Aquarterat en el rectorat de la Universitat de Lleida, en 2020, al costat de desenes de persones, Pablo Hasél va oferir una petita resistència a la detenció com a acte de protesta contra la seva condemna per enaltiment del terrorisme i injúries a la Corona. Després de superar les barricades i els extintors utilitzats per alguns manifestants, els Mossos d’Esquadra van penetrar en el rectorat i ens van donar unes imatges cada vegada més habituals en el marc de repressió en el qual estem instal·lats. Aquest incident va suposar l’acte d’inici d’una sèrie de manifestacions en favor de la llibertat d’expressió. En resposta, les institucions i els seus tentacles mediàtics van assenyalar els manifestants com a violents, tot volent emmarcar el malestar social com a il·legítim. Per contra, entre tot el malestar dels manifestants es podia intuir un sentir cada vegada més ampli en la societat espanyola: l’Estat és injust i contrari a una societat igualitària. Són molts els casos que podrien ser sensibles a ser símbol de la falta de llibertat d’expressió, però han estat les condemnes als rapers catalans els que han suscitat més controvèrsia, en part perquè es podria arribar a intuir una tensió entre el que molts entenien com la crítica típica d’una expressió cultural i el que part del poder judicial observava com a amenaces.
La distància entre la comprensió popular i el que mostra el poder judicial es pot entendre pel fet que els habitants de les institucions judicials operen amb una comprensió determinada del que s’ha de reconèixer com a cultura. Un exemple que ens permet afirmar això és el relat que el Tribunal Constitucional va fer en 2020 en el seu llibre Los derechos constitucionales. Un paseo por El Prado, elaborat per dotze magistrats del Tribunal Constitucional, en el marc de la commemoració dels quaranta anys de la institució. Entre totes les pintures del museu madrileny triades per explicar els drets constitucionals, ens semblen rellevants l’elecció de la litografia d’Andreas Pic de Leopold titulada Vista de la rotonda del Reial Museu per mostrar l’apartat dedicat a l’article 44.1, en relació amb el dret a la cultura de referència. En aquest apartat, la magistrada Encarnación Roca Trías ens explica que la Constitució imposa l’obligació de tutelar i promoure l’accés a la cultura. Aquest dret, tal com està expressat de forma àmplia, té un gran marge per ser deformat. Què entenen els magistrats per cultura de referència? Com es projecta als ciutadans en el moment que les autoritats s’atorguen el deure de tutelar la cultura? Amb el que es desprèn d’aquest text podem arribar a dilucidar que el pensament judicial està dirigit a una comprensió de la cultura des d’una visió postfordista, on el ciutadà es dignifica mitjançant la presència en determinats espais i amb una divisió que diferencia entre alta cultura i baixa cultura. En limitar la idea de cultura des d’una comprensió tan classista, el dret a la cultura de referència quedarà restringit, i totes les trames modelades pel poder condueixen a afrontar aquests casos en un marc individualitzant com el de la llibertat d’expressió.
A les empreses que gestionen les xarxes socials els resulta molt lucrativa l’apropiació estètica de la protesta
Més enllà d’aquesta disposició, el poder, tradicionalment, ha activat una estratègia per la qual depurava el que era digne de ser considerat cultura sota el seu criteri. Com portava el poder determinades pràctiques culturals a l’oblit per depurar els relats patrimonials coherents amb els seus valors? Mitjançant la fertilització de certs projectes econòmicament o arrelant certes idees, accions i productes des de les institucions. Això feia que tot el que seleccionava el poder com a patrimoni ocupés quasi tots els espais dignificats, així, des d’un abús de memòria de certs elements, altres queien en un abús d’oblit. Aquesta estratègia, a causa de la digitalització massiva que es produeix avui dia, ha quedat obsoleta. En els últims anys hem pogut observar com propostes sonores represaliades pel poder han sigut impossibles de portar a l’esfera de l’oblit mitjançant l’amnistia. Davant d’aquesta situació, el poder judicial ha extremat els seus actes repressius.
El cas de Pablo Hasél, més enllà d’evidenciar les lògiques del poder judicial, ens revela una altra disputa que a vegades es produeix de forma silenciosa, la lluita entre l’Estat i les empreses supranacionals per determinar els relats patrimonials. Mentre que l’Estat vol establir una depuració ideològica de les tecnologies sonores que puguin proposar institucions alternatives, a les empreses que gestionen les xarxes socials els resulta molt lucrativa l’estètica de la protesta, mitjançant una apropiació blanquejant. És a dir, durant el temps que l’Estat ha augmentat el nombre de condemnes respecte a les pràctiques populars assenyalades com desagradables amb actes punitius, YouTube i Facebook han continuat reproduint i compartint allò pel qual aquests artistes han sigut condemnats. Ambdues estratègies han tingut com a objectiu depurar la identitat dels dominats per mitjà del control dels relats patrimonials –d’una forma més evident en el cas de l’Estat i aparentment més innòcua en les empreses que operen en els espais digitals. De fet, avui, tal com exposa Shoshana Zuboff en La era del capitalismo de la vigilancia (Paidós Ibérica, 2020), analistes i enginyers treballen des de Silicon Valley per condicionar en massa la població mitjançant un calendari de reforços i deixant escaioles de dades en el nostre consum digital, tot això per dirigir la construcció identitària dels ciutadans amb el propòsit de fer-los econòmicament més rendibles als seus interessos. Així doncs, podem arribar a interpretar que la reacció de l’Estat davant d’aquests casos, sorgeix per la pèrdua gradual de poder sobre el control dels dominats enfront de certes empreses supranacionals. En l’actual conjuntura sembla que tota pràctica cultural divergent serà sancionada o reïficada davant d’aquestes coaccions, el primer pas que hauríem de fer és anomenar i identificar les institucions i els agents de control.
