Nando Cruz (Barcelona, 1968) és periodista musical, observador i cronista de les escenes i l’activisme cultural alternatiu. Ha posat per escrit el seu desencant i la seva mirada crítica amb el model de grans esdeveniments al llibre ‘Macrofestivales, el agujero negro de la música’.
Què és un macrofestival i què no ho és? Quina és la línia que separa una iniciativa saludable culturalment amb això que defineixes com el “forat negre” de la música?
Per mi, el límit, quan la cosa comença a ser una trobada sobrehumana que no es pot gaudir, és quan hi ha dos símptomes: la presència de pantalles, és a dir, que el mateix organitzador et diu clarament que t’està venent una entrada que no et permet veure la música, i de vegades ni sentir-la; i els encavalcaments, quan passen diverses coses simultàniament. T’ofereixen un gran llistat de grups i la realitat és que no en pots veure ni la tercera part, i em sembla una estafa.
Al llibre parles precisament d’aquesta sensació d’ansietat que genera la saturació de la sobreoferta. No sé si t’has preguntat el perquè d’aquest model, quan és evident que per al públic és problemàtic.
Doncs perquè la gent que s’ha apoderat d’aquest sector entén que és la manera de guanyar més diners en menys temps. Els hi és completament igual que l’experiència ja no sigui gratificant per a l’espectador o per al mateix artista. És un tema de pur capitalisme i de creixement infinit. El capitalisme ha entrat a sac en el món dels festivals, i si no creixen, el pastís se l’emporta un altre. Si pots tenir 200 grups en comptes de cent, són cent grups que li treus a un altre festival. Es tracta d’aglutinar, aglutinar, aglutinar… esperant que tothom vingui cap aquí.
Fa anys que es parla de la bombolla dels festivals, que és un model que si creix tant, a la llarga pot ser insostenible. Pot ocórrer?
La idea de redimensionar, de decréixer, era una cantarella que se sentia durant la pandèmia, però un cop passada ha quedat demostrat que aquesta no era la intenció ni molt menys, sinó recuperar el que no s’havia ingressat
La idea de redimensionar, de decréixer, era una cantarella que se sentia durant la pandèmia, però un cop passada ha quedat demostrat que aquesta no era la intenció ni molt menys, sinó recuperar el 2022 el que no s’havia ingressat el 2021 i el 2020. Sí que tinc la sensació que la gent s’està cansant d’un cert tipus de festivals amb un volum de públic que comença a ser molest i també de veure sempre els mateixos grups, de la sensació que estàs sempre en el mateix festival encara que canviïs de ciutat i d’any. Hi ha un cansament del model, però no sé si fins al punt de rebentar la bombolla. D’altra banda, si fons inversors internacionals, amb gent experta en posar diners allà on poden treure molt de benefici, estan posant-los en el circuit de festivals espanyols, deu ser perquè tenen bastant clar que això continuarà funcionant.
I per què s’ha imposat tant a casa nostra? Només perquè fa bon temps?
Jo quan anava a festivals anglesos als anys noranta, si duraven tres dies, dos plovia. I sé que els futurs directors de Benicàssim també corrien per allà. El FIB es va convertir en el primer festival anglès de fora d’Anglaterra. La climatologia ha ajudat, però crec que aviat serà un factor que jugarà en contra dels festivals espanyols, perquè les temperatures que comença a fer no les podem aguantar ni nosaltres. I també ha ocorregut que, a un país tan feble pel que fa a teixit cultural, l’oposició que podrien fer les sales o els petits locals és pràcticament nul·la.
De fa uns anys, tots els festivals fan gala del seu compromís amb la sostenibilitat ambiental. Què hi ha de creïble? És possible un model sostenible de festival?
Com més parlen de sostenibilitat és perquè més mala consciència tenen. El macrofestival, per definició, és l’antítesi de la sostenibilitat, per la senzilla raó que organitzar una activitat que per ser rendible ha de generar grans fluxos de persones ja deixa una empremta ecològica brutal. Per molt ecològic que sigui l’escenari, per moltes bombetes de LED que posis, per molt que reutilitzis la fusta dels muntatges, el 75 % de la petjada és el públic que s’hi desplaça. Quan muntes un festival i dius: “Vull que vingui un artista dels Estats Units, que només actuï al meu festival i que no passi per cap lloc més d’Europa”, estàs generant grans fluxos de gent. I aquesta és la lògica de tots els festivals: l’exclusivitat. És pur negacionisme climàtic.
