Independentment de com d’aïllat estigui o com de paupèrrim sigui, en cada llogaret, poble i localitat nord-coreà hi ha tres elements que destaquen, magnànims i empolainats, entre els modestos habitatges assignats a la població: la seu del Partit (únic) dels Treballadors de Corea, edifici polivalent al servei del règim; la Torre del Líder Etern, que venera la memòria del fundador Kim Il-sung, i l’impenitent cinema de barri, on els cartells pintats a mà criden el públic a endinsar-s’hi amb promeses de viure, durant una hora i mitja, una ficció plena d’emocions i esperança.
En la dictadura nord-coreana, aquest regne asiàtic cada vegada menys hermètic que ostenta orgullós el títol d’última escletxa de la Guerra Freda, el cinema és una tradició i una afició massiva d’una població que hi troba un espai acollidor –calent a l’hivern i fresc a l’estiu– on gaudir d’entreteniment gairebé gratuït.
El preu no es calcula en wons, la moneda local –l’entrada costa l’equivalent a 20 cèntims d’euro o pot ser gratuïta–, sinó en la rentada de cervell que exerceix el règim nord-coreà a través del cinema, eficaç instrument de control de masses. Ostatge d’una realitat que deixa fora del seu abast qualsevol altra forma de diversió i aïllada del món exterior mitjançant l’estricte control que exerceix el règim sobre les seves vides –allí no existeix Hollywood, la música occidental o el menjar ràpid–, la població pot arribar a veure la mateixa pel·lícula desenes de vegades, alimentant-se espiritualment de guions acuradament concebuts.
L’aposta pel setè art com a mecanisme d’educació i entreteniment va sorgir de la Unió Soviètica, soci natural del règim nord-coreà, com explicava l’historiador Charles K. Armstrong, expert en Corea de la Universitat de Columbia. Pyongyang va aprendre “durant els tres anys d’ocupació de l’Exèrcit Roig, entre 1945 i 1948, els aspectes tècnics i polítics del cinema i els va aplicar
a la creació de la indústria local. […] Inicialment, l’estil de propaganda de les pel·lícules nord-coreanes es va poder manllevar, però el contingut era camperol-populista en lloc d’internacionalista i socialista en el sentit estalinista del terme”, explicava en un dels seus articles.
La població nord-coreana es manté fora de l’abast de qualsevol altra forma de diversió
En una època de postguerra (a mitjans dels 50, Corea del Nord es refeia després de la devastació d’anys de bombardejos aeris nord-americans que van donar suport a Corea del Sud en el conflicte), on l’educació era tan poc freqüent com les infraestructures, el cinema arribava als cors de tota la població nord-coreana, fos quin fos el seu nivell educatiu. Unificava ments imperceptiblement mitjançant guions que retrataven un país victimitzat i orgullós que sempre se’n sortia dels afrontaments imperialistes, obstinats a sotmetre i violar la puresa de la seva gent. Els seus herois són els camperols erigits en llibertadors, sumats a les files de Kim Il-sung –pare de la nació i fundador de la saga de dictadors–, orgulloses de sacrificar les seves vides per la família.
A Corea, això significa fer-ho pels seus conciutadans, perquè allí tots estan agermanats per una veneració reverencial, gairebé religiosa, a la família Kim.
L’aposta va ser tan ferma que allà on encara no hi havia sales de cinema el règim enviava cinemes mòbils. No va trigar a haver-hi sales fins i tot en els indrets més recòndits. La primera pel·lícula nord-coreana, Nae Kohyang (La meva ciutat natal), estrenada el 1949, ja indicava cap a on es dirigiria el cinema nord-coreà: patriotisme, maniqueisme, victimisme i autosuficiència promoguda per la família al poder, absent físicament però sempre perceptible, gairebé omnipresent, en cada guió que passava a la gran pantalla.
Aquelles llavors van florir gràcies al segon dictador de la saga, Kim Jong-il, qui va començar a prestar els seus serveis al règim des del Departament d’Agitació i Propaganda a la fi dels anys 60. La seva passió per la cinematografia era tal, que supervisava els estudis de cinema, escrivia guions, produïa pel·lícules i encarregava a les ambaixades nord-coreanes de tot el món còpies pirates de les últimes estrenes per a la seva filmoteca particular, que comptava amb milers de títols només per a ell.
Kim Jong-il va produir dues pel·lícules –una d’elles, La florista, basada en els escrits del seu pare– i va escriure Sobre l’art del cinema, un manual imprescindible sobre la instrumentalització política del cinema a Corea del Nord. “L’obligació bàsica del grup creatiu és fer pel·lícules revolucionàries d’altes dosis ideològiques i valor artístic que contribueixin eficaçment a armar la gent amb la ideologia monolítica del Partit i que imbueixi tota la societat de la gran idea Juche”. “L’obligació principal del cinema és convertir la gent en veritables comunistes”, va detallar en un llibre d’aprenentatge obligatori a les facultats de cinema, un art que va definir com “la més poderosa eina per educar les masses”.
Kim Jong-un manté la devoció familiar pel cinema com a instrument de manipulació
Kim Jong-il va recórrer als mètodes més mafiosos per afermar la indústria de les pel·lícules, en un moment en què la seva passió i somnis de grandesa xocaven amb la realitat d’un país sense mitjans ni talent per produir el material que ell concebia. Segurament això explica el segrest de les dues principals figures del cinema sud-coreà, la gran actriu Choi Eun-hee i el seu marit, el director Shin Song-ok (conegut com el príncep del cinema sud-coreà), que el 1978 van desaparèixer misteriosament per reaparèixer a Pyongyang.
Després d’anys d’aïllament –en el cas de Shin, d’arrest en condicions deplorables després de diversos intents de fugida–, tots dos van ser forçats a posar el seu talent a la disposició de la indústria cinematogràfica local: les seves produccions van revolucionar la precària indústria local fins que van convèncer Kim de la seva lleialtat i van aconseguir permís, el 1986, per presentar Pulgasari –la versió nord-coreana de Godzilla– en un festival a Viena: allí van aconseguir esquivar els seus vigilants i van demanar asil a l’ambaixada nord-americana, i van posar fi al seu segrest. Els seus noms han estat esborrats de la història cinematogràfica nord-coreana, malgrat que els títols que van crear van ser els més destacats en els anys 80 i serien reconeguts dins i fora de la península.
La passió dels líders pel cinema és inoculada a la ciutadania des que neix. “Puc veure una pel·lícula fins a deu vegades”, explicava Gong, una funcionària local que va assistir a la inauguració de Festival Internacional de Cinema de Pyongyang, la biennal amb la qual el règim es vesteix de gala per retre homenatge al setè art i estrenar pel·lícules –fins fa pocs anys, de països afins– amb les quals la seva població, o almenys la gent afortunada que aconsegueix una entrada, pot entreveure la realitat més enllà de les seves fronteres.
L’actual líder, Kim Jong-un, comparteix amb el seu pare i avi la devoció pel cinema com a instrument de manipulació. “La força de l’art és més gran que la de la bomba nuclear”, va arribar a dir. El seu mandat s’està caracteritzant per una obertura dels temes que aborden les pel·lícules, com ha constatat Nicholas Bonner, fundador de Koryo Group (agència especialitzada
a Corea del Nord) i productor de dues pel·lícules sobre el país (A State of Mind i The Game of Their Lives). “Abans de 2002, des de 1987, se celebrava el Festival de Cinema de Països no Alineats, i després es va obrir a la resta del món. Però amb Kim Jong-un està canviant: la demostració va arribar amb El Comandant Kim vola, la nostra comèdia romàntica, pur entreteniment amb escassa base política que va passar els controls malgrat no cenyir-se als estàndards nord-coreans”, explicava a la seva oficina de Pequín.
A mitjans de setembre, la sala de butaques de la Casa Internacional del Cinema de Pyongyang va acollir un concorregut públic disposat a gaudir de la inauguració del festival descrit pel ministre de Cultura, Park Chun nam, com una oportunitat de “reconciliació i cooperació, pau i prosperitat”. En un moment en què les dues Corees estan més prop de la pau que mai en la seva dividida història, el cinema es perfila com un element de comunió d’una força extraordinària. “Els nord-coreans adoren el cinema, el melodrama i la música, i no volen finals dramàtics: volen un final feliç”, apunta Bonner.
Article publicat al suplement sobre la Mostra de Cinema Asiàtic del Cinebaix.
