendeix a menysprear la música llatina?

A mi no m’agrada el hater d’uns estils de música concrets. Tots els estils de música són bonics, però el que no m’agrada són els missatges o els cantants reggaetoneros que difonen un missatge masclista. Hem de trencar amb això, perquè no se li ha de donar bombo a una persona, damunt home, dient eixes coses. S’està fent mainstream a un home masclista. Si nosaltres no deixem de normalitzar les lletres masclistes, mai s’acabaran. Hem de començar nosaltres, com a societat, a rebutjar aquests missatges.


Totes les teues lletres tenen un clar discurs feminista i d’empoderament. Què t’aporten a tu aquestes lletres?

Quasi totes les cançons plasmen experiències que he viscut al llarg de la meua vida o que han viscut amigues o familiars dones, per descomptat, que ho han passat mal i en el seu moment no les van visibilitzar o no les van donar importància. I jo sí. Jo sí que done importància a eixes vivències masclistes, perquè no podem estar menjant-nos la merda i suportant que ens diguen que nosaltres som les males. Tu no eres mala, tu estàs lluitant, però et fan creure que eres la mala. S’han de deixar de normalitzar les situacions masclistes. És la merda del patriarcat.

JazzWoman actuarà en més de 22 municipis dels Països Catalans durant l’estiu |Pepe Girona

 

Quina importància té que es visibilitzen eixes vivències?

És important, perquè la gent es pot sentir identificada en les meues lletres. Plasme la meua vida perquè la gent diga: “Joder, aquesta xicona m’està dient que ja s’ha pegat un bac. Vaig a tenir en compte el que m’està dient perquè a mi no em passe”. A les dones ens fan creure que estem boges, però no ho estem. Ens fan creure que el que diem no té pes o és mentida. Això no s’ha de fer.


No només reivindiques la llibertat de les dones. En la cançó “Nano”, també fas una crida a reivindicar la nostra llengua. Com veus la situació de la nostra llengua actualment?

Jo m’he estimat sempre la meua llengua, perquè la meua tia m’ha inculcat tota la cultura valenciana. Però, en ma casa no he parlat mai valencià, perquè la meua família és manxega i la meua iaia és analfabeta. La meua àvia sí que entén el valencià, però li ha costat sempre i em diu: “Per favor, ja que t’estic donant suport, fes-me’n una o dues cançons en castellà perquè et puga entendre” [riu]. Però, ha sigut sempre per mantenir les meues dues llengües i estimar allò que m’han ensenyat. Ara mateix, no hem de deixar de parlar la nostra llengua perquè algú et diga que ets un xulo i t’està acollonant perquè no parles en valencià. Que se’n vaja a fer la mà. Tu parla com tu sàpigues. Ningú hem nascut apresos, hem de fallar i no hem de deixar de parlar valencià.


Creus que d’ací a 50 anys se sentirà parlar valencià?

“No hem de deixar de parlar la nostra llengua perquè algú et diga que ets un xulo i t’està acollonant perquè no parles en valencià. Que se’n vaja a fer la mà. Tu parla com tu sàpigues”

Sóc molt positiva i jo crec que sí i espere que sí. Ni hem de deixar de parlar valencià ni ens poden obligar a deixar de parlar la nostra llengua. Pense que sí que es continuarà parlant valencià, gallec, basc… Són les nostres llengües, és la nostra cultura i no ens llevaran el que som.


T’has trobat amb alguna dificultat en la teua trajectòria com a artista en solitari pel fet de ser dona?

Sí, cada dia em trobe amb els típics comentaris masclistes i paternalistes i dius: “Tio, en serio m’estàs dient tu com ho he de fer, quan per la teua culpa jo em sent oprimida?”. Cadascú té les seues opinions, però la teua opinió me la bufa, perquè gent com tu fa que jo tinga aquestes lletres. A mi m’han agradat coses que sempre han estat dominades per homes, com el món del motor i els esports de risc, i sempre m’han qüestionat per ser dona, dient-me: “Tu què fas ací? Tu què sabràs de motors?”. Pues sí, tio, sé de motors i és el que n’hi ha [riu].


Un dels problemes que denuncien moltes dones artistes és que només es visibilitzen els grups de dones en dates concretes, com el 8 de març, o per fer concerts benèfics. Condueix açò a la reducció dels grups formats per dones a un “gueto” en la indústria musical?

Mira, jo vaig tenir una mala experiència també per això. El 8 de març vaig haver de callar, perquè si no m’acomiadaven. Volia fer vaga i no em van deixar. Si totes les dones que estaven en eixe treball hagueren fet vaga, l’empresa no haguera funcionat. Hauríem d’haver fet totes vaga, perquè som dones i hem d’eixir al carrer i a prendre pel cul l’empresa. Nosaltres tenim dret a fer vaga i no ens han de prohibir sumar-nos a la vaga feminista. No sé si en el món de la música ens redueixen a ser només grups de dones que actuen en dies concrets. El que sé és que el 8 de març vam fer història. És el nostre dret.


On vas patir aquesta repressió?

“Hauríem d’haver fet totes vaga, perquè som dones i hem d’eixir al carrer i a prendre pel cul l’empresa”

Treballava al centre de València. Ara ja no estic treballant allà. L’empresa on treballava no em va deixar fer vaga, si la feia, m’acomiadaven. Jo no podia deixar de treballar. Com pagava les factures, la meua casa…? A mi em va fer molt de mal, com a dona i com a persona que està reivindicant els seus drets. Que passen aquestes coses, precisament, al centre de València, on es fan molts piquets… Veia a les companyes en vaga i deia: “Joder, jo també vull estar allí i reivindicar-me”. Però, no ho vaig poder fer.


El País Valencià ha sigut el bastió de la dreta durant dècades. Això també va fer esdevenir un temps d’apogeu de noves bandes amb un discurs molt crític. Ara, que ja no governa la dreta, han rebaixat les seues crítiques els grups valencians?

Jo pense que grups amb un discurs crític sempre hi haurà, perquè, siga el partit que siga, sempre van a fer el que els isca de la figa o dels collons i si no som nosaltres, el poble, qui realment pressionem als polítics, sempre se’ns riuran a la nostra cara.

JazzWoman parteix de les seues experiències per enviar un missatge de força a les dones |Pepe Girona

 

Falta valentia per part de les anomenades esquerres del País Valencià?

Jo crec que tenen valentia, però s’han fet molt correctes. L’esquerra sempre ha sigut el poble, la lluita, i ara veus una esquerra molt suau, que se’n va cap a la dreta i això no pot ser. Hem de ser conscients i no ballar-li l’aigua al primer de torn que estiga governant en eixe moment.


Molts artistes critiquen que la indústria musical valenciana només valora els grups en funció de la quantitat de públic que duu el músic. Tu també penses això?

Els artistes que pensen així veuen la seua música com un producte i no com a part del seu art. Crec que la música, primer, t’ha d’agradar a tu, perquè l’estàs fent tu. El primer és fer el teu treball, fer-ho bé, estar a gust i que t’agrade, i no s’ha de pensar en la quantitat de públic que pots aconseguir. Qui vinga, vindrà, i si som pocs, doncs estem en família i tot l’amor per al meu cos [riu].