Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El benjamí

S’aixeca a omplir el sitrell d’oli i treu el cap a la carretera. Aquí no ve ni Cristo, diu

Ribes Cooked / Ribes Cooked

El germà gran ja no hi arribarà mai, al jardí de la casa d’aquest poble diminut del sud. Tanmateix els familiars l’esperen. Han tret la taula del garatge. El pare talla embotits i la matriarca s’enfila a un tamboret per pescar un vi dolç (és car i l’amaguen a l’última lleixa). Quan sentim el cotxe “Esto pa’l armario”, avisa ella. Ha estat de les primeres dones a treballar en una fàbrica, i no precisament a les oficines. Els dissabtes juga al mus i guanya més sovint del que aquella colla de mascles reconeixerà en públic. T’asseguro que no voldries ser-hi, quan s’enfada, però sempre t’acabarà servint un plat. S’eixuga les mans amb un drap vell i dona un cop d’ull a la carretera.

–Ja podries convèncer ton germà que es compri un mòbil.

–No vol, ma.

–Però no puc localitzar-lo mai.

–Aquesta és la gràcia.

El petit seu en una cadira, els peus abandonats sobre la taula del jardí. Se li ha adjudicat el control de la brasa i tot està a punt, la carn es farà volta i volta. Fixeu-vos en com devora el xoriço: aquest noi està afamat. Ara ja fa uns mesos que ha tornat d’estudiar fora. Entre els edificis i la gent estranya s’hi sentia més prim, però s’enyorava. Els amics no l’estimen per la seva intel·ligència sinó per la seva capacitat d’engolir una birra darrere l’altra. I per altres coses: té un cor gran com una catedral i és patològicament tímid amb les noies que li agraden.

S’aixeca a omplir el sitrell d’oli i treu el cap a la carretera. Aquí no ve ni Cristo, diu. El pare, que ara seu a l’altra banda de la taula, pica amb les dues mans a les cuixes. Quan es posa nerviós pica coses: portes, cadires, taules, armaris, estanteries. Sempre són objectes inanimats. Caldria ser francament estúpid per batallar la integritat física davant d’una femella que carrega maons a jornada completa. La mare se serveix una copa de vi dolç i n’ofereix al marit, que tapa el got amb la mà.

–Segur que ahir va sortir fins a les tantes –el pare espolsa el drap vell, ronyós com una mala cosa. No pots tenir trenta-quatre anys
i continuar mamant com si en tinguessis vint. Arriba un punt que tienes que decir basta.

–Aviam, això s’apaga –apunta el petit mirant-se la brasa, i sembla que ha de dir alguna cosa però calla. Centreu-vos, per contra, en com engoleix la llonganissa: aquest animal passa gana.

Asseguda prop del benjamí, la mare somriu. Li ha vingut alguna cosa al cap i es disposa a compartir-la. Explica com, fa dues setmanes, va trobar-se el gran escarxofat al sofà. Brut, vermell, letàrgic, dormia la mona i es mamava el polze. Però tres hores després estava molt fresc. Va anar a comprar esmorzar, va preparar cafè per tothom i va donar conversa a les set cosines, l’una darrere l’altra: què dius, què tal, com va, quant de temps, i tu què, i per on pares, i tu allò altre. Els va preguntar pels afers més trivials i les escoltava amb una atenció que no ha prestat ni en mi, ni en tu, ni en ton pare, ni en la noia de l’any passat ni en aquella colla de cràpules. Era tot cura i tot civisme. Encara recordo la cara que posaven. Va ser el dia que vam caminar amunt fins a l’ermita.

–Però ell no va venir fins a l’ermita –diu el germà. Ell també se’n recorda. Aquella nit havien tornat els dos junts, però ell va pujar
a l’habitació perquè la gent dorm en llits.

–Això rai –respon ella, i li fot una cleca amable.

Una veïna surt a estendre una tovallola de mans, saluda amb la seva i crida: “Bon profit!”. La família torna la salutació, perquè és un poble ple de tòtils i els bons han de fer pinya. L’aire és humit i calent, sòlid. Podries agafar-ne un tros, posar-te’l a la butxaca, modelar-lo. D’aquí que el pare verbalitzi el que tothom intueix:

–Potser plou.

Fa una volta al jardí, mira ràpidament a la carretera i serveix una copa de vi dolç a la matriarca, que l’enllesteix d’un glop i juga amb el drap, més que res per tenir les mans ocupades. “Aquesta brasa no val res”, diu el germà petit recolzat al portal. Mireu com es mira la carn crua: aquest marrec es menjaria un ase. Un motor rònec s’acosta carretera amunt i la mare aixeca les celles.

–És ell?

–No és ell, ma. Com collons vols que ho sigui? Aquest no és el soroll del seu cotxe.

Article publicat al número 458 publicación número 458 de la Directa